L'any 1907 Rubén Darío va visitar Mallorca per primer cop i allà va conéixer Joan Alcover, que va presentar-li la vida cultural de l'illa. El poeta de Palma també dedicar-li L'hoste, un poema que en alguns versos emula La marcha triumfal de Darío.

La peça també és coneguda perquè Josep Maria de Sagarra, a les seves Memòries, explica que el primer cop que va participar en un sopar dels Jocs Florals (i va guanyar l'Englantina d'Or pel poema 'Joan de l'ós') va improvisar una recitació de L'hoste, que se sabia de memòria, davant d'Alcover. 

 

L'hoste

Ha arribat un home intensament pàlid,
que la dolça lira punteja per joc;
a terra hivernenca porta un alè càlid,
porta un alè jove del país del foc.

Son nom ens desperta amb la ressonança
d'un eco de címbal o gall matiner,
o la punta fina d'un ferro de llança
que toca un broquer.

És com una pluja que refresca l'arbre
de la poesia; nou Pigmalió
que torna a la nimfa d'entranyes de marbre
moviment i vida i palpitació.
Liba la dolcesa més fonda i coral
que en la flor deixaren distretes abelles;
quan passa, les roses tornen més vermelles
i el brollador canta més solemnial.
Ell sap trobar perles en l'interior
de la dissortada serventa del vici;
ell veu passar l'ombra de la temptació
pel front de la verge que porta cilici,
com veu en el claustre els sants i la torre
mirant-se en el místic estany adormit,
on l'ànec, que encalça la femella, esborra
la imatge serena dels sants de granit.

Cavalca en el ritme com un Don Quixot,
de l'antiga musa millora la dot;
pel cel de les nues soledats manxegues,
pol·len de la flora tropical difon;
i vessa d'estrofes com àmfores gregues
escuma de totes les corrents del món.
Va d'un món a l'altre canviant donatius,
com un mercader que travessa el pèlag;
ens duu grans lluernes, com diamants vius,
i a criar se'n porta pels agres nadius
cigales sonores del grec arxipèlag.

Passa com el còndor de l'altre hemisferi
que un vent oceànic a Roma transporta
i entre les ruïnes, se posa amb misteri
a covar els ous de l'àguila morta.
És com un heretge de sang juliana
que sent en les venes la febre pagana,
vas de transparenta
lluminositat,
on de nou se bada la flor opulenta
d'un món apagat.

N'hi ha qui el condemnen, i llur veredicte
aquella terrible sentència recorda,
dels èfors d'Esparta, punint el delicte
d'afegir a la lira la sèptima corda.

Oh bell entusiasme dels dies antics,
oh divina flama! si en el fons és una,
què hi fa que es bifurqui, alçant a quiscuna
de les dues bandes clamors enemics?
Què hi fa si és frisança de l'avenç o culte
de la tradició?
Avui se renova l'antiga passió:
benhaja el poeta que encén el tumulte!

Ara, aquí veu l'ona
que bat els esculls;
si la gent, quan passa, el mira en els ulls,
jo sé lo que pensa i lo que ambiciona.
L'illa on reposa del pelegrinatge
ja el coneix per mestre de la poesia,
i espera la glòria de fruir sa imatge
dintre del mirall de sa fantasia.