Arran de les darreres gires d’U2 i de Bruce Springsteen, en honor a àlbums històrics com són ‘The Joshua tree’ (1987) i ‘The river’ (1980),  sembla que això de sortir a la carretera per interpretar un disc clàssic ha esdevingut la màxima expressió del ‘mainstream’ i la sublimació del reciclatge a gran escala per part de la indústria musical voraç, que es delecta mirant-se en el mirall i fent anar alhora la màquina registradora. Però, en realitat, l’origen d’aquesta tendència és en el món alternatiu i super-‘indie’. O no?

A veure, com va començar tot? Doncs amb la sèrie de concerts ‘Don’t look back’, programada pel festival londinenc All Tomorrow’s Parties a partir de l’any 2005. Sí, esclar que hi havia hagut precedents: Brian Wilson, per exemple, amb el rescat de ‘Pet Sounds’ entre el 2000 i el 2002, un cas excepcional perquè l’autor no havia estat en condicions de tocar-lo en directe en el seu moment, el 1966 (ni en cap altre moment, de fet), i perquè es tracta d’un àlbum conceptual la interpretació íntegra del qual pot tenir un sentit afegit. Com els discos de Pink Floyd que va treure de gira Roger Waters. Però la gent d’All Tomorrow’s Parties va establir el motllo del concert de culte a un àlbum com ara el coneixem, en què l’artista triat procedeix a recórrer una per una totes les cançons d’una obra de referència, influent, del seu catàleg, un disc que no va ser concebut necessàriament com a unitat temàtica.

La proposta devia requerir una mica de mà esquerra, ja que els artistes generalment no reconeixen ni a punta de pistola que han estat incapaços de superar una determinada obra: el millor disc sempre és l’últim. Però, bé, aquell any, el 2005, el festival va aconseguir enredar una dotzena de grups i cantants, tots molt destacats de l’esfera alternativa, per repassar en escena els seus discos més celebrats, i així, per exemple, Belle & Sebastian van fer un concert amb ‘If you’re feeling sinister’, Cat Power va reflotar ‘The cover record’ i The Stooges, amb Iggy Pop al capdavant, van retre homenatge a ‘Fun house’. Trencat el gel, tot va anar rodat i molts artistes ben prestigiosos van anar a fer cua a l’oficina de l’ATP, de manera que, en els anys següents, es van acollir a aquest format Teenage Fanclub, Tindersticks, Sonic Youth, Tortoise, Sebadoh, Public Enemy, Suicide, Spiritualized, Sufjan Stevens, Mercury Rev, The Flaming Lips… Artistes, tots, força allunyats de la música més comercial. Alguns concerts es van exportar a festivals com el Primavera Sound, on l’ATP hi va tenir escenari propi. En paral·lel, en aquests anys, a la nostra escena hi ha hagut experiències d’aquest tipus, penso en Mazoni, revisant el seu primer disc, ‘7 Songs for a sleepless night’, fa uns anys al cicle Caprichos de Apolo, o Maria del Mar Bonet cantant ‘Alenar’ al Blues & Ritmes de Badalona.

Els artistes generalment no reconeixen ni a punta de pistola que han estat incapaços de superar una determinada obra: el millor disc sempre és l’últim

Però la recreació íntegra d’un àlbum clàssic, deu, vint o trenta anys després, sovint té més a veure amb la mitomania que amb l’art. Des de fa un temps, tot són ‘experiències’: especials, úniques, mítiques, històriques i immortalitzables amb un bonic ‘selfie’ que rebli el clau i tanqui el cercle de l’egocentrisme banal perfecte. A veure, U2 ni tan sols a la gira original, autèntica, de ‘The Joshua tree’, el 1987, tocaven totes les cançons de ‘The Joshua tree’ i menys encara d’una tirada: n’interpretaven set o vuit de les onze, que deunidó, i sempre intercalades amb altres peces. El pas del temps pot arribar a deformar les obres, engreixades per l’amuntegament de superlatius i de consignes que acabem repetint sense adonar-nos que van perdent significat i que ja no es refereixen tant a aquell motiu inicial sinó a un reflex amb vida pròpia.

Els discos, sobretot a l’època en què es van enregistrar ‘The Joshua tree’ o ‘The river’, es construïen pensant en la seva cadència interna, l’alternança d’ambients i ‘tempos’, la dosificació dels possibles ‘hits’, fins i tot la lògica de la cara A i la cara B de l’era del vinil. I en directe, la mecànica és una altra. Llavors passa com l’altre dia a l’Estadi Olímpic, en què les tres cançons més populars de ‘The Joshua tree’, que són ‘Where the streets have no name’, ‘I still haven’t found what I’m looking for’ i ‘With or without you’, van sonar seguides i en el tram inicial del concert, tot seguint metòdicament l’ordre de l’àlbum. Un guió il·lògic a l’hora de traslladar-lo al concert: què deixem per al climax i els bisos, doncs?

Però, bé, hi haurà, segur, més gires consagrades a un àlbum clàssic en el futur. Com tantes altres tendències, aquesta va ser incubada en el món alternatiu, natural perquè és ple de rates de biblioteca i de mitòmans bojos per apropar-se a episodis de prestigi de la història de la música, i ara ja ha estat absorbida per la gran indústria. És una gran troballa: alimenta la idealització de l’estrella, fa moure el fons de catàleg i desvia l’atenció cap a possibles crisis creatives. Així que més val que ens calcem: preparats per assistir, el 2036, a la a gira de Melendi ‘Quítate las gafas, 20 años’?