Hom se’n va a veure La càrrega de Ramon Casas al Museu de la Garrotxa d’Olot sempre que es vulgui aprendre, o si posem per cas hom vol preparar els dies que vindran quan la Guàrdia Civil busqui més intimitat i franquesa, ben aviat, el frec i refrec dels cossos. El visitant no ha de precipitar-se pas fins a la porta de la pinacoteca comarcal tan bon punt hagi arribat a la ciutat d’Olot, perduda en una vall. Interdit completament. Convé que faci abans una gambada generosa pel Firal i s’aturi a contemplar primer les dues escultures d’Eusebi Arnau, especialista en fer sortir dones de la paret, unes dones fascinants i esmunyedisses, mig nimfes mig mestresses de casa forta. Encabat s’ha de contemplar pel davant i pel darrera El Drac o Casa Gaietà Vila de 1905, contemporània del quadre de Casas, esverar-se davant les exagerades dimensions de l’església parroquial i acabar fent l’oliveta al Racó de la Font, dit també Ca la Susanna, a l’ombra de l’absis mut de Sant Esteve, sens dubte els millors entrepans de les set llegües a l’entorn.

Hom se’n va a veure La càrrega de Ramon Casas al Museu de la Garrotxa d’Olot si vol preparar els dies que vindran quan la Guàrdia Civil busqui més intimitat i franquesa

Mentre moc el bigoti penso en el mostatxo que subratlla el nas del civil, perquè l’imaginem així i perquè li pinta Casas al civil civiló que Déu n’hi do. Hom entra a la sala i de seguida rep l’amenaça. La garrotada cau al damunt. És un quadre que està pintat per fer por, perquè està presentat des del punt de vista de l’espectador i el quadre només viu dels ulls del que està a punt de rebre. El civiló, el tricorni, ha enretirat a la seva dreta un manifestant prou ben vestit. El cavall frena el galop però potser no serà prou a temps, potser s’endurà pel davant la mà dreta del sotmès, tan útil i tan fràgil prop de terra, o s’endurà pel davant la munió d’espectadors que contemplem meravellats la gran pintura de Ramon Casas, el pintor de totes les violències, que sap pintar totes les inèrcies del cos i de l’esperit. Al fons del quadre hi ha una part de la rotllana de gent que ha estat arraconada per la càrrega. On nosaltres som hi ha els altres, també arraconats, els que ens arraïmem a l’altra banda del marc, fins i tot n’hi ha que s’alcen de puntetes per veure-ho millor, per veure millor el perill pintat.

Ramon Casas Carrega

I després hi ha l’aire, l’espai, el buit, potser el més difícil de pintar i el més difícil d’entendre i de respirar per als miradors. Un tros de sorra groguenca imaginari al costat de Santa Maria del Mar de Barcelona, un territori amenaçador que és també una mena plaça de braus, una plaça i una rotllana del sacrifici ritual espanyol, català, també portuguès, fins i tot francès d’aquí a la vora. I és sobretot un espai que no té gaire explicació, un espai que gairebé només és una textura, un precedent de l’abstracte, una zona buida que manca de sentit, de significat, d’interpretació possible. Quan els civilons carreguen, quan galopa la violència en qualsevol camp de batalla, queda aquesta terra sense res que no s’explica i que cada vegada sembla més extensa i més inhumana. Més inquietant. 

Jordi Galves
Opinió D’indumentària islamista Jordi Galves
Jordi Galves
L'enamorada Llança Emblanquineu els negres Jordi Galves