Diria que les dues obres mestres de la literatura catalana que més companyia m’han fet durant els darrers anys són El Canvi de Miquel Bauçà i La Imatge de Josep Palacios, dos santorals increïbles que no només superen la majoria de merdetes que publicita el nostre pèssim món editorial (massa sovint a través d’espantosos premis literaris), sinó que poden reivindicar-se com a exemples de literatura de primer nivell mundial. Al binomi d’aquests dos llibres immensos s’hi sumarà ben aviat En aquesta part del món (Dietaris, 1974-2004), de Guillem Simó i editada a Acontravent, una obra de més de set-centes pàgines que encara tinc a mitges, i no pas per fretura de cruspir-me-la, sinó perquè la prosa crua del savi mallorquí és tan feridora i bestial que sovint t’obliga a aturar-te, empunyar el bourbon de la cuina i fer-ne diversos glops mirant al sostre a la recerca d’aire.

No és estrany que tingui tantes ganes d’encastar Simó al meu cànon de genis, ara que conec el seu dietari, perquè sempre he sentit fal·lera pels soliloquis i, en el fons, els dos vademècums de Bauçà i de Palacios poden entra perfectament a la categoria. També perquè m’atrauen especialment els autors que, en alguna o altra volta, han intentat escriure una obra canònica fins que, forçats o no, han arribat a la conclusió que la seva única lletra del tot mestra és la pròpia vida, el diari de construcció de la seva cabana (Crusoe, Robinson). En aquesta part de món és un assaig monumental sobre com justificar i entendre la solitud i la depressió, un llarg discurs que demostra com, contràriament al que pensaven els grecs, la filosofia sempre s’inicia no pas amb l’admiració dels estels, sinó amb la decepció de tot allò que hi ha a la terra, a la part del món de Simó, hi ha poca esperança de canvi.

En aquesta part de món és un assaig monumental sobre com justificar i entendre la solitud i la depressió

És difícil escriure patint i que no acabis fent-te compadir o perdonant-li la vida als altres. Simó ho aconsegueix amb un esperit destructor, però que es fila amb una llengua planiana de l’home sol que viu entre llops, esperonat per un paisatge clar: “La felicitat individual sempre és, en aquestes latituds, amenaçada, perquè depèn d’un simple acte de voluntat dels individus, aïllats entre ells, insolidaris, confusos. I això passa enmig d’una lluminària esponerosa.” Simó dispara uns aforismes que t’hi cagues de bons (“El sentit del ridícul sempre és apòcrif”, “L’especulació moral sorgeix, probablement, per a justificar posicions personals insostenibles”) i té un humor illenc d’anar passant que enamora: “Sempre hi ha un psicòleg, un pedagog, o un polític disposat a guarir-te. Què seria d’un món on no calgui ser tractat?”

Desconec quants exemplars d’aquest llibrot immens ha venut el nostre simpàtic i persistent editor Quim Torra, però encara que fossin set milions serien pocs. Això de desconèixer els grans escriptors potser feia maco en temps d’autonomisme colonial, però ara que diuen que passarem de tribu a estat, valdria la pena canviar la dinàmica. Llegiu en Simó, us ho prego, que és la rehòstia. 

BernatDedeu
Opinió La ridícula prohibició Bernat Dedéu
BernatDedeu
Opinió 'Joc de Trons' és una merda Bernat Dedéu