Els passats dies 6 i 7 de juliol se celebrà a Barcelona la segona edició del Fòrum Edita Barcelona organitzat pel Gremi d'Editors de Catalunya i el Màster en Edició de la Universidad Pompeu Fabra. El Fòrum es presentà amb la fanfàrria habitual:

Per segon any consecutiu es convoca aquesta trobada de debat sobre els grans reptes, oportunitats i problemes del món del llibre i l’edició actual. Té lloc a Barcelona, capital editorial internacional en llengua castellana i també catalana, i una de les ciutats de referència mundial en el sector de l’edició, reafirmada recentment per la seva integració a la Xarxa de Ciutats de la Literatura UNESCO. [...]

Qualsevol semblança amb la realitat fou pura coincidència. Que la primera edició del Fòrum tingués problemes era previsible i comprensible; rarament s’encerta a la primera. Enguany vaig arribar a la segona edició decebut pel programa però esperava poder dir que la cosa havia estat més o menys igual; doncs no ho podré dir perquè el que tenia de bo la primera edició –bona organització i prudència– s’ha perdut; per poder tractar més temes es retallà la durada de les xerrades passant de 75 minuts a tan sols 60, fins i tot 45. Antonio Iturbe, que l’any passat va estar brillant moderant gairebé totes les xerrades, enguany no va estar massa fi.

La selecció dels participants fou una de les causes del fracàs del Fòrum Edita. En total hi participaren 45 persones de les que 35 pertanyien al sector privat; d’aquestes, 21 tenien relació amb un o dos grans grups: 13 amb el Grupo Planeta, 8 amb Penguin Random House, 2 amb Feltrinelli –incloent-hi Anagrama– una amb Grup Enciclopèdia Catalana i una amb la cadena britànica de llibreries Waterstones. Només 3 provenien d’editorials independents però una d’elles –l’holandesa Wereldbibliotheek– al final no va poder venir. El Fòrum es vanta d’innovació i adaptació però tan sols hi va haver dues empreses tecnològiques. Per tancar una llista tant eloqüent el president del Gremi d’Editors de Catalunya, Patrici Tixis, és també el director de comunicació del Grupo Planeta i està directament implicat en l’organització del Fòrum. Ara compareu aquesta llista amb els logotips que apareixen al web del Màster:

Un últim recompte ens convida a fer una altra mena de reflexions: dels 45 participants tan sols 14 eren dones. #Onsónlesdones?

La selecció dels participants fou una de les causes del fracàs del Fòrum Edita

Seleccionar els participants no és fàcil però es pot fer amb diferents criteris; si es fa per la rellevància del que aporta cada convidat la seva vinculació amb empreses i institucions rarament serà un problema. Quan el criteri se supedita a la pertinença a determinades empreses la solidesa conceptual trontolla; si abunda el desig d’enlluernar és inevitable que la qualitat del producte se’n ressenti. Quedarà molt bé a les seccions de cultura dels diaris –em consta que algun periodista cultural es va haver de mossegar la llengua– però serà un fracàs inapel·lable; a no ser que el Fòrum Edita aclareixi algun dia que és una simple extensió –en obert– de l’oferta acadèmica de la UPF –en aquest cas del seu Màster d’Edició– la cosa fa aigües per tot arreu. El que també és inacceptable és que s’engoril·lin dient que:

[...] és una plataforma per debatre anualment els principals reptes als quals s’enfronta el sector editorial des d’una perspectiva global i amb un enfocament professional i pràctic. Es tracta de fomentar l’intercanvi d’idees i la relació personal entre tots els professionals del món de l’edició i del món universitari especialitzat i consolidar el paper de Barcelona com a capital internacional del llibre i de l’edició.

La majoria dels participants ja venen relacionats de casa i estan encantats de retrobar-se. La perspectiva global no es resol amb convidats que parlin idiomes forans –que també– sinó tractant les qüestions des de la perspectiva correcta. L’enfocament professional i pràctic estigué tant absent que a mida que passava el temps l’auditori s’anava buidant i rejovenint. El divendres molts dels assistents tenien menys de 30 anys; hi ha molts professionals joves però quan els que són al peu del canó de moltes editorials i llibreries no fan acte de presència és perquè un fòrum suposadament professional espanta els professionals. Mala peça al teler.

El  segon gran problema del Fòrum Edita és de focus. Se suposa que és un fòrum anual centrat en la indústria de l’edició; hauria d’incloure aproximacions al procés d’edició, una mirada a la indústria i la seva eficiència, sentit de xarxa de valor i una mirada transversal cap a d’altres subsectors dels llibre. De tot plegat no n’hi hagué gairebé res; ens vàrem fer un tip d’anècdotes i molta, massa, literatura.

6 de juliol. La inexorable Llei de Murphy

El primer acte del fòrum fou la conferència ‘Una vida con editores’ a càrrec de l’escriptor Eduardo Mendoza; tenia sentit, l’ambient era institucional, distès, amable i el punt de vista d’una gran figura literària veterana rarament aixecarà cap polèmica. Que durant els dies 6 i 7 el fòrum passés massa sovint pel mateix camí no en tenia cap de sentit. La primera taula rodona es titulava ‘Tinc 12 anys i he deixat de llegir’; el programa deia que:

Els educadors coincideixen: els dotze anys és l’edat perillosa per als nens i nenes, fins i tot els més aficionats a la lectura. Com estimular-los perquè perseverin en la seva afició?

L’única presència justificada fou la de Iolanda Batallé, directora de –entre d’altres segells pertanyents al Grup Enciclopèdia Catalana– l’editorial infantil i juvenil La Galera. Batallé té experiència amb booktubers i blocaires adolescents i ens podria haver donat una bona lliçó; ignoro si de motu proprio o mal aconsellada el seu discurs fou ensucrat i més literari que editorial. La cosa empitjorà amb el passeig pels núvols de Gemma Lienas. Més endreçats foren els arguments de Sebas G. Mouret, un booktuber que amb 21 anys donà una petita lliçó de com estructurar un discurs més enllà del contingut. Tancà la taula Care Santos amb qui el nivell de sucre a la sang començà a ser perillós.

Per parlar del que passa amb la lectura a la infància i l’adolescència i apuntar solucions hem de baixar a les trinxeres; a més d’una bona editora com Batallé hauríem hagut de convidar una escriptora combativa –i amb les idees clares– com Anna Manso, un mestre d’escola en exercici i un llibreter o un bibliotecari. Haurien frenat la carrincloneria i ens haurien donat a tots un bon bany de realitat.

El que havia començat tort va acabar decaient del tot amb la conversa entre Javier Cercas i Daniel Fernandez. El president de la Federación de Gremios de Editores de España va demostrar un cop més els problemes de no disposar d’un assessor d’imatge i comunicació mentre l’escriptor confessava que ‘yo no sé nada del mundo editorial; una cosa es la literatura, otra la industria editorial’. Meravellós. Tot va anar passant en un ambient de barra de bar amb tuf de canyeta, una de braves i escuradents; el resultat em va recordar les pitjors entrevistes dels millors suplements literaris. Ni tan sols es va parlar massa de literatura.

Salvant els mobles

El matí del primer dia es va poder salvar gràcies a la última taula rodona, ‘Viatge a 2030, una perspectiva hispanoamericana’, amb José Calafell, Conseller Delegat del Grupo Planeta a Amèrica Llatina; Oriol Castanys, d’Anagrama; Ilya Pérdigo, de l’editorial Alrevés i Consuelo Sáizar, de la Universitat de Cambridge. No vàrem viatjar massa a 2030 però hi hagué algunes aportacions interessants; Calafell va apuntar que la capitalitat literària en castellà s’estava desplaçant de Madrid i Barcelona cap a ciutats com Mèxic i Bogotà, que en poc temps la xifra de negoci del mercat llatinoamericà superaria l’espanyol –en alguns àmbits fa temps que ja és així– i que s’havia de començar a pensar –jo crec que ja fem tard– en un mercat únic en castellà. Em va sorprendre una visió públicament tant clara i desacomplexada d’algú que prové d’un grup que s’entesta en seguir agitant un ninot tant devaluat com és la ‘Marca España’. Hi ha coses que allà veuen molt clares des de fa força temps.

Calafell va apuntar que la capitalitat literària en castellà s’estava desplaçant de Madrid i Barcelona cap a ciutats com Mèxic i Bogotà

Castanys va estar d’acord amb Calafell; Ilya Pérdigo s’imaginà un 2030 –fou dels pocs que tingué la valentia de respondre directament la pregunta– amb els editors independents aprenent a treballar junts, associant-se i col·laborant més sovint en el dia a dia –drets, coedició, logística, etc.– i en qüestions estructurals, aprofitant millor les oportunitats digitals. L’experiència de Llegir en Català funciona i s’ha d’aprofundir en aquest camí i d’altres de semblants.

Tothom està encantadíssim d’haver-se conegut

La tarda va començar amb un tema recurrent: ‘Per què ven un llibre que ven?’. Fa quinze anys per respondre a aquesta pregunta necessitàvem un vident o un editor amb molta barra i una resposta elegant. Avui necessitem, com a mínim, un expert comercial en metadades, un altre en màrqueting de xarxes socials i un llibreter que entengui de què parlen els altres dos; tampoc aniria malament algun booktuber amb les idees clares i un editor acostumat a treballar amb aquesta colla. La direcció del fòrum va considerar que quatre editors consagrats eren els més indicats per donar una resposta a una pregunta que abans no en tenia i avui és ben fotuda.

El resultat fou un catàleg de best-sellers, casos aplicables a menys del 10% de tota l’oferta editorial i que, excepte per les aportacions de Marcos Chicot –sempre tocant de peus a terra– i unes quatre vaguetats sobre Internet i les xarxes socials podria haver tingut lloc fa quinze anys. Posaren gairebé tot l’èmfasi en el bon contingut quan tots coneixement casos d’excepcionals llibres que s’han enfonsat perquè no tingueren l’oportunitat de donar-se a conèixer i d’altres que han triomfat malgrat que tan sols els mancava una bossa per poder-los llençar al contenidor marró. Núria Tey va posar pels núvols Marie Kondo i el seu mètode per tenir-ho tot al seu lloc; no sé si m’enteneu.

La direcció del fòrum va considerar que quatre editors consagrats eren els més indicats per donar resposta a una pregunta ben fotuda

És impossible que el públic compri el que no coneix i per això en aquesta taula era més important parlar d’eines i processos que no pas d’olfacte, literatura i anècdotes perquè amb les eines actuals ser petit ja no equival a ser invisible; per veure-ho hauríem necessitat una colla d’editors independents explicant com esgarrapen vendes, no de mil en mil sinó de deu en deu; o d’una en una.

Uns convidats a l‘alçada d’un gran ego i els invents del TBO

La segona taula de la tarda fou ‘Les llibreries a Europa’ i la va moderar el venedor de llibres Antonio Ramírez (La Central); l’acompanyaven els llibreters Maarten Asscher (Athenaeum Boekhandel, Ámsterdam), James Daunt (Daunt Books i Waterstones, Londres) i Nicolas Vivès (Ombres Blanches, Toulouse) i podria haver-se titulat ‘Mireu quins amics més macos que tinc’.

Va ser una llàstima no comptar amb la presència d’alguns dels nous llibreters catalans, aquells que estan consolidant un nou model de llibreria amb referents a d’altres països que sí que poden ensenyar-nos moltes coses. L’única excepció a una pel·lícula que ja havíem vist moltes vegades arribà quan Daunt explicà que Waterstones –la cadena de llibreries més gran del Regne Unit– havia aconseguit reduir les devolucions del 25% al 3 o 4%. Ramírez, en comptes de preguntar-li com havien aconseguit quelcom que aquí sona a màgia negra –la nostra mitjana de devolucions ronda entre el 30 i el 35%– va continuar com si sentís ploure. Al cap i a la fi ell estava encantat de poder compartir escenari amb llibreters amb un present molt semblant al seu propi passat. Nostàlgia?

La tercera taula de la tarda estigué dedicada a les noves tecnologies: ‘El més nou? La realitat augmentada, algoritmes i altres tendències’. També podrien haver-lo titulat ‘Els invents del professor Franz de Copenhage’ perquè quan aquestes coses es presenten descontextualitzades del que es pretén il·lustrar la cosa deriva en galeria de monstres o gabinet de curiositats. Com més cofoi es posa el Fòrum Edita amb el futur més rancieja.

‘¡Vente a España, Joachim!’

Amb el ‘Viatge al 2030. Perspectives de distribució’ es va acabar la tarda. Ni Patxi Beascoa (Penguin Random House), Mónica Díaz (UDL) o Arantza Larrauri (Libranda) varen dir res de nou; la xerrada de Joachim Schulte (Arvato SCM) fou molt interessant perquè va dibuixar el que hauria de ser la distribució a Espanya el 2030 i fa anys que és una realitat a Alemanya. La taula es podria haver titulat ‘A veure si el 2030 hem copiat bé els alemanys’. Com a objectiu és prou ambiciós, el problema és que aquí acostumem a copiar malament –sense posar prou diners encara que els tinguem– i el Grupo Planeta (creu que) no necessita solucionar un problema que (creu que) no té. La diferència entre ser tot un líder o limitar-se a ser gran és la mateixa que hi ha entre Bertelsmann –propietària d’Arvato i de Penguin Random House– i el Grupo Planeta.

7 de juliol. Esmorzem una perspectiva a la francesa…

El divendres 7 de juliol el Fòrum Edita va obrir amb una interessant conferència a càrrec de l’editora i –des de fa pocs anys– també novel·lista Teresa Cremisi. La que fou directiva de les editorials franceses Gallimard i Flammarion va comentar una enquesta d’hàbits culturals i de lectura –disponible a Livres Hebdo pel mòdic preu d’1,5€– que la consultora GfK va realitzar per a ‘Les rencontres nationales de la librairie’ que se celebrà a La Rochelle a finals del mes de juny. Per saber alguna cosa més del que opina Cremisi recomano l'entrevista que l'Anna Maria Iglesia li va fer per a The Objective.

La segona taula de la jornada va estar dedicada a les ‘Noves tendències de la ficció’ on Jordi Muñoz (Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès), Aniol Rafel (Edicions del Periscopi), Elena Ramírez (Seix Barral) i Pilar Reyes (Alfaguara) tornaren a barrejar confusament literatura i edició.

Aniol Rafel feu la introducció més interessant amb unes paraules posteriorment publicades a La Llança sota el títol ‘Què busquem els editors de narrativa?’. Si la de Rafel fou la millor resposta a una pregunta que no tenia sentit en un Fòrum Edita ja del tot desorientat, una anècdota que va explicar Elena Ramírez resumeix per què l’edició no troba un nou camí. Hi havia una vegada, no fa pas massa temps, que José Manuel Lara Bosch congregà els seus principals directors editorials perquè li parlessin del futur; després d’una estona fent-la petar Lara se’ls adreçà amb aquestes paraules: ‘no me digáis lo que quiere leer la gente, decidme qué queréis que quiera leer’. Preciós. Sembla una d’aquestes frases d’Steve Jobs tretes de context que enlluernen però no il·luminen. Llàstima que la venda de llibres ja no funcioni així si és que algun cop ho va fer.

La taula dedicada a les ‘Noves tendències de la ficció’ va tornar a barrejar confusament literatura i edició

És així com arribem a ‘Del llibre a la pantalla’, una taula que podria haver donat per molt però que es va tornar a quedar en la llista d’anècdotes en que havia degenerat gairebé tot el Fòrum Edita; Agustín Díaz Yanes (guionista, director de cinema i escriptor) i Mikel Lejarza (Atresmedia Cine) es perderen en disquisicions sobre com adaptar la literatura al cinema i la televisió, un debat apassionant sinó fos perquè, com va demostrar l’encertada intervenció d’en Xavier Marcé (economista, gestor cultural i assessor de Jaume Collboni) la cosa anava d’empreses, inversions, venda de drets, processos i eines. Vaig trobar a faltar l’agent literària Anna Soler-Pont que ens podria haver explicat com es passa d’una novel·la a una pel·lícula des del punt de vista de la venda de drets i altres qüestions poc conegudes però imprescindibles.

…i fem l’aperitiu amb una cacera de bruixes

L’última xerrada fou un desguàs argumental que amb el títol ‘Foment de la lectura i lluita contra la pirateria: eficàcia o fum’ es pot resumir amb tres paraules: cacera de bruixes. No dedicaré més temps a una taula que suscità incredulitat, vergonya aliena, indignació i estupor entre bona part dels assistents que, a aquelles alçades de la pel·lícula, ja n’érem ben pocs. Es va tergiversar, es digueren mitges veritats i es va mentir descaradament. Un final depriment.

Un fracàs que ens pot costar molt car

Poques vegades he tingut tal sensació de pèrdua de temps. La Universitat Pompeu Fabra, el seu Màster d’Edició i el Gremi d’Editors de Catalunya tenen un greu problema amb el Fòrum Edita. Si la seva intenció és organitzar un pessebre estiuenc perquè els de sempre es muntin la seva festa de final de curs haurien de tenir l’honestedat de dir-ho i no passaria res; s’ho passarien bé, sortirien els de sempre a les pàgines de sempre dels diaris de sempre i la resta no perdríem el temps. O la tercera edició ens sorprèn amb un programa realment ambiciós i uns convidats seleccionats per la seva rellevància i interès i no per formar part de certes capelletes –amb honroses excepcions– o el pati de butaques mostrarà una imatge encara més trista que enguany. RBA es gasta un dineral muntant festes però no enganya a ningú amb missatges grandiloqüents; la gent s’engata, s’atipa i s’ho passa bé i això és molt més del que el Fòrum Edita por dir.

L’Ajuntament de Barcelona té un greu problema perquè bona part dels diners que costa el Fòrum Edita els posa el Consistori

L’Ajuntament de Barcelona, la ciutat com a pol editorial i tot Catalunya com a referent industrial i cultural també tenen un greu problema. En primer lloc perquè bona part dels diners que costa el Fòrum Edita els posa l’Ajuntament; en segon lloc perquè l’existència d’aquest esdeveniment impedeix que d’altres puguin créixer i fer el que aquest precisament no fa: fer les preguntes adients, cercar les respostes a aquestes preguntes i, si més no, posar-se d’acord en unes mesures mínimes de reforma i evolució del sector.

En el meu anterior article ja avisava de què podia passar si es confiava només en determinades institucions com el Màster d’Edició de la Universitat Pompeu Fabra i el seu Centre Internacional d’Estudis del Llibre de Barcelona –també conegut com Observatori Internacional del Llibre de Barcelona– perquè si les coses no canviaven –a tenor del Fòrum Edita anem enrere– d’observació en tindrem molta, d’estudis més aviat pocs i la cosa del llibre se’ns anirà fent petita. Una part important de la nova política del llibre de l’Ajuntament de Barcelona por néixer morta si als fonaments hi aboquem materials defectuosos. No ens hi juguem tan sols quartos, ens hi va el futur d’un industria –l’editorial– i del tot el sector del que en forma part: el llibre a Catalunya.

PlanetaED
Sector editorial Ediciones B i les elits del país Bernat Ruiz Domènech
Laura Huerga
Opinió Amazon, un forat negre Laura Huerga