Mig any enrere, L’altra editorial va publicar tres conferències de l’escriptor novaiorquès James Salter (1925-2015) amb el títol L’art de la ficció. Sobre llegir i escriure, en traducció d’Albert Torrescasana. Com que les conferències no donaven per al llibre mínim, les acompanya un pròleg de l’escriptor barceloní Eduard Márquez, que les iguala en pàgines. En resum, pel preu d’una, el lector s’emporta dues obretes.

Recomano llegir el paper d’en Márquez com si fos un epíleg, i començar directament amb Salter. En cas contrari, el nord-americà us semblarà una repetició disminuïda, un destil·lat del català, cosa que també produeix un efecte curiós.

Salter va escriure i llegir les conferències (L’art de la ficció, Escriure novel·les, La vida en l’art) quan era resident de la Fundació Kapnick de la Universitat de Virgínia, poc abans de traspassar, nonagenari. S’ha exagerat, quan s’ha dit que configuren el seu testament literari, perquè no hi trobareu un patrimoni d’estratègies, un cànon, o un anecdotari extensos. Ben al contrari, com els vells que s’accepten les arrugues i economitzen el llenguatge, Salter hi dibuixa la feina d’escriure i les circumstàncies literàries sense gaire ordre, i sense esmolar cap punta. Sí, atraca als punts forts de manual (l’estil, els arguments, la matèria primera, els trucs, la vida literària), però no s’hi recrea, entre modest, rom i desmenjat, amb l’auxili de força lletra llegida. Fa com un dels seus personatges a L’última nit (L’altra, 2014), que «Era cortès i elegant, i inclinava lleugerament el cap enrere quan parlava amb algú, com si l’altre fos la carta d’un restaurant.»

S’ha dit que són les conferències d'un obvi (El Temps, Bonada), i no hi estic d’acord. Que les coses es puguin emparaular de manera precisa i senzilla, no les fa més òbvies que quan s’adornen amb les voluptuositats de l’estil per amagar, precisament, que en general parlem de llocs comuns, com en aquesta frase mal girbada que acabeu de llegir.

S’ha dit que són les conferències d'un obvi i no hi estic d’acord. Que les coses es puguin emparaular de manera precisa i senzilla no les converteix en òbvies 

Hi ha una manera d’escriure que sovint té credencials nord-americanes (Carver, una mica en Vonnegut, Salinger, Lowry, Dos Passos, Hemingway), deix que no necessita un repertori superior als 2.500 mots per edificar obres complexes i ambicioses. En qualsevol cas obres que demanen feina, rigor, resistència, un punt d’arrogància i d’ingenuïtat genuïna, i el geni despert, per acabar sent atractives i commovedores, des d’una simplicitat seca. És una manera d’escriure que no sol caure en el ridícul.

No us enganyaran, les conferències, si el que voleu és convertir-vos en escriptors i prou, o si ja us en considereu. Lluny del Salter que podem llegir a Burning the Days, les memòries escrites deu anys abans, aquí no la fa mai d’enciclopèdic, ni és un masclot aviador, ni plora els fracassos ni mistifica els mentors i, sobretot, no alterna amb els del gremi del glamur. Ni mestratge encarcarat ni capelletes, no hi trobareu, però en canvi obtindreu consells bàsics, exemples i amabilitat.

En acabat llegiu el pròleg. L’ampliació d’en Márquez. Ressegueix el fil de les conferències, les contrapunta una mica, les enriqueix amb erudició i sensacions pròpies. De vegades fa ombra a l’original, creiem que sense adonar-se’n, cosa que no beneficia ni l’un ni l’altre, però de propina ens obre la casa d’un autor d’amplària, si de cas més sentimental, tan valuós com el conferenciant.