La diferència entre la generació de Siri Hustvedt i la meva és que jo no he pogut passar un semestre a la universitat sense haver d’empassar-me Judith Butler, Simone Weil o Julia Kristeva; en canvi Hustvedt descobria el feminisme als 14 anys llegint amb actitud rebel Simone de Beauvoir o Kate Millett.

Aquell discurs trencador avui s’ha fet mainstream. Per això em sorprèn veure com cert feminisme encara gira entorn del victimisme i l’exclusió. Ho escric a partir d’una anècdota entre escriptors que explica moltes coses sobre aquest debat.

Karl Ove Knausgård s’ha fet famós per escriure una autobiografia en sis volums. L’escriptor noruec intenta traslladar, sense filtres, la realitat que ha viscut al text. Quan va sortir el primer volum de la sèrie, un de cada deu noruecs tenia el llibre a casa; i ràpidament es va convertir en un fenomen editorial a nivell mundial. Siri Hustvedt, escriptora i assagista americana, és un dels estendards del feminisme novayorkès. D’ascendència noruega, es va fascinar pel fenomen Knausgård i va ser una de les primeres a entrevistar-lo. Hustvedt li va preguntar com és que, entre totes les referències a escriptors que hi havia a la novel·la, només hi havia una dona. Knausgård, amb el seu posat esquerp i absent, va contestar: “no són competència” (en anglès original, encara més sec: no competition).

Hustvedt pregunta com és que, entre totes les referències a escriptors de la novel·la, només hi ha una dona. Knausgård, esquerp i absent, contesta: “no són competència”

Aquesta resposta, que ella no va repreguntar, va afectar Hustvedt intensament. Perquè d’aquestes dues paraules n’ha fet un assaget de vint pàgines, que es recull al llibre “La dona que mira els homes que miren a les dones – assajos sobre feminisme, art i ciència” (publicat a Edicions 62 i traduït per Ferran Ràfols).

A partir d’aquesta anècdota costa molt trobar una entrevista extensa a Knausgård en la qual no hi aparegui aquest comentari i les seves conseqüències: “Una vegada, quan feia una classe d’escriptura, era com si estigués en un judici. Tot tractava sobre la moral. Em sentia com si fos en una secta, com si la manera com llegien ells els meus llibres fos l’única manera en què es podien llegir, i per mi la literatura és justament el contrari: és obrir les coses (...). He estat en entrevistes on tot anava sobre el que estava malament als llibres. Em deien que, sense jo ser-ne conscient, expressaven valors patriarcals opressius per a les dones (...). El que jo havia fet, el que jo havia escrit, de sobte es transformava en el que jo no havia escrit i hauria d’haver escrit. O sigui que la conversa ja no era sobre el llibre sinó sobre els valors de les dones que havien llegit el llibre i m’estaven entrevistant”.  

Les respostes de Knausgård van directament al nucli del problema d’un cert feminisme que, malgrat tenir tribuna a les universitats i haver fet omnipresents els estudis culturals, no accepta cap intel·lectual que no tingui en compte el seu discurs. Això deixa molt de camp per córrer a una actitud afectada i victimista, que és el to general de l’assaig de l’americana. “L’autocensura no és bona idea si vols fer literatura”, deia Hustvedt. En canvi, al noruec el critiquen perquè s’ha exposat sense mentir ni voler encaixar enlloc.

Knausgård va directament al nucli del problema d’un feminisme que, malgrat tenir tribuna a la universitat i haver fet omnipresents els estudis culturals, no accepta cap intel·lectual que no tingui en compte el seu discurs

L’obsessió de l’autora, que tant aviat critica com perdona la vida a l’escriptor, és saber per què el noruec no comparteix les seves opinions. I per tant, l’assaig sencer és una especulació sobre el que Knausgård li hauria d’haver respost en aquella entrevista.

Així, Hustvedt es lamenta perquè la semiòloga estructuralista Julia Kristeva és l’única dona que apareix al volum. La tesi de l’autora és que Kristeva estava de moda quan Knausgård estudiava a Bergen, i que si hagués estat una altra època hi hagués posat Virginia Woolf o Simone Weil com a quota de dona literària o intel·lectual. No sé si Hustvedt hagués preferit que Knausgård hagués escrit amb la calculadora a les mans per veure quants escriptores i escriptores li sortien per pàgina per quadrar amb la paritat de gènere.

El problema de l’assaig de Hustvedt és que exalta els mateixos clixés que critica – perquè sense aquests clixés es quedaria sense discurs. Quan diu que Knausgård és femení perquè parla de tasques domèstiques li està atribuint uns prejudicis que un lector contemporani no hauria de tenir; i quan diu que té “una part aclaparadorament femenina, el nucli tou, ferit i ple de sentiments” tracta a les dones com a éssers tous, ferits i sentimentals.

Quan diu que Knausgård és femení perquè parla de tasques domèstiques li està atribuint uns prejudicis que un lector contemporani no hauria de tenir

La gràcia de Knausgård és que fa una literatura que no accepta, per molta pena que faci als estudis culturals, lectures de gènere fàcils i còmodes. I per això mateix és bo. El noruec no està preocupat ni interessat pels mateixos temes que Hustvedt, i per això ella i la seva prosa repel·lent no el saben llegir bé. La conclusió de l’assaig, “sembla que els milers de pàgines no han servit per il·luminar-lo sobre la dona que té a dins” demostra, a banda d’una actitud paternalista, que no ha entès el gest que el noruec pretén amb els seus llibres.  

Per això hi ha un cert feminisme que no ens prendrem seriosament fins que deixi de ser una forma més de victimisme. Entenc que Hustvedt, que presumeix de moure’s amb dificultat en un món d’homes, el que voldria és sotmetre Knausgård a la seva visió del món. “Quan la meva Lluita es va publicar”, diu Hustvedt, “va ser com si un home adult s’hagués despullat, hagués sortit a la plaça del poble i hi hagués construït un banc per poder somicar i fer el ploricó”. A Hustvedt li encanta poder dir això, se li veu el plaer de veure un home rebaixat i plorant al mig d’una plaça. Perquè rere un discurs erudit i delicat sobre feminisme, el que es veu al seu assaig són unes ganes enormes d’encular algun mascle alfa.