Cada vegada que s’interpreta l’Himne a l’alegria, oficial a Europa, tal i com el va imaginar Beethoven, els versos de Friedrich Schiller (1759-1805) tornen a travessar els segles i les geografies, amb el mateix entusiasme: “Milions! Us abraço a tots, / un petó per al món sencer. / (...) Qui té l’enorme sort / de ser amic d’un amic...” Aquesta sort, en el seu cas, es deia Johann W. Goethe, i d’aquesta relació ve l’esperit de l’Alemanya moderna i, d’alguna manera, una de les col·laboracions més sòlides i determinants del nostre món, la que l’explica i el divideix entre sentiments i lleis, entre mesura i pulsions, entre responsabilitat intel·lectual i la creativitat intuïtiva. El moment zenital, determinant, fou aquest instant de l’amistat. Mentre Goethe se serveix de Schiller com a mirall de la consciència, Schiller aprèn de Goethe a confiar en l’inconscient, que és dir molt. Són les dues meitats que formen un cercle. Abans de conèixer-se ja n’havien sentit a parlar molt l’un de l’altre.

El moment es coneix: el diumenge 20 de juliol del 1794, quan Lluís XVI ja havia perdut el cap i la Convenció acabava. Es van veure a Jena, naturalment, feia calor i aviat es faria fosc, a la sortida d’una conferència sobre botànica i, tot seguit, van iniciar una animada conversa que, de fet, ja havien començat anys abans a través de les nombroses publicacions que l’un i l’altre devoraven de l’un i l’altre. Només la mort del més feble, del pobre Schiller, onze anys després, va aconseguir interrompre aquell diàleg fecund, interminable, aquella forma elevada de l’amor en la que dues persones són una la meitat de l’altra, i no només no es repel·leixen sinó que connecten i es complementen entre si. L’amistat entre Goethe i Schiller és la millor imatge de qualsevol amistat.

 L’amistat entre Goethe i Schiller és la millor imatge de qualsevol amistat

Schiller, tot i la seva relativa joventut, ja era considerat a Alemanya una mena de sant, un clàssic viu i indiscutit, un orgull nacional, un fenomen de la naturalesa i de la creativitat alemanya. Era professor a la universitat i gaudia del títol  de ciutadà honorari de la república francesa gràcies a la seva militància revolucionària. Per la seva banda, Goethe era un criat de luxe que vivia a sou del duc de Weimar, un escriptor temorós de les formes de poder, un viu sempre preocupat de la seva supervivència. Quan discuteix amb Schiller sobre els pros i els contres de la revolució s’esvera en veure la destrucció de les formes de relació humana en favor del politiqueig maleït i de la dinàmica dels partits. Per a Goethe els fets revolucionaris de París estan fora de la civilització.

Si Goethe és l’èxit social i la desmesura de les pulsions sota una aparença de respectabilitat, Schiller és la força de la moral, el poder il·limitat de la voluntat. Ve d’una família modesta i aconsegueix esdevenir la millor imatge d’ell mateix, amb determinació i gosadia. També és metge militar, autor teatral d’èxit amb Els bandits, emblema de l’idealisme de Sturm und Drang, sobresurt com un dels historiadors més importants del moment i, amb l’estudi Sobre la gràcia i la dignitat, esdevé el filòsof més decisiu de la vida alemanya gairebé de la nit al dia. Ho afirma Immanuel Kant el qual se sent intimidat per aquella inesperada irrupció i revisa tots els seus escrits de filosofia moral d’acord amb les observacions de Schiller. Més en concret sobre la naturalesa del deure, el deure que defineix com la quinta essència de la llibertat. La llibertat no és una força cega i irresponsable sinó el triomf de la voluntat de l’ésser humà davant els nostres impulsos naturals. Si Goethe, és el gran amic i col·laborador intel·lectual, Kant serà el gran rival, el filòsof de la rigidesa entre el bé i el mal. Schiller advoca per la “gràcia”, és a dir, per la reconciliació entre desig i llibertat. Per l’equilibri.

Jordi Galves
Opinió D’indumentària islamista Jordi Galves
Jordi Galves
L'enamorada llança Curs accelerat de terrorisme Jordi Galves