[Ressenya. La guerra de los doscientos años. Aragón, Anjou y la lucha por el Mediterráneo. David Abulafia. Traducción de David León Gómez. Ed. Pasado & Presente, Barcelona, 2017.]

Hi va haver un temps no tan llunyà en què Catalunya, quan duia el nom d’Aragó i Barcelona, guanyava guerres, guanyava diners, guanyava fama, guanyava saviesa, guanyava personalitat, guanyava fent-se, guanyava, coi, guanyava. De ser un racó de món mig perdut entre la platja i les muntanyes, escolteu-ho bé, aquell primerenc país nostre va esmerçar tant d’esforç e d’astúcia e de lluita, tant lo jorn e la nit, tro que de continent se fou trobat lo més alt e poderós reialme que fos en lo món. Així, si més no, es veien els nostres avis en els temps del rei En Jaume el Conqueridor, o en els temps del seu fill, del bon rei En Pere, dit el Gran per alguna bella cosa, quan de cop i volta la llengua catalana va esdevenir una expressió poderosa en la guerra i en la política, en l’elegància i en el saber, quan Catalunya, inesperadament, va aparèixer en el desconcert internacional amb la mateixa rotunditat que un terratrèmol. Catalunya havia de créixer de pressa per no morir, havia de ser discrepant, impertinent, inesperada on ningú no se l’esperava, en un món repartit entre poderoses potències, imposar-se ben segura d’ella mateixa si volia continuar bellugant, respirant.

 Catalunya havia de créixer de pressa per no morir, havia de ser discrepant, impertinent, inesperada

The Western Mediterranean Kingdoms, 1200-1500: The Struggle for Dominion és el títol original d’aquest llibre britànic que estudia el conflicte per la supervivència d’una Catalunya medieval merescudament esdevinguda llegendària durant, almenys, dos-cents anys. El fet que l’autor, el professor Abulafia, no sigui de les nostres latituds i mostri una perspectiva històrica ben clàssica, fins i tot apartada de les darreres aportacions bibliogràfiques, atorga un interès addicional i un ensenyament impagable per als nostres lectors. Més aviat es podria intuir una indiferència o, també, una reservada cautela, sobre l’actual protagonisme de la Catalunya independentista d’avui, de manera tan singular que podem estar segurs que aquesta no és una obra d’exaltació catalana ni una mostra d’amistat.

Un episodi medieval que desautoritza els prejudicis històrics basats en fantasies

És un estudi professional ben travat sobre un episodi medieval que desautoritza els prejudicis històrics basats en fantasies, fatalismes, conxorxes i victimismes: el llibre narra de manera amena i documentada, com la primera potència del món d’aleshores, el reialme de França, amb l’ajut determinant del papat, van ser derrotats políticament i militar per un poble fins aleshores marginal, els catalans. Aquesta és la història de com els homes més arrogants i poderosos d’Europa són capgirats per la determinació dels més modestos que no hi tenen res a perdre. Però que també formen part de la realitat. La commoció que va suscitar la monarquia catalana fou tan gran que tot un Dante Alighieri, ni més ni menys que a la Comèdia, es confessa fascinat. Enlluernat del tot, encara que sigui un ferm adversari polític dels interessos catalans.

Els nostres cavallers i mercaders van fer-se, parcialment, amos de la Mediterrània perquè plegats i indestriables, ells amb els ideals del comerç i ells amb els interessos guerrers i polítics, van anar perfectament units, conduïts per una corona que sabia ser alhora feudal i burgesa. Quan Pere el Gran esdevé, per matrimoni amb Constança de Hohenstaufen, rei de Sicília, Catalunya descobreix que pot esdevenir alguna cosa més que un petit país i se sent  protagonista clau de la Mediterrània. No servirà de res que el Papa, teòcrata absolut, desposseeixi el nostre monarca de les corones aragonesa i siciliana, que l’excomuniqui i que les doni a Carles d’Anjou, germà del rei francès.

La guerra religiosa, la croada organitzada contra Catalunya, fracassa 

Com recorden Bernat Desclot i Ramon Muntaner a les cròniques, la guerra religiosa, la croada organitzada contra Catalunya, fracassa i el pretès estranger acaba retratant-se com a “rei del xapeu i del vent” perquè només és això, sense corona ni reialme. El Casal reial de Barcelona, per la seva banda, perdurarà fins al començ del segle XV, expandint-se com una taca d’oli, com oli del progrés basat en l’intercanvi, no com una curiositat històrica sinó com a civilització. Fins al Partenó d’Atenes ressonarà la nostra llengua, i també fins a les costes del mar de Màrmara i molt més enllà.