Llegeixo un article de Xavier Marcé titulat “Sobre l’exercici de la crítica cultural”. El títol ha despertat la meva atenció. Fa temps que espero un article on s'hi diguin quatre veritats sobre aquest tema: la crítica cultural, on es fa, qui la fa, com la fa.

Ben lluny d’això em trobo un article que, des d’una posició de superioritat moral desconcertant, parla d’activitat cultural rica i diversa. “El debat és viu, existeix i té interès”, explica Marcé, però també afegeix que no hi ha “un diàleg fluid entre intel·lectuals de pes”. De fet, diu que aquest diàleg “és de baix nivell o inexistent”. Em sap greu llegir això per dos motius. El primer: no puc evitar preguntar-me des d’on parla ell, des de quina altura. El segon: ho diu precisament ara, quan jo considero que comença a aparèixer una nova manera de relacionar-se amb les institucions culturals —des de la crítica i el debat. L’exemple més clar és la gent que ha aconseguit que l’Ajuntament de Barcelona retirés una campanya prepotent i ridícula, que amb el pretext de fomentar la lectura ens proposava enviar llibres a Donald Trump. Una campanya que el director de l’agència creativa Risto Mejide titllava “d’èxit” després del comunicat on se n’anunciava la retirada. Per què diu que aquesta campanya, que no es farà i que no ha fomentat la lectura, és un èxit? Pot ser que l’objectiu no fos fomentar la lectura? Ho sospitàvem. Una campanya que se’ns presentava disfressada de campanya de foment de la lectura quan era clarament una campanya institucional que pretenia utilitzar el llibre o el sector del llibre amb finalitats propagandístiques.

Comença a aparèixer una nova manera de relacionar-se amb les institucions culturals —des de la crítica i el debat

Marcé també esmenta el principal dèficit del sector cultural barceloní: “la qualitat” com a “conseqüència d’un nou ordenament hegemònic”. Hegemonia cultural? De quina hegemonia parla, quan parla d’ordenament hegemònic? Com pot afirmar amb aquesta rotunditat que hi ha una intel·lectualitat mancada de compromís amb la llibertat cultural? A qui pretén fer sentir culpable? Al seu article esmenta diversos governs i l’acompanyament dels intel·lectuals corresponents a cada època, i no puc evitar pensar que sí, que a alguns els va mancar compromís amb la llibertat; però jo ho reduiria als que tenien altaveu.

Marcé també parla de la també de la necessitat d’”una massa crítica i independent”. Crítica amb qui? Independent de què? Jo, quan parlem de l’exercici d'una crítica cultural que defineixi els límits del que és bo i és dolent des d’una sola “massa crítica”, m'esgarrifo. A Marcé, si la seva pregunta fos sincera, li hauria de passar el mateix.

Quan parlem de l’exercici d'una crítica cultural que defineixi els límits del que és bo i és dolent des d’una sola “massa crítica”, m'esgarrifo

Marcé fa trampa al seu article i ho fa amb la mateixa tècnica que es feia servir a la campanya de foment de la lectura. Enumera tres o quatre activitats culturals relacionades amb la qualitat, com les editorials independents, per impregnar el seu article de coneixement del sector o de prestigi. Com a editora, sempre que algú diu editorials independents i hi afegeix una lloança, se'm disparen totes les alarmes. Això també em passa perquè, en el mateix paràgraf, l’autor es pregunta què en fem de la cultura i al servei de qui la posem. Potser la qüestió seria primer interioritzar la pregunta, fer-se-la a un mateix.

De preguntes en tinc moltes, però les que em faig més sovint són les següents: on és el diàleg entre les institucions i els intel·lectuals (barcelonins o no)? On van a buscar les administracions els seus interlocutors? On són els altaveus per als nostres intel·lectuals? Ni els mitjans de comunicació, ni les institucions, ni les administracions busquen els seus interlocutors entre els intel·lectuals o els crítics culturals perquè no els hi interessa. Els busquen només als lobbies empresarials o gremials. Quan fan una campanya equivocada s’emparen en la interlocució d'aquest gremi o d'aquell altre, o en el suport del lobby que toqui.

Ni els mitjans de comunicació, ni les institucions, ni les administracions busquen els seus interlocutors entre els intel·lectuals o els crítics culturals

Tenim debat i és interessant, sí. Però la qüestió és si a vosaltres us interessa. Perquè jo no vaig veure que cap de vosaltres —cap conseller, alcalde, tinent d’alcalde, subdirector de departament o comissionat per la cultura de cap ajuntament— rebés ni a la Premi Nobel, Svetlana Aleksiévitx, ni a algú que podria trencar precisament el discurs hegemònic com és Ngugi wa Thiong’o. Curiosament, de públic van anar sobrats. I no em molesta que no vingueu cap de vosaltres. En realitat no farà cap servei ni a l’autor ni a la conferència, però si us preocupa el diàleg amb els intel·lectuals, si voleu alimentar-vos de la riquesa del debat dels altres i de les seves idees, on sou?

Disculpeu-me la paraula "vosaltres", el meu article va dirigit a tots aquells que semblen perduts a l'hora de saber quins haurien de ser els seus interlocutors. També va dirigit a Xavier Marcé, que parla de “doble moral”. No se m’escapa que és assessor de Jaume Collboni i que els debats intel·lectuals que jo segueixo amb interès sembla que ell se’ls perd. De fet n’hi ha tant, de debat intel·lectual, que tots el perdem en part, però que la nostra incapacitat per seguir-lo no delimiti els marges del que es fa i no es fa, i de si es fa bé i de com s’hauria de fer. Sobretot i més important: trenquem les hegemonies culturals. La riquesa està en la diferència i en la diversitat. El poder, com més repartit, millor.

Laura Huerga és fundadora i editora de Raig Verd, l'editorial independent que ha traduït Aleksiévitx i Thiong’o al català.