Quan El doctor Glas va publicar-se per primer cop a Suècia el 1905 va provocar un gran escàndol. I no m'estranya. De fet, el que no m'explico gens, però gens, és que pogués publicar-la Seix Barral a Barcelona el 1968 amb traducció castellana de Gabriel Ferrater (que n'havia fet un informe per a la editorial després de llegir-la en anglès). És possible que les autoritats franquistes pensessin que només la llegirien quatre gats i que fer-la retirar implicaria un escàndol contraproduent? Expliqueu-m'ho, si ho sabeu. Perquè va més enllà que qualsevol obra censurada de Manuel de Pedrolo. I perquè en cent cinquanta pàgines El doctor Glas explica el sexe, Déu i la policia com a instruments de repressió de forma més clara i eficaç que mil conferències actuals que es fan passar per crítiques. 

El que no m'explico gens és que pogués publicar-la Seix Barral a Barcelona el 1968 amb traducció castellana de Gabriel Ferrater

Aquesta novel·la de Hjalmar Söderberg explica la vida d'un metge il·lustrat que va anotant en un dietari tot el que li passa. Des de la primera entrada de dietari que l'home ens resulta real. Per entendre'ns: és com Kierkegaard, però sense la moral castradora. D'una banda hi ha aquesta lluita interna entre el desig i la por que embruti i espatlli el que estimem —i per això la neurosi i la divinització de la protagonista. Però de l'altra el metge és molt menys moralista. És només per por a la llei que no practica ni un avortament i que no dóna cianur als seus malalts terminals. "Per què m'hauria de martiritzar pel fet de tenir una opinió que tard o d'hora serà compartida per totes les persones civilitzades, malgrat que avui dia encara sigui un delicte?", es pregunta al seu dietari.

Al doctor li va passant la vida de forma més o menys tranquil·la i trista fins que un dia arriba a la consulta una dona casada amb un pastor protestant lleig com un pecat i molt més gran que ella. El pastor defensa "el seu dret legítim" per allitar-s'hi i ella demana al metge que inventi alguna malatia per escapar-se'n, de tant fàstic que li fa. La noia es va casar amb el pastor perquè la repugnava. "M'havien ensenyat que la voluntat de Déu sempre coincidia amb allò que més ens repugna", li explica. Ella confiava que això mataria qualsevol desig. Però resulta que només li va matar la fe, perquè ara es troba que odia Déu perquè odia el pastor i que a més desitja un altre home. La dissort de la noia introdueix al dietari del doctor una sèrie de converses i reflexions sobre Déu, la bellesa, la repugnància o Martí Luter que valen or. 

La repugnància és l'única cosa d'aquest món que no podem sublimar. Podem sublimar la tristesa, la ràbia, la soledat, el dolor més absolut, però no podem sublimar la repugnància, que ens provoca una reacció física i ens porta a llançar-nos als braços del que és bell i és familiar. Això mateix li passa a la protagonista de El doctor Glas (Adesiara), que se sobrevalora pensant-se que es pot entregar al que la repugna. El cos evita el fàstic com evita la mort. Per això, i Söderberg ho explica tan bé, un Déu que vol fer-nos estimar el que ens repugna és una contradicció absoluta.