El fantàstic, sigui o no sigui de terror, sigui o no sigui de ciència-ficció, és un gènere que no s'atura mai. I, a més, és dels gèneres clàssics que més ha canviat, mutat, transformat. Aquests dies en tenim tres bons exemples a les nostres sales. No hi cap relació entre Alien: CovenantDéjame salir i Personal Shopper més enllà que totes tres pel·lícules tenen elements fantàstics; uns de més dissimulats; altres de més evidents. Però són títols que proposen mirades enriquidores del gènere. En el cas d'Alien: Covenant això passa a partir de la tradició. En els altres dos casos es tracta d'innovacions i reformulacions. La tradició, el segell popular, la producció cara. 

 'Alien: Covenant' ens torna a posar en contacte amb el xenomorf, la criatura dantesca i canviant que va idear H. R. Giger fa quasi 40 anys

Ridley Scott torna amb Alien: Covenant als dominis del primer i més genuí film de la sèrie, Alien, el octavo pasajero (1979). Després de la incertesa de Prometeus, l'anterior entrega de la franquícia, Alien: Covenant ens torna a posar en contacte amb el xenomorf, la criatura dantesca i canviant que va idear H. R. Giger fa quasi quaranta anys. A més, el film reflexiona –en la mesura que el cinema de gran aparell de Hollywood pot reflexionar– sobre la intel·ligència artificial i la consciència de les criatures sintètiques creades per l'home, i això ens acosta a l'altra gran pel·lícula de Scott, Blade Runner, però amb menys tristesa i més terror muscular. L'androide interpretat per Michael Fassbender podria formar part del grup de replicants que perseguia Harrison Ford en aquella pel·lícula en què els androides podien somiar ovelles elèctriques.

 

 

De l'espai exterior a l'espai domèstic. Un enfrontament de classe social i de raça: Déjame salir narra la peripècia delirant que viu un noi afroamericà quan acompanya la seva nòvia, blanca, rica, aparentment alliberada, a visitar els seus pares un cap de setmana a una bonica mansió lluny de la ciutat. El film dirigit per Jordan Peele es presenta inicialment com el revers inquietat d'una pel·lícula progressista dels anys seixanta sobre els conflictes racials, Adivina quién viene esta noche (1967), on Sidney Poitier interpretava el nuvi afroamericà d'una noia blanca i Spencer Tracy i Katharine Hepburn eren els pares que no acceptaven aquesta relació.

 

dejamesalir

 

Peele planteja el tema del racisme d'una forma enginyosa deixant pel camí alguns dels moments més brillants del gènere fantàstic

La premissa és semblant, però l'itinerari, més pervers que aterridor, resulta ben diferent. A més, Peele és també actor i comediant, i el seu film està impregnat d'un sentit de l'humor càustic, cínic, irreverent: els blancs del film aspiren a tenir la consciència i el poder físic dels negres, assumint així que la raça superior ja no són ells. Peele planteja el tema del racisme d'una forma enginyosa deixant pel camí alguns dels moments més brillants del cine fantàstic –hi ha operacions de cervell dignes d'un mad doctor–, el terror –la presència inquietant d'una criada afroamericana de mirada dislocada i felicitat desmesurada– i la comèdia absurda dels darrers temps. I entre aquestes dues produccions nord-americanes apareix la mirada singular del francès Olivier Assayas. Personal Shopper és un retrat diferent d'espectres i fantasmes.

'Personal Shopper' és un film insinuador que descansa més en el suggeriment que en l'evidència

El relat convida Victor Hugo, que es va interessar per l'espiritisme, i l'artista plàstica i ocultista sueca Hilma Af Klint, mentre Kristen Stewart, alliberada de la nissaga Crepúsculo per endinsar-se cada cop amb més personalitat al cinema d'autor –ja va interpretar el film anterior d'Assayas, Viaje a Sils Maria–, intenta comunicar-se amb l'esperit del seu germà mort. És un film insinuador que descansa més en el suggeriment que en l'evidència, lluny dels aliens de Ridley Scott i a prop de Jacques Tourneur i la seva poètica dels zombis i dones pantera.