Folls, van voler destruir la ciutat, Nínive, amb l’ajuda de Déu. D’aquesta experiència humana amb l’horror Josep Carner en parla a Nabí, el seu poema més incisiu i trist, el que es llegeix com un consol ple de serenor, com un refugi de civilització davant de la barbàrie, com una resposta a l’atrocitat que ens burxa i que ens escup, que ens esquitxa la cara de sang i que consisteix en fer servir la nostra llibertat amb enteniment, en una resposta inesperada, en allò que no esperen els monstres del terror, això és, en la irònica i dolcíssima didàctica del perdó. L’assassí sempre és el que es considera l’ofès, el que considera el seu mal superior al mal dels altres, el que s’indigna perquè “el dia es colga en un abís d’esglai” i “el crim és adorat en pedra i fusta”. L’assassí cruel es considera sempre víctima assedegada de sang i, per això, vol que tothom sigui també víctima assedegada de sang com ell, igual a ell, aquesta és la seva follia i és el que vol de nosaltres. La religió de la culpa neix d’aquí, la religió dels pecadors que no saben sobreposar-se a les seves pulsions cegues, a les seves miserables respostes, dignes d’animals cruels i espantats.

 

“D’ençà que Adam del fruit de l’arbre tingué enveja

que ens trasbalsem i ens penedim,

Déu, que fa l’arbre, el destraleja:

i els nostres pensaments no són sinó corquim.” 

 

La història que narra Josep Carner a Nabí és la de Jonàs, la de l’home que es veu a ell mateix com a bo, recte i religiós, complidor amb la llei, i que no entén com el món és com és, que no entén com poden existir el mal ni l’error i espera l’esmena que no és altra cosa que la venjança. Com l’esperaven tots els ofesos en la Barcelona que va conèixer el poeta, quan mataven pels carrers durant els anys del pistolerisme, els obrers armats per defensar-se de l’avarícia i deshumanització dels patrons, els burgesos per defensar uns diners que no eren sinó una quimera comptable. O quan va esclatar la Guerra Civil entre els ofesos de la dreta i de l’esquerra, els de l’Espanya Gran i de la Catalunya Lliure. O durant la Segona Guerra Mundial entre els blocs liberals, comunistes i feixistes que també van continuar combatent de manera sorda a Barcelona. I durant la foscor del franquisme, un règim fonamentat en l’ofensa cega, en una reclamació que havia de generar moltes altres reclamacions per l’altra banda i moltes altres ofenses encara per satisfer. Rosa de foc, ciutat de lluites i d’odis, sembla com si Barcelona hagués oblidat que durant molts anys ha estat la capital del dolor. Com si durant els darrers anys la bonança econòmica hagués donat la raó al Carner de Nabí, quan diu exactament que “només amor esdevindrà l’home rebel” ja que ultrapassarà “del Pare la justícia”. El cor antic i literari de Barcelona està asclat, escruixit amb tants morts, tants ferits, amb tant de dolor pels carrers, per racons de les cases, pels celoberts, per les canals, per les taulades, pels fils i les ones de la telefonia. La capital del dolor, avui estremida, té prou vida nova, vida que arriba de fora i de dins, té prou seny, ara com ara i segueix sense saber-ho el consell del seu vell poeta. Desconsolada.

Jordi Galves
L'enamorada llança Antoni Puigverd confessa Jordi Galves
Jordi Galves
L'enamorada llança Empordà is different Jordi Galves