Dir que els bons escriptors tenen el seu propi llenguatge és una obvietat. Per això podem dir, tot i la pedanteria de la frase, que escriure bé és donar un sentit nou a les paraules.

El defecte de Maragall, diu Gabriel Ferrater, és que se n’anava darrere dels mots, en comptes de saber dur-los a on ell li convenia. També diu que escrivia tal com les noies de la bona societat parlen: fent ús de paraules el sentit de les quals no coneix o oblida, i donant-los un sentit arbitrari.

Això de deixar-se dominar pel llenguatge – enlloc de controlar-lo – m’ha vingut al cap mentre llegia La lletra escarlata, la gran novel·la de Nathaniel Hawthorne, una de les primeres obres de la literatura americana. És una bona novel·la, fosca i trista, perquè el tema no dóna per a gaire entusiasme.

És la història, a l’asfixiant món de la Nova Anglaterra puritana, d’una dona acusada d’adulteri. Insultada i vexada pel poble, està obligada a portar brodada al vestit una gran i vermellíssima lletra “A” d’adúltera posada al damunt del pit per tal que ni els seus conciutadans ni ella mateixa oblidin l’acte de la vergonya. La novel·la parla d’un triangle amorós, però La lletra escarlata no és una història d’amor; sinó la història dels seus efectes.

L’afició a l’al·legoria és la culpable d’una gran part de l’escriptura feble que s’escampa pel món

Hawthorne és un dels fundadors de la literatura americana, i la seva obra té un encant crepuscular que el fa molt bo. Està explicant un nou món fent servir el llenguatge d’un món que mor, i sap descriure com ningú l’ambient opressiu i malaltís dels puritans i la vida dels primers colons a Amèrica. És un ambient dominat per la natura, que sempre és profètica i tenebrosa, i que convida al simbolisme i a l’ambigüitat.

Henry James, amb la seva intel·ligència afilada, va veure les bondats de Hawthorne i va dedicar un assaig a la seva obra. Amb les ficcions, James es deixava endur pels barroquismes; però fent crítica és d’una precisió quirúrgica.

A La lletra escarlata James li va veure les grans virtuts però també els defectes. Un d’ells és l’excés de simbolisme i d’al·legories, que fan la prosa molt més poètica però rebaixen la potència de la trama. Això, que podria ser un comentari anecdòtic, és un gran consell literari. És una advertència que haurien de fer seva tots els escriptors quan sentin la temptació de no dir les coses pel seu nom.

Com recorda molt bé James, l’al·legoria – explicar una història quan en realitat en vols explicar una altra – és un dels recursos més fàcils i tramposos de la imaginació. I té un risc important, perquè pot matar dues coses d’un sol cop: una història i la seva moral, un significat i una forma. Per això James diu que l’afició a l’al·legoria és la culpable d’una gran part de l’escriptura feble que s’escampa pel món. Perquè l’al·legoria incita i fa més fàcil no parlar clar, fa que sigui més senzill anar darrere les paraules que dominar-les.

En el fons, és el que Ferrater retreia a Maragall quan diu que no és bo perquè vol que la imaginació li concedeixi els mateixos avantatges que a tots, a la vida quotidiana, ens concedeixen l’extrema obvietat de les situacions en que participem com a parlants: l’avantatge de no haver d’esforçar-nos per dir, efectivament, el que volem dir, perquè només apuntant-ho ja s’entén.

Escriure amb ambició vol dir no confiar en sobreentesos, i per això és un risc elevar-se amb el llenguatge mentre en compliquem el significat. Escriure donant el sentit exacte de cada paraula és una de les feines més complicades per a un escriptor, però també de les més important.