Un xic però encara tremolo. No refet encara de les declaracions, ahir reemeses, en què Melània Trump detallava aspectes de conducta sexual escandalosa amb el seu espòs, dels temps immobiliaris anteriors a la presidència, que salta com una llagosta la sorpresa de l’estiu. M’he descuidat de consultar el Washington Post a veure si ho duu ben destacat a la portada. Antoni Puigverd, l’etern escolanet de Montserrat, fa unes hores ha gosat parlar no només d’un llibre que ens supera a tots com a lectors, el Tirant lo Blanc, també s’ha atrevit a pontificar sobre un tema més difícil encara, ni més ni menys que sobre el misteri del fornici. En el seu article estival de La Vanguardia i en l’anterior comença suau i cançoner però, en un determinat moment, no pot més i confessa la veritat crua, amb una senzillesa que l’honora. Que ell i “lo senyor de Puigverd”, el cavaller que apareix en el famós capítol de l’orde cavalleresca de la Lligacama —o Garrotera— no tenen absolutament cap vincle dinàstic. Cap ni un. És ben bé una congoixa, dur i decebedor per als que esguardàvem el simpàtic bisbetó Puigverd de Girona amb esperances de noblesa, a penes contingudes també des de tot de llars catalanes. El seu capteniment aristocràtic, la seva elegància i majestat naturals sempre ens havien desvetllat íntimes expectatives, sospites felices, una fe autèntica que ara es veu cruelment frustrada per la implacable ciència genealògica. M’atreviria a dir que res de tan greu no s’havia esdevingut al nostre país des que es confirmà que el cognom de ‘Galves’, ‘Gálvez’ o ‘Gualbes’ —com figura en el vocabulari de traducció de cognoms de la Biblioteca Vaticana— no es corresponia, sense molta patilla coadjuvant, amb la noble casa dels Gualba o Galba, d’on descendia Martí Joan de Galba, el cavaller que va dur a la impremta la primera edició de la novel·la de Joanot Martorell. Tota la comunitat internacional d’especialistes en la novel·la de cavalleries —i àdhuc en la cavalleresca— quedem avui desconcertats i no soparan pas. Com quan el mateix Antoni Puigverd, plenament conscient de ser qui és i de la seva responsabilitat civil va declinar recitar els seus poemes en un tablao perquè sabia, sentia, estava íntimament convençut de ser un objectiu de la banda terrorista ETA. No hi ha res com saber qui ets, Puigverd.

Va, abans de respondre i de parlar per parlar, Puigverd, primer llegeix el Tirant

En el que no podem coincidir, però, és en aquesta altra afirmació teva d’ahir segons la qual “nosaltres ho hem sexualitzat tot, però és evident que aquella alegria carnal dels valencians del segle XV l’hem perduda. La sexualitat actual és tan omnipresent com obligatòria. A vegades fins i tot, de tan obsessiva, és trista”. No, no tens raó, Puigverd. Fora d’alguna remota escola de novicis, d’alguna sagristia sense ventilació, d’alguna violació, d’algun segrest físic, emocional, no hi ha sexualitat obligatòria ni en la nostra època ni tampoc en la de Joanot Martorell. El desig humà de desig, de llibertat, sempre és més fort i arreu sempre guanya. El sexe no és tampoc més trist avui que al segle quinzè, com t’ho diria, només cal que llegeixis, per exemple, encara que et faci molta mandra, el Tirant lo Blanc. Veuràs que més enllà de la fantasia hi ha la realitat immensa del desig, ingovernable, insatisfet i que sempre ens duu a la tristesa més fonda. A la nit canta el rossinyol buscant companyia, potser l’hauràs sentit. I a l’alba, els aucells canten desficiats, ensordidors, com certifiquen tots els poemes dels trobadors, com passa en els textos de Llull, com passa en els escrits de Martorell. Tota aquesta piuladissa, tota aquesta joia i deliri musical, si et lleves ben d’hora, ben d’hora, la podràs sentir cada matí, que no és més que una colossal crida de la naturalesa, de la vida que es busca a ella mateixa, dels éssers afortunadament abocats al sexe. Fa por admetre que el sexe mou la vida. D’aquesta manera tots els vius, en especial els humans, evitem l’estranyament permanent, el monòleg estèril, l’aïllament dolençós i l’abisme de la mort que, de vegades, pot arribar a semblar acollidor. El sexe, amb coit o sense coit, amb carícies o sense, el sexe, una creació mental, no importa quina sigui la seva forma, com una divinitat que t’acolloneix quan la mires a la cara, no és alternatiu al viure sinó que és el viure, la vida que et recorda que ets i seràs vulnerable perquè sempre vas mancat. El sexe com a agressió, com a exhibició, com a rampa del cos, com a recordatori permanent, com a gemec que cap mà no pot ofegar. El sexe, com una música, com un bany, després d’haver passat, de vegades ens deixa serens, més segurs, lluents al sol, com acabats de fer com Adam i Eva. Va, abans de respondre i de parlar per parlar, Puigverd, primer llegeix el Tirant.