La novel·la The handmaid’s tale de Margaret Atwood (El cuento de la criada a Espanya, on ha estat recentment reeditada per Salamandra) data del 1985, però va ser escrita sobretot durant el 1984. La inquietant coincidència amb l’any distòpic escollit per George Orwell no podia ser més afortunada: ambdós llibres versen sobre societats futures, i no necessàriament llunyanes, on s’han suprimit els drets individuals. En el cas d’Atwood, la seva història s’emmarca en una dictadura teocràtica sense premsa, sense oposició, on s’han convertit les dones en l’escalafó més baix de l’estructura social. Davant una crisi de fertilitat a escala global, són obligades a renunciar a qualsevol identitat per sotmetre’s a la voluntat dels líders, que només les utilitzen per servir i parir. L’obra d’Atwood es va gestar en un context històric clarament relacionat amb el que explica: les victòries electorals, en aquell moment recents, de Ronald Reagan als Estats Units i Margaret Tatcher a Gran Bretanya. Trenta-tres anys després, l’adaptació més rigorosa de la seva novel·la (hi ha una fallida pel·lícula del 1990, escrita per Harold Pinter i dirigida per Volker Schlöndorff; una radionovel·la i fins i tot una òpera) és en forma de sèrie televisiva, i s’estrena poc després del triomf d’un dirigent que fa bona qualsevol distòpia, Donald Trump. Una altra coincidència inquietant, però també plena de sentit.

Quan ha arribat a l’equador de la seva primera temporada, The handmaid’s tale ja es pot catalogar sense rubor com una de les sèries de l’any. Creada per Bruce Miller i supervisada per la mateixa Atwood, alterna la història d’Offred, una mare privada de la seva família i forçada a ser la font de procreació d’un home anomenat El Comandant, amb flashbacks que documenten la seva vida passada i els esdeveniments que van conduir a la teocràcia. Aquesta aposta narrativa, tot i el risc evident de fer-se convencional, dista molt de ser-ho: els seus responsables entenen perfectament el valor de la imatge com a generador de respostes, evitant que aquestes hagin de ser verbalitzades. La sèrie s’erigeix, doncs, en un veritable tractat del poder de suggestió del pla, del gest, per comunicar allò que el context polític i social fa impronunciable. Una menció a part mereix el seu tractament cromàtic, amb el vermell de les donzelles com a símbol de la fertilitat, però també de la uniformitat. A The handmaid’s tale hi ha pocs colors vius, només aquest vermell de tints simbòlics i el verd dels ulls d’Offred, una extraordinària Elisabeth Moss, mostrats eventualment com la perfecta metàfora de l’anhel de tornar a ser. Una valenta aposta estètica que d’alguna manera recorda el que M. Night Shyamalan utilitzava per discernir el superheroi i la seva antítesi a Unbreakable (el protegido”).

The handmaid’s tale parla de coses que no eren gens llunyanes als anys 80, i encara són més properes el 2017. Novel·la i sèrie comparteixen el mèrit de saber llegir l’aquí i l’ara transcendint els seus propis embolcalls històrics. Per aquest motiu, mentre la llegeixes, o mentre la mires, se’t fa un nus a la gola: el futur que planteja és una versió (massa) probable del nostre present. I per a algunes i alguns, no és si tan sols una versió, simplement és.