El bé i el mal estan polaritzats. Aquesta, que és probablement la més òbvia de les afirmacions, acabaria aquí i no tindria cap mena d'importància si el bé i el mal no fossin els dos conceptes sobre els quals l'ésser humà interpreta el món i construeix el seu modus operandi. És quan hom explica la seva manera de fer les coses, de pensar-les, que omple de matisos, interessos i peròs aquests conceptes a primera vista antònims. Tots repensem i reelaborem aquestes dues idees per justificar actes nostres que d'entrada, des de fora, podrien ser qualificats de bons o dolents per algú que no conegui les circumstàncies en les quals van ser executats.

Ara hi ha (potser hi ha hagut des de sempre) una tàctica als discursos dels polítics i a les columnes dels opinadors que sembla que vulgui forçar el procés contrari. S'agafa un fet darrer o situació als quals tothom sap que no s'ha arribat d'un dia per l'altre, plens d'actors, plens de precedents i conseqüències, per presentar-lo reduït a aquesta mínima expressió original en termes de bo o dolent com si aquestes dues coses fossin indiscutibles i universals.

Això es veu molt clarament amb un dels temes que últimament ocupa més planes dels mitjans catalans: el turisme. Que hi tenim un problema és evident. Que aquest problema és de gestió, també ho és. No són l'individu ridículament cremat pel sol que anit pixava borratxo entre dos contenidors ni és aquell grup de vint persones aferrades a sengles pals selfies que cada dia et barra el pas a la sortida del metro qui s'ha carregat el teixit dels barris. No és, per tant, contra tots aquests infeliços que va dirigida la silicona que fa unes nits va inutilitzar els panys de tots aquells negocis turístics ni el punxó que va foradar totes aquelles rodes de bicicletes de lloguer. Això ho sap el conseller i ho sap el columnista igual que saben d'on ve tota aquesta massificació.

S'ha volgut potenciar constantment l'atractiu dels equipaments culturals perquè cada vegada vinguessin més i més turistes, sense límit, com més millor

Tota aquesta desproporció fa anys i panys que és objecte de reflexió i estudi arreu. A Barcelona, sense anar més lluny, hi han dedicat exposicions (al CCCCB, a la Tàpies), cicles de cinema, reportatges periodístics. Igualment, s'ha analitzat el nombre de visitants a museus, de participants en rutes turístiques culturals, d'entrades venudes a funcions teatrals que formaven part del programa d'excursions que també comptaven com a visites de forans. I s'ha volgut potenciar constantment l'atractiu de tots aquests equipaments perquè cada vegada vinguessin més i més turistes, sense límit, com més millor. Insisteixo en el vessant cultural de l'assumpte perquè és precisament qui era conseller de Cultura fins fa no-res qui ara s'entesta a obviar la magnitud del panorama turístic presentant-nos-el com si fos ell mateix aquella persona que deia abans que s'ho mira tot des de fora desconeixent les circumstàncies de tot plegat.

La gran pregunta és per què fan això. Per què apunten a qui es defensa qualificant-lo a sobre de "violent de carrer"; l'estigmatització estrella, el paradigma de la maldat fins fa poc (no cal que digui "kale borroka", oi? Tots tenim aquest referent al cap) en un Estat que al llarg de dècades s'ha aprofitat políticament d'aquest maniqueisme polític que ha servit a molts per blindar-se en el poder.

Un conseller acabat d'arribar al càrrec que s'expressi en termes de no entendre més enllà del darrer fet (l'atac a l'autobús turístic) i que l'aprofiti per fer la seva pròpia demostració de contundència ("Tolerància zero contra la turismofòbia", va dir al Twitter) no dona cap mostra de la seva voluntat d'arribar al fons del problema, ans al contrari, sembla que estigui fent servir tot això per guanyar-se les simpaties de vés a saber qui o què que mana més que ell mateix dins d'aquest sistema que ja ve muntat d'abans i que ara resulta tan complicat de desfer.