Aquell 'un dia s'escriuran novel·les dolentíssimes que parlaran d'aquesta guerra' que deixa anar un dels personatges d'Incerta glòria, de Joan Sales, l'encertava de ple pel que feia al futur, però deixava de banda el que en aquell moment ja se n'estava escrivint de dolent sobre aquella guerra. És difícil analitzar les coses sense perspectiva, però quan l'actualitat és tan potent, el comentari va tan de pressa i és tan espontani, i es compta amb mitjans per ser publicat en el moment i sense filtres, hom s'adona que la intel·ligència humana no val res sense reflexió. Si a sobre entrem en la carrera de les presses per ser els primers a donar la notícia o per oferir abans que ningú l'opinió d'algun nom rellevant de la cultura, de la política o de la vida pública en general, caurem també en el tot s'hi val i com més grossa la sentència i més contundent l'adjectiu, millor.

Molta gent forja la seva opinió per acumulació de sentències que ha llegit

Oblidem però, i això és el més greu, que molta gent forja la seva opinió per acumulació d'aquestes sentències i d'aquests adjectius. Qualsevol de nosaltres, aquests dies, ens hem trobat discutint amb algú que simplement repeteix com un lloro alguna cosa que ha llegit. A mi, el dia que em van dir per primer cop que prou ja de tant victimisme català, se'm va acudir fer una recerca al Twitter d'això mateix: de "victimisme" i de "català". Unes setmanes més tard, aquell cap de setmana tràgic en què es va incendiar mitja Galícia (què poc se n'ha parlat d'allò), vaig sentir: "Això ha estat terrorisme piròman". Vaig tornar a Twitter i vaig buscar "terrorisme piròman". En tots dos casos vaig descobrir que tots dos sintagmes havien estat formulats per primer cop des d'algun dels partits polítics amb interessos en l'assumpte tractat.

El 'victimisme català' sortia directament d'un tuit del PP de Catalunya que immediatament recollia i reproduïa Ciutadans. El 'terrorisme piròman' apareixia per primer cop al compte d'Alberto Feijoo, del PP gallec. Un cop formulats, els tuits havien estat retuitejats o s'havien fet tuits nous que recollien aquelles mateixes combinacions de paraules per part de persones afins als dos partits. Resseguint el fil es pot veure de seguida com la ciutadania acaba adoptant aquestes expressions i també com aquestes acaben saltant per fi a la vida real. A mi allò del 'victimisme català' m'ho va deixar anar un contacte en un grup de Whatsapp i, que jo sàpiga, ni tan sols té compte de Twitter.

Un dia s'escriuran novel·les dolentíssimes sobre l'actualitat perquè estaran construïdes a partir d'idees agafades al vol

Com li havia arribat? On ho havia llegit o sentit per primer cop? No ho sé. Hi havia pensat més enllà de la simple sentència? S'havia molestat a esbrinar de què eren víctimes els catalans o tan sols si eren víctimes d'alguna cosa que els fes expressar aquell victimisme que ell ara els tirava en cara? Ho dubto molt. Estic convençuda, però, que allò ja ha quedat gravat al seu cap i que, per ell, els catalans per sempre són i seran un poble disposat a exagerar el seu victimisme, igual que ara per a molts, a Galícia, un incendi és i serà sempre un atac terrorista, contra el PP en concret. Un dia s'escriuran novel·les dolentíssimes sobre tot això que està passant. I segurament seran dolentíssimes perquè estaran construïdes a partir d'idees agafades al vol, que ja no recordarem ni d'on venien i que ja mai més no aniran enlloc.