Aquest estiu la Virreina acull una exposició sobre Paula Rego, una artista portuguesa que s’ha dedicat a batallar l’imaginari patriarcal amb les seves pintures. Es tracta de quadres protagonitzats sobretot per dones dissidents i inadequades, amb moltes víctimes convertides en botxí, molta narrativa i molta pinzellada grotesca. Però no és de Rego de qui vull parlar, sinó de la dona que porta més de trenta anys ajudant-la: Lila Nunes.

Lila Nunes ha estat treballant amb Paula Rego des del 1985. No era la intenció inicial: Nunes era la infermera del marit de Rego, el també pintor Vic Willing. El cuidava i l’ajudava a pintar, i sembla que també posava per a Rego quan li sobrava una estona. Però quan Willing va morir, el 1988, Nunes va quedar-se ajudant a Rego. La història encara dura i el vincle s’ha fet molt sòlid. Lila Nunes ha fet de model per a moltíssims quadres, l’acompanya a moltes entrevistes, l’ajuda a crear decorats per a les pintures. Pel que es diu, la recull cada dia a les deu i fan via cap a l’estudi.

La importància de Lila Nunes la confirma la mateixa Rego. En una entrevista a The White Review, afirma: “Ella és jo, realment. No m’agrada fer autoretrat, però ella és com un autoretrat”. Rego explica que Lila Nunes sempre sap què fer, que li llegeix la ment. Nunes posa, Rego comença a pintar i el quadre creix. En una altra entrevista l’artista parla de “les nines que fem” o “els personatges que fem”, en primera persona del plural.

Portem segles omplint-nos la boca amb la individualitat de l’artista, però la realitat no para de demostrar-nos que la creació és un fet col·lectiu

Si Paula Rego és menys coneguda del que hauria de ser, el cas de Lila Nunes ja és de jutjat de guàrdia. Jo diria que Lila Nunes es mereix un documental, o com a mínim una placa commemorativa. I això val per a totes les Liles Nunes del món, totes les mans visibles i invisibles que participen en la creació d’una obra. Portem uns quants segles omplint-nos la boca amb la individualitat de l’artista, la inspiració i tota la parafernàlia, però la realitat no para de demostrar-nos que la creació és un fet col·lectiu.

La importància és desigual, sí, perquè hi ha tasques molt diferents i perquè es dóna molt valor a la idea (ah, les ments pensants!). Però els participants en una obra, sigui de l’àmbit que sigui, sempre són múltiples: les persones que munten les obres de Jeff Koons i Damien Hirst, les models que posaven durant anys i panys per a Euan Uglow, els amics que et recomanen que tiris per aquesta o per aquella banda, els musos ocasionals, els escriptors i artistes que t’han influenciat i que estàs plagiant en més o menys mesura, els editors que converteixen esborranys en coses publicables, els correctors que hi apliquen les lleis de l’ordre i la gramàtica, els traductors que les escampen pel globus.

Al final hi ha una sola firma perquè ens ha calat l’hàbit, perquè és més fàcil tirar milles i admirar un sol nom. Portar-ho a l’extrem seria com nedar en la immensa mar blava, és clar: un llibre no pot estar firmat per l’autor en qüestió, la llista d’escriptors que l’han influenciat i els amics a qui ha robat anècdotes. Una obra d’art no pot estar signada pels models, els artistes precedents i els tècnics que han ajudat a muntar-la. Però provar-ho seria graciós: si un dia un artista es decidís a fer uns crèdits realment amables, li quedaria una llista ben llarga.