De fa temps, llegeixo poca poesia. Però, de tant en tant, em sobta un vers, i és així com he arribat a Guillem Tell, obra del poeta Jordi Valls que ha editat Pau Vadell a l’illa d’AdiaA (Col·lecció Ossos de Sol, 24), un volum de poesia que ens obliga a llegir, activitat bruta i perillosa si entenem per llegir tot allò que es viu quan, en no entendre les coses a primera vista, el poeta ens obliga a pencar, a consultar el diccionari i a suar versos mentre intuïm que, en qualsevol dels moments de l’òpera, a la platea, hi pot caure una bomba. De Guillem Tell, un poemari de falsa prosa en què les frases semblen encadenar-se sense harmonia, entabanant el lector en el seu prejudici, fa dies que regurgito un vers: La convivència resta garantia pels majordoms del sentit comú. El poeta, com sempre, diu allò que pensàvem: no hi ha societat sense esclaus d’allò que cal dir, no hi ha pau sense covardia.

Fa dies que regurgito un vers: La convivència resta garantia pels majordoms del sentit comú

Valls és un poeta de la denúncia, però el seu esperit és un corcó gens moralista que ens adverteix de l’enemic amb una estima que no vol paternalismes: Les rates coneixen el dialecte de la nostra intimitat. I també és un glossador ben nostre, que –per aquest mateix desig ocult de ser catalaníssim i de trobar les ombres del país als suburbis– ens adverteix, amb el vers de l’any, que l’enemic de la llibertat es troba en l’apel·lació mística i xarona del sentit comú que guarden els criats del seny. Mai, amb només nou paraules, l’escriptor havia arribat tan lluny, denunciant la sesta perpètua d’un país que ha renunciat a la dissidència per abraçar l’enteniment dels de sempre. Aplaudeixo a grans crits aquest vers, i rellegeixo tot el llibre a partir d’aquesta missiva que es va desfent en frases germanes: La trista espècie de bípedes aspira al santoral de l’ètica, per això ens fem el llit els uns als altres.

Mai, amb només nou paraules, l’escriptor havia arribat tan lluny, denunciant la sesta perpètua d’un país que ha renunciat a la dissidència per abraçar l’enteniment dels de sempre

El poeta, contra tot allò que van pensar i regurgitar els ploms dels romàntics, no és el monjo que edifica una moral col·lectiva, sinó precisament el patge que s’escola contra el bon(pensament) comunitari i en detecta les impostures. En un país on els poetes malden perquè el Parlament els faci una carta per guanyar el Nobel, l’obra de Jordi Valls se m’apareix com un antídot contra el costumari de les lletres i l’univers de tertulians que detecten el problema i anuncien pomposos la solució per acontentar tothom: L’equilibri esdevé un frau per qui camina sobre les brases. Només exigeixo una cosa als lletrats, i és que siguin valents, i Valls camina sobre els esperits benpensants repartint hòsties en versos preciosos. El poeta no fa ordre, sinó que canta el pànic com la bona nova que excita preguntes: Observo el dibuix tècnic dels avions en un cel clar. Com poden conservar les tangents?

El poeta, contra tot allò que van pensar i regurgitar els ploms dels romàntics, no és el monjo que edifica una moral col·lectiva, sinó precisament el patge que s’escola contra el bon(pensament) comunitari i en detecta les impostures

Jo, que canto a diari el caos i us en faig partícip, no podia sinó lloar aquest bellíssim Guillem Tell que està fet de versos que et fan parar de caminar perquè descriuen el teu ofec i t’obliguen a abraçar-te als fanals malgirbats de la ciutat. Valls ens ordena viatjar més enllà de la quadrícula, i ens parla de la Barcelona de Can Ruti mentre reivindica la bellesa digna de les coses que intuïm xacroses: Dir Besòs, com qui petoneja l’ortodòncia d’un riu, reduïda la dicció de la mosca extinta a una heroica perseverança canalitzada fins al mar. Diria que el poeta intenta cosir tot allò que veu i ho vomita cap al mar del seu vers, deixalles i andròmines, i és en la indeterminació de l’abocador de totes les sensacions on se sent més còmode. Hi ha indrets que no conec, en la poesia de Valls, i és per això que m’és preciosa en la seva insultant modèstia: De nosaltres, no en tenim ni puta idea.

Imaginava el poeta Valls com un volcà de foc i l’altre dia, dinant al Gelida, només vaig poder descobrir l’home tranquil que passeja pels marges del riu i en canta l’escuma. Guillem Tell és un llibre sensacional, que agafa més ganes de ser l’infant que té la poma sobre el cap que no pas l’arquer que ha de disparar la fletxa, paternalista. En Jordi em va regalar tots els seus llibres. Tinc molta feina i moltes ganes d’errar-me en tot. De nosaltres, efectivament, no en tenim ni puta idea.