Situant la seva última novel·la a Nova York, Gonzalo Torné ha muntat un escenari creïble per a personatges amb una contradicció molt ianqui: són infeliços que estimen la vida. Torné, que a banda de ser un gran escriptor és un bon novel·lista  –cosa rara de trobar entre autors catalans–, sap jugar com ningú als experiments literaris “d’allò que podria haver estat i no és”, en la línia de la millor prosa de Javier Marías. Años felices és una novel·la sobre l’efecte que el pas del temps té en un grup de joves amics, sobre la fascinació i decepció i la renúncia.

És una novel·la que té un aire de conte de fades, d’escenografia idíl·lica que s’acaba desfent –perquè Nova York, diu, és l’accés fàcil a l’esperança–. Els personatge són intel·ligents i guapos i tenen tota la vida per davant; i Torné els fa enfrontar al moment en què s’acaben les excuses, quan “las personas a las que quieres ya no pueden seguir esperando a que decidas quién vas a ser, cuando por exigencias externas (por lealtad, por amor) desgarras la ambigüedad de tus expectativas para volverte más conciso y efectivo”. I per això és una història de desengany.

És una novel·la que té un aire de conte de fades, d’escenografia idíl·lica que s’acaba desfent – perquè Nova York, diu, és l’accés fàcil a l’esperança

Si la novel·la estigués ambientada a Europa, sonaria massa al ploricó d’uns joves existencialistes i torturats que busquen el seu lloc al món. Però precisament la gràcia d’aquests personatges és que malgrat la decepció, no poden dissimular com els encanta viure. Per això deia que l’alegria en la infelicitat és una paradoxa molt americana; i per això un dels personatges centrals ha fugit de la Barcelona franquista a Nova York per trobar un entorn que li permeti fracassar amb més llibertat, per viure en “días en que sencillamente no puede disimularse que la vida sabe cómo proponer una tarde fantástica”. Són personatges que acaben trencats però igualment voldrien tornar a començar perquè, com s’explica d’una noia, “le parecía una grosería que existiera un abanico tan amplio de experiencia y ella estuviera confinada a una vida concreta”. El millor de la novel·la és que no es poden explicar gaire les causes d’aquesta desfeta, perquè “los motivos son un asunto muy difícil”.

La gràcia d’aquests personatges és que malgrat la decepció, no poden dissimular com els encanta viure

Això també ho sap Don Draper, el protagonista de Mad Men, que no es cansa mai de combatre el buit amb intents de felicitat. Hi ha un episodi en què Draper comença a fer una mena de dietari, i escriu: “Quan un home entra a una habitació, porta tota la seva vida amb ell. Té un milió de raons per ser a qualsevol lloc, només cal preguntar-li. Si l’escoltes, t’explicarà com ha arribat allà. Com va oblidar on anava, i es va despertar. Si l’escoltes, t’explicarà coses sobre el moment en què pensava que era un àngel o somiava en ser perfecte. I aleshores somriurà amb saviesa, satisfet d’haver-se adonat que el món no és perfecte. Som imperfectes perquè sempre volem molt més. Estem espatllats, perquè quan aconseguim el que volem, desitgem el que teníem”.

Igual que Draper, els personatges de Torné tenen milions de raons per ser a qualsevol lloc, i són les seves tries, marcades per l’atzar i la circumstància, el que els porta a estar lligats a unes coses i no a unes altres. La millor manera d’explicar per què són on són és que han oblidat on anaven. 

Igual que Draper, els personatges de Torné tenen milions de raons per ser a qualsevol lloc

Malgrat el desengany i el pas dels anys, estan contents perquè ja no pensen gaire en el temps en què creien que eren àngels o somiaven ser perfectes, i somriuen perquè saben que no tenen cap altra manera d’estar al món. Ho accepten amb cert entusiasme perquè coneixen molt bé, com canta David Carabén, “tota la tristesa que fa falta per la mínima cançó”. 

 

 

 

Marina Porras
Opinió La carn fa pessigolles Marina Porras