Fa un any, Henry Ettinghausen, catalanòfil i professor emèrit d'estudis hispànics de la Universitat de Southampton va obrir el debat sobre una possible sintonia entre l'artista Carles Fontserè i el nazisme. El punt de partida, com explicava l'estudiós al digital de cultura Núvol, va ser la col·laboració de Fontserè a La Gerbe, un setmanari editat a París sota l'ocupació nazi, on hi feia de dibuixant titularA partir d'aquí Henry Ettinghausen va llegir les memòries de Fontserè amb unes altres ulleres. A La Llança publiquem un fragment de les memòries de Fontserè que pot il·luminar la qüestió: 

"Al meu entendre, els mots 'feixista' i 'antifeixista' foren uns mots nefastos que varen desvirtuar el veritable sentit de la guerra civil. D'una banda van facilitar la internacionalització d'un conflicte d'arrels purament espanyoles convertint-lo en una escaramussa de la imminent segona guerra mundial. I, de l'altra, van enemistar-nos amb determinats països europeus amb els quals Catalunya no tenia cap greuge històric, sense que aquesta posició política ens reportés cap avantatge per part de les democràcies occidentals amb les quals els nostres líders polítics sempre s'han volgut congraciar a canvi de res. 

Crec que els interessos de Catalunya han de valorar-se amb independència de les ideologies a la moda del moment. El que era real a la Catalunya dels anys trenta era l'existència d'una dreta caciquista, amb reminiscències feudals, que a la quieta encoratjava amb un 'cop de sabre' militar. Estava tip de sentir-ho dir al meu entorn: 'aquí el que necessitem és un cop de sabre!'. El franquisme, doncs, no se l'hauria hagut de combatre amb l'estigma del feixisme perquè, com que en el seu cas era fals, s'ha resguardat intacte el component reaccionari, que és la seva autèntica força negativa. 

La major part dels joves d'aquells anys, del feixisme italià i del nazisme alemanya no en sabíem gran cosa. La guerra imperialista de Mussolini no era per a mi ni més ni menys execrable que les guerres igualment imperialistes d'Anglaterra i França. Repeteixo: els interessos de Catalunya s'han de valorar amb independència de les ideologies dominants del moment i de les conveniències ideològiques de partit." (pàg. 319, a Memòries d'un cartellista català (1931-1939), Editorial Pòrtic).