R. Wagner. Der Fliegende Holländer. Direcció musical: Oksana Lyniv. Direcció d’escena: Philipp Stölzl. Gran Teatre del Liceu.

Els bons directors d’escena són aquells que t’obliguen a canviar la forma d’entendre una òpera. Així ha fet el cineasta alemany Philipp Stölzl amb aquesta versió ben sucosa de Der Fliegende Holländer que enfosqueix encara més l’adustesa del protagonista fins a relegar-lo a la  discreció argumental per així centrar el nucli teatral del drama en el sofriment de Senta, aquí llegida com una jove que bascula entre l’autodestruccció i la histèria, a voltes una pepa que s’estima el protagonista perquè el creu heroi de contes de fades imaginaris (preciosa la imatge de la joveneta abraçada al llibre de llegendes de l’Holandès) i finalment una apologeta del malviure que acaba essent víctima de l’afany possessiu dels homes.

La proposta de Stölzl és innovadora, al límit, perquè dibuixa i redueix l’univers filosòfic del wagnerisme a una palla mental protagonitzada per homes a la recerca d’altíssima redempció, un univers prestigiós a nivell intel·lectual però on la dona és un simple camp de proves dels deliris masculins en què, gairebé sempre, acaba ben putejada.

A la proposta del regista hi ajuden els decorats de Conrad Moritz Reinhardt, que mostren el drama de la protagonista ocasional en els infinits mons paral·lels desenvolupats a l’interior d’un quadre gegant que monopolitza l’escena, visions cada vegada més íntimes on Senta és dibuixada a través d’un doble femení adolescent, paradigma de l’opressió que ja li espera de ben petita. La ficció no s’ajusta amb els preceptes del compositor, però colpeja l’espectador amb dilemes més que interessants sobre allò que s’hi esdevé (pedofília inclosa) i ens obliga a repensar també la biografia de Wagner com un home pel qual embolicar-se amb una dona i liar-la amb les seves dèries per acabar abandonant-la no comportava excessius problemes existencials.

Les pífies de les trompes (vaig parar de comptar a partir de la quinzena...) van ser escandalosament indignes d’una orquestra professional

És una llàstima que una versió teatralment rica com aquesta no vingués acompanyada de l’excel·lència musical necessària. Cal celebrar moltíssim que cada dia més dones ocupin podis operístics i orquestrals, però –quotes a banda– el primer deure d’un teatre d’òpera és buscar mestres amb garanties d’èxit, i la cosa no va ser el cas. Oksana Lyniv portava prou estudiada la partitura wagneriana, i va imprimir un bon tremp al cor de borratxos del tercer acte, però la directora no va oferir ni una sola mostra de personalitat en la lectura de la peça, amb una corda de pura cridòria aliena al matís i un vent metall al que no va saber domar suficientment: les pífies de les trompes (vaig parar de comptar a partir de la quinzena...) van ser escandalosament indignes d’una orquestra professional.

Dit això, seria també oportú demanar per què el director titular Josep Pons no assumeix més representacions importants com ara aquesta. Si el titular de la casa no protagonitza els grans reptes orquestrals de la temporada per modular el seu instrument i fer-lo millor, quina és exactament la seva funció?

En el pla vocal, Albert Dohmen continua essent un bon holandès i té una tessitura ideal pel rol, però el pas dels anys fa que les seves energies variïn molt depenent de la funció, com es va fer palès en aquesta vetllada amb un registre greu un pèl mat i una pirotècnia aguda que sovint acabava esguerrada. Elenena Popovskaya és una Senta massa adusta pel meu gust, sense les dosis de bel canto i apianament que exigeix el paper i amb una propensió excessivament cridanera al registre més alt. Attila Jun té una veu poderosíssima i més que generosa, ideal per Daland, però el coreà l’emet a batzegades i esquinça els aguts amb un vibrat de dos tons del tot maldestre. Timothy Richards també ho tenia tot (si més no, a nivell volumètric) per marcar-se un Erik de pel·lícula, de no haver-lo cantat amb la passió d’una anxova i sense cap mena d’amor per l’estil melòdic que li exigia la partitura.

Pel que fa els cors de la casa, bon rendiment de les veus masculines i preocupant nivell femení, amb unes intervencions pràcticament inaudibles. Conxita Garcia fa el que pot amb el material que té, però amb això –com es va comprovar- no n’hi ha prou. Espero que la direcció musical del teatre, potser massa obsessionada per omplir de guiris a la platea, s’ocupi de la salut de les veus de la casa i del restabliment de l’orquestra ben aviat, si no es vol que el Liceu passi a ser un objecte més de la Barcelona turística i que els aficionats al bon cant acabin tan putejats com aquesta pobra Senta que creia massa en els contes de fades.