Que em perdoni la Rodoreda per haver jugat amb el títol de la seva novel·la Quanta, quanta guerra (1980). Abans de l’1 d’octubre, llegia Ets un merda i ho saps, el darrer manual de supervivència mental de Jair Domínguez. Els fets de l’1 d’octubre em van estroncar la riallada, sí, però no la lectura: ara he vist energúmens comportar-se com uns autèntics merdes. Malparits amb i sense uniforme, dèbils de ment. Desgraciats sense escrúpols que pateixen el primer símptoma jairdominguezià per ser un merda: compadir-se d’un mateix.

L’autocompassió és per a perdedors, i encara és pitjor girar la truita i transformar el botxí en víctima. Pitjor no, lamentable i fastigós. Gravíssim. Ser un merda és algú que ha vingut a la vida a fitxar, gent sense cap mena d’inquietud espiritual o intel·lectual, gent buida de cap a peus que es dedica a pul·lular pel planeta tocant els collons amb un garrot a la mà. Mindundis acomplexats i rabiüts que no es pregunten res, que segueixen ordres, que tant els hi carda obrir el cap a una persona gran, com esberlar l’ull d’un home amb una pilota de goma, com atonyinar una noia abans de llençar-la escales avall mentre la papereta que porta a la mà es tenyeix de sang i cau pel seu propi pes. Tot això que vivim fa pensar que els polítics matussers –i els titelles dels poderosos– viuen una realitat paral·lela, fictícia i mentidera. Indigna.

El dia 1 d’octubre n’hi havia una quantitat exuberant, d’incompetents refugiats rere porres

M’agrada la gent que surt a votar, que vota el que vol i es lliga a la cintura o al coll la bandera que li dona la gana. Però no puc tolerar la violència que he vist aquests dies. L’acarnissament. L’abús. La crueltat. El càstig col·lectiu. El primitivisme i la incivilitat. Desproporcionats, els homenots seguien les ordres (paraules dures que metrallen l’interior) d’una estratègia tramada i ordida amb precisió quirúrgica i nocturnitat. El corol·lari de la barbàrie i l’assalt: la por, aquella mala puta que ho asfixia tot. Una por que ja no té a veure amb la independència sinó amb la dignitat i els drets humans més elementals. I els catalans, que fem coses i per fer-les ara som “turbes violentes” i “una colla de nazis”, vivim una situació tripolar d’il·lusió mig reprimida, de pànic emocional i d’emprenyada per la vexació descomunal que ens va tocar entomar. I ara, jodidos y apaleados, ens volen fer creure (a nosaltres que hi érem i al món a qui han ensarronat) que no va passar, que van ser pocs torturats i que les forces de seguretat només feien la seva feina. La seva merdosa feina.

Asimov pensa que la violència és l’últim refugi dels incompetents, i un precepte de l’aikido enuncia que es tracta d'aprofitar la força de l'altre per desequilibrar-lo i projectar-lo ben lluny. El dia 1 d’octubre n’hi havia una quantitat exuberant, d’incompetents refugiats rere porres, cascs i escuts. Munions de desequilibrats sense cap serrell d’humanitat. Nosaltres no: nosaltres portàvem papers petits, clavells vermells i un somriure ample a la cara que avui encara se’ns hi dibuixa. Quanta, quanta grandesa.