“Estimada amiga Mercè Rodoreda,

He enviat dos jocs de proves de “Mirall trencat” a la gent de Madrid que es cuida de presentar els nostres llibres a la censura. Els editors catalans no podem imprimir res sense censura prèvia; així continuem trenta i tants anys després d’acabada la gran serenata.”

Això, que és el començament d’una carta que Joan Sales va enviar a Mercè Rodoreda el 29 de novembre de 1974, podria haver estat el començament d’una carta que l’editor de Seix Barral hagués enviat a Mario Vargas Llosa tan sols un any abans, en referència a la seva novel·la Pantaleón y las visitadores.

Grinyola sentir que el Nobel, que va viure a Barcelona del 1970 al 1974, diu que aquells anys a Barcelona regnava un ambient cultural excels, comparable al de l’Europa més avançada de l’època. L’única explicació possible a aquesta afirmació que ahir va fer Vargas Llosa des de l’escenari dels discursos finals de la manifestació a Barcelona és que els escriptors que van venir a parar aquí aleshores ho van fer en una situació de privilegi, instal·lats sota l’ala d’una Carmen Balcells que els feia –d’una manera magistral a més- tota la feina bruta.

El periodista Xavier Ayén explica al seu llibre Los años del boom (RBA, 2016) que tant als anys 60 com als 70: “Llegaban novelas clandestinas y había situaciones extrañas. Podía ser que una obra estuviera parada en la censura y que, sin embargo, se pudiera conseguir como producto de importación. Así había muchos menos ejemplares de los que las editoriales querían publicar de manera legal. En Barcelona, por ejemplo, se podían conseguir en la librería francesa. Era un circuito muy minoritario y estos libros no llegaban al gran público”.

Una còpia de Pantaleón y las visitadoras, novel·la que igual que altres obres de Vargas Llosa va haver de complir amb el mateix procediment previ a la publicació que Mirall trencat, va tornar de cal censor amb una nota enganxada que deia, entre altres perles: “Todo el libro es sexo”. Ahir però, Vargas Llosa no va pujar a aquella tarima per explicar tot això. El missatge que havia decidit transmetre era tot un altre, i aquí és on grinyola tot plegat, perquè ¿en quin moment decideix un escriptor no només obviar la censura que ha patit la seva obra sinó explicar que recorda aquells anys amb nostàlgia, com els millors per a la cultura i la intel·lectualitat?

Sap molt greu que algú amb l’autoritat intel·lectual d’un Nobel adapti el seu discurs per posar-se d’una de les bandes d’un conflicte que mou tanta gent obviant, a més, la cosa —la censura— que va més en contra del seu propi ofici. L’única explicació que hi trobo és que Vargas Llosa va viure en una bombolla, aquells cinc anys que va viure aquí. El que va fer ahir va ser un abús als catalans i als espanyols i un insult als seus col·legues. Un altre més.