Resulta que al maig van convidar-me a un diàleg per respondre la pregunta ‘Com comunicar pensament' i que el meu company de taula era el pensador Albert Cortina, que desconeixia les normes elementals del saber estar. Xerrava i xerrava com si fos sol al món, segrestant la conversa —que òbviament va portar al seu àmbit d’estudi. Com més creixia ell, més petita em feia jo i menys capaç era d’exposar amb brillantor temes que tinc treballats a consciència.

No hi ha res, absolutament res, que justifiqui que una dona de trenta anys no sàpiga tallar una expansió com aquella i reconduir la conversa a favor seu. Però aquella badada m’ha tornat al cap llegint La veu i el poder de les dones de Mary Beard —l’especialista en cultura clàssica, catedràtica a la Universitat de Cambridge, que va visitar aquest dissabte la Setmana del llibre en català.

En aquestes conferències Mary Beard hi exposa com les dones han quedat excloses del discurs públic d’ençà que es canta l’Odissea. A la Grècia clàssica, la bona oratòria era un atribut lligat a la masculinitat i un tret que marcava l’entrada del nen mascle a l’edat adulta. Segons Beard hi ha un lligam entre el Telèmac adolescent fent callar la seva mare Penòlope, dient-li que parlar és cosa d’homes, i el pinxo de Twitter que diu “Calla, puta” a Inés Arrimadas o a Anna Gabriel.

Hi ha un lligam entre el Telèmac adolescent fent callar la seva mare Penòlope i el pinxo de Twitter que diu “Calla, puta” a la Ines Arrimadas o a l’Anna Gabriel

Els homes parlen a l’àgora, les dones cloquegen a casa —pot llegir-se als grans textos fundacionals de la nostra cultura.  I tot això configura unes estructures culturals profundes que ens han marcat la idea que tenim de poder. No és perquè sí —ens recorda Mary Beard— que Margaret Thatcher va tractar-se per tenir una veu més greu. O que les primers líders mundials van totes guarnides que semblen homes.

I aleshores què? Mary Beard diu que masculinitzar-se per accedir al poder és picar de cap contra la paret. Que sempre seran una minoria, les dones que aconseguiran encaixar en una estructura que en essència és masculina. I que per això cal repensar el poder, deslligar-lo del prestigi públic, del carisma dels lideratges i de la fama.

Jo això no ho veig. Només en aquella sala on dissabte parlava ella el públic la mirava amb admiració i embadaliment. I Mary Beard no té la veu greu. No va vestida com un home. No segresta les converses per guanyar poder. Però s’imposa perquè parla amb saviesa i fonament, perquè pensa creativament, divulga molt bé i perquè té un sentit de l’humor que sol faltar a l’autoritat i que jo trobo que fa falta. Acabar amb els lideratges carismàtics perquè a les dones ens costa més exposar-nos seria com callar abans que Telèmac t’ho demanés. O com marxar de Twitter perquè quatre rucs impotents no puguin dir-te puta.