I si aprenem a desaprendre? Ara els homes porten calçotets sota el banyador i les dones llueixen tops transparents amb una banda texana que només tapa els mugrons. Ells es deixen la barba dels avis i elles s’ho depilen tot, com les nines. Ells obren les cames al metro i elles parlen d’agressió. Estem perdent el nord.

El llibertinatge s’ha cruspit la llibertat. Vivim en presons autoimposades. Acatem prohibicions absurdes i no lluitem per gairebé res. Sembla que ens agradi que ens lliguin, que ens sotmetin, que ens esclavitzin. No somriem gaire i no ens aboquem a massa passions, no fos cas que ens hi féssim mal. Això sí, anem de guais, som l’hòstia en patinet a les xarxes socials i fa l’efecte que vivim una anarquia permanent de cara a fora. Però no: som uns mindundis a qui els manca la llibertat. On és la sinceritat? Per què la gestió de les emocions és cada vegada més precària? Per què hi ha tant judici erroni sobre l’altre només pel seu aspecte sense ni tenir la més remota idea de com és aquella persona? Què ens està passant amb el nou paradigma comunicatiu de les relacions virtuals? Són relacions, les relacions virtuals? Creen vincles reals?

Amb l’amiga i actriu Casandra Lungu ho dèiem l’altre dia: no estem mai contents. Ara, per exemple, trobes gent que està de vacances i es caga en la falta de temps. Com viuen durant la resta de l’any? Deu estar de moda queixar-se per tot. Per tot de foteses, vull dir. No ens indignem per temes importants. Total, no podem canviar el món a aquestes alçades... diuen els covards. Anem enrere a marxes forçades en temes bàsics com els drets humans, les llibertats individuals, l’ecologisme, els valors, la cultura i l’educació. Temes que abans que el puto reggeaton ens esclatés al damunt i ho cobrís tot amb el seu moc expansiu ja tractaven les bones cançons del moment.

No estem mai contents. Fins i tot trobes gent que està de vacances i es caga en la falta de temps

Ens incomoda l’èxit dels altres i els mossegaríem fins a fer-los sang. Els set pecats capitals són les noves normes de conducta: golafreria econòmica, enveja insana, avarícia radical, supèrbia superlativa, ira desmesurada, mandra somatitzada i luxúria desaforada. Uns vicis que es van llistar per educar la moralitat i que ara, en ple segle XXI, són els punts del programa a seguir en el nostre dia a dia. El resultat: un planeta embotit de persones compulsives hipermedicades i en realitat buides i sense caràcter. Es manipula des del poder, els mitjans de comunicació i les relacions entre persones. Sembla que ens enorgullim de les ferides emocionals i en fem ús per esclafar l’altre amb els propis camps del trauma. Maquinem estratègies absurdes i deambulem com adolescents eterns. De tantes pantalles que mirem, en som una més, la més complexa i contradictòria. I contraindicada. Ens omplim la boca amb la felicitat i no la trobem per falta de temps i per excés de cabòries. La felicitat no és comprar la maleïda bossa de Balenciaga ni sumar conquestes com qui col·lecciona segells. La felicitat és tenir sentit crític, saber pensar i que et convidin a trepitjar una platja secreta i et diguin que pensen cada dia en tu. Si us sona cursi, feu-vos-ho mirar. 

Anna Carreras
Opinió Criatures: reggeaton caca! Anna Carreras
Anna Carreras
Opinió El sexe, al cervell Anna Carreras