La dona trencada que es debat entre el marit i l'home que estima, la fugida dels amants i la batussa dels dos homes que acaba fatal. És la història de sempre però explicada com no l'havien explicat mai. En primer lloc per Federico García Lorca, que amb Bodas de sangre va transformar el 'crim de Níjar' en una tragèdia d'amor i honor de primer nivell. I en segon lloc per Oriol Broggi, que amb la seva adaptació fa lluir el text amb tota la seva bellesa i capacitat al·legòrica. 

Clara Segura, Nora Navas i Ivan Benet van agafant papers diferents al llarg de l'obra. Segura hi apareix primer fent de mare del noi despitat i després fent de la seva dona. Benet hi apareix fent de pare de la noia trencada i després del seu amant. Però a pesar dels canvis, l'espectador no perd el fil. És més: d'alguna manera comprén que sempre hi ha alguna cosa dels nostres pares en l'home o la dona que estimem. Que de fet aquell vincle primer només pot substituir-se per aquest altre.

Oriol Broggi, amb la seva adaptació, fa lluir el text amb tota la seva bellesa i capacitat al·legòrica

La música té a l'adaptació de Broggi el paper que mereix tractant-se de Lorca. Amb veus, acordió i guitarres, sobretot guitarres, Joan Garriga, Marià Roch i Marc Serra traslladen l'espectador al món ancestral dels camps d'Almería —aquells que Lorca i Manuel de Falla resseguien buscant el sons més genuïns. Hi sonen moltes cançons de bressol, que Lorca va compilar i estudiar com l'expressió més concreta de les forces tel·lúriques. Hi sonen temes que van del flamenc a la rumba, algun tema fins i tot en català, i l'espectador recorda que aquest món andalús sempre serà una mica nostre.

Tot a l'escenari sobrepassa el moment en què l'obra va ser escrita. El poble cantant profecies com un cor grec. Les criades dient veritats que aguanten molt bé el temps. Un cavall negre llustrós que va entrant i sortint d'escena al ritme de les passions dels protagonistes. Ivan Benet, que fa de sogre i de gendre alhora i reuneix en ell totes les edats de l'home. I sobretot: la veu, el pitram, el rostre i l'estructura òssia de Clara Segura, que crea buit al voltant seu, i que després d'Incendis, Electra, Antígona i Una giornata particolare ja és el talismà d'Oriol Broggi.

Hi sonen moltes cançons de bressol, que Lorca va compilar i estudiar com l'expressió més concreta de les forces tel·lúriques

Sí que l'escena més al·legòrica, on dialoguen la mort i la lluna, és confusa. Però el conjunt és tan potent que l'espectador té ganes de tornar-hi per entendre-la més.

"Que yo no tengo la culpa, que la culpa es de la tierra (...) Montaba a caballo y el caballo iba a tu puerta", diu ell. "Dormiré a tus pies para guardar lo que sueñas. Desnuda, mirando al campo, como si fuera una perra", diu ella. I amb aquesta expressió Lorca eleva la vida sòrdida d'aquell 'cortijo' andalús en una gran tragèdia que revela una religió arcaica.

Ahir, a la Biblioteca de Catalunya, a la preestrena de Bodas de sangre promoguda per la Fundació Josep Irla, va sentir-se el batec d'Ibèria. Vaig pensar que quan els homes estan ben arrelats poden traslladar el seu món a altres terres. Que en aquest univers mític de Lorca, on els homes són cavalls i les dones són gosses, la terra és culpable. Però que la culpa la dicta la moral del temps mentre el camí de veritat que ens indica la terra és etern. I Oriol Broggi ha sabut transitar-lo.