L’altre dia intentàvem explicar-nos amb un amic per què ens agraden les mateixes coses en literatura. Sempre ens posem d’acord perquè busquem el mateix als llibres: que ens parlin de veritats elementals sense gaire pretensió de vestir-les d’art i de teories pomposes. A més de ser un dels homes més intel·ligents que conec, és un dels pocs que pot parlar de literatura sense pedanteria. 

Discutíem perquè jo no entenia la seva atracció pels simbolistes; una gent que juga amb el llenguatge i el retorça per transformar-lo. Jo li deia que quan un escriptor és bo i tria un tema fort que li aguanti el llibre no cal que faci gaire jocs retòrics. Ell em va frenar per dir-me: “El tema és sempre el mateix: l’encaix impossible entre la realitat i el desig, la lluita absurda i inútil de les expectatives contra la realitat. L’únic que importa és com fas que el llenguatge es posi al teu servei per explicar-ho”. I crec que té tota la raó.

Ho pensava llegint Les palmeres salvatges de Faulkner (un llibre que en català no tenim – editors, comprin). La novel·la explica la història d’un home i una dona que ho sacrifiquen tot per amor, i fracassen. Faulkner vol retratar les pretensions d’un amor que pretén valdre’s per si sol. En aquesta tragèdia de Faulkner (com en totes les seves) hi ha un cert sarcasme cap a la literatura heroica, cap als models d’amor i d’heroi que la literatura ha volgut imposar. L’escriptor es mofa d’aquests amants que es pensen que en tenen prou amb ells mateixos per ser lliures, de tota aquella gent que es deixa arrossegar per una imatge del món més llegida que experimentada.

 No podem lligar desig i realitat; per molt que intentem reduir el món a esquemes i a un llenguatge còmode, l’experiència es rebel·larà contra els nostres càlculs

Faulkner es mofa d’aquesta visió literària del món, i ho fa jugant amb el llenguatge per posar-lo al seu servei. Les palmeres salvatges és una novel·la antiromàntica i és, com diu Juan Benet, una rebel·lió feta paraula a paraula contra el significat literari de les paraules més pomposes. Faulkner se’n fot de l’alta literatura fent alta literatura. I el que ens vol ensenyar és que, per a un bon escriptor, la vida llegida no es podrà imposar mai a la vida viscuda. Com diu un personatge de la novel·la, la memòria no pot existir sense la carn perquè sense la carn la memòria no podria fer-nos pessigolles. El missatge de Les palmeres salvatges és, com sempre, que no podem lligar desig i realitat; que per molt que intentem reduir el món a esquemes i a un llenguatge còmode, l’experiència es rebel·larà contra els nostres càlculs.

I en literatura, aquest espai de rebel·lió és contra el mateix llenguatge. Un dels amants de la novel·la, en un moment de desesperació, diu: “Diuen que l’amor mor entre dues persones. Això no és veritat. No mor. L’amor deixa a algú, se’n va si no és digne, si no el mereix prou. No és l’amor qui mor, som nosaltres mateixos”. Aquest discurs, aparentment profund i seriós, és una broma macabra de Faulkner. En realitat l'autor ens vol explicar que la idea de l’amor no aguanta ni podrà aguantar mai per sobre l’experiència d’aquest amor.

I aquesta és bàsicament la gran lliçó de la bona literatura, fer-nos entendre que llegir no ens serveix per viure i que la teoria no atraparà mai l’experiència; però que amb gran literatura és més fàcil entendre millor la relació retorçada que hi ha entre les nostres ficcions i la nostra realitat. O per dir-ho a la manera de Gabriel Ferrater: “el paper de la literatura dins la cultura és el de recordar-nos que som parents de les bèsties”. I això és el que intentarem explicar des d’aquesta columna, on són molt benvinguts.