Es veia d’una hora lluny que Josep Lluch, l’editor d’Empúries, estava content de poder presentar a la Setmana el nou llibre de Jordi Puntí, Això no és Amèrica. No és gens estrany, perquè l’escriptor de Manlleu és un dels pocs catalans que aconsegueix el que sembla impossible: arribar a un públic amplíssim sense ser tractat d’elitista ni d’autor de xurros comercials.  

Lluch em comentava que li han demanat entrevistes de tots els mitjans, i que hi ha molta expectativa per saber què ha fet l’autor de Maletes perdudes després de set anys sense publicar. Puntí ha tornat amb un llibre de contes que narren les històries d’antiherois que busquen el seu lloc al món. 

El títol del llibre, Això no és Amèrica és una cançó de David Bowie. També és un poema d'Enric Casasses: Amèrica és el poble del costat. Amèrica és la terra dels somnis, i en aquests contes no hi ha somnis. Amèrica és el present constant, i aquest llibre és fet de passat i de records

Mentre afegien cadires per al públic – els organitzadors havien pecat de prudents – l’Anna Guitart presentava l’autor amb una elegància i simpatia que cada vegada que la veus en acció penses que ha nascut per a entrevistar escriptors. Intel·ligent i ràpida, sap estirar el fil de la conversa i adaptar-se als referents culturals de l’autor per a fer-lo sentir còmode. 

Però a Puntí se’l veu molt segur parlant dels seus llibres i de l’art d’escriure. Com que a casa nostra això és car de veure, sempre sorprèn que hi hagi algú que es prengui seriosament el seu paper d’escriptor professional. 

Puntí reconeix que li agrada molt la idea de Joan Ferraté de l’instint fabulador; que seria la capacitat de construir un món sencer a partir d’una anècdota. Hi ha un romanticisme al voltant de la creació que jo no me’l crec, diu Puntí. L’autor guia els personatges, que no van mai sols. 

El control és una de les coses que més em satisfà d’escriure —explica— i em sembla que és una tesi que es pot aplicar a la seva concepció literària. Puntí gaudeix creant històries de trama perfecta i personatges molt treballats, mentre ell se situa allunyat en la figura de déu creador.

Però aquest control també li fa aplicar una distància enorme amb els seus textos. Ell ho reconeix quan diu que davant d’una situació que li costa explicar perquè s’hi implica massa, fa servir l’humor com a arma de defensa per no acabar d’exposar-se del tot. Jo quedo salvat, fora de la situació; i el lector s’hi pot apropar sense prendre mal, diu Puntí. 

Potser per això mateix l’autor va dir en una entrevista que l’autoficció és una tàctica dels autors que no tenen paciència per escriure. Perquè per a Puntí escriure és explicar històries més que no pas explicar-se a un mateix.