La literatura, com la filosofia, ens fa passar grans estones, però també calcifica algunes etiquetes. Als nascuts als anys 70 del segle passat se’ns ha dit Generació X, Generació Perduda o Generació Nocilla. Es veu que som fills dels baby boomers i pares dels millennials o Generació Y. La Viquipèdia, tan sàvia ella, resumeix la meva generació amb quatre epítets basats en l’actitud col·lectiva (i britànica) dels nascuts als anys 70: no creure en Déu, no agradar-los la Reina, tenir relacions sexuals abans del matrimoni i no respectar els pares. Afegeix que som el col·lectiu que vol ser alguna cosa a la vida, que estem preocupats pel món i som els grans impulsors de la tecnologia malgrat que jugàvem al carrer i encara preferim comprar discos (o robar-los) abans de baixar-los de la xarxa. Però matem les hores a Facebook com autèntics dements. Acceptem pop com a animal de companyia.

Jo em refereixo a la nomenclatura literària d’aquesta nostra llastimosa generació. Som, institucionalment, la Generació Peter Pan. Som universitaris amb idiomes, sí, però els sous baixos, l’excés de llicenciatures i els canvis socials ens han privat d’arribar on somiàvem arribar quan érem petits. Molts encara compartim pis, no tenim cotxe, ni casa, ni fills. Som els famosos JASP, però ja no som ni joves ni estem sobradament preparats per a res. Som Lolites i Peter Pans eterns deixats de la mà de déu en un món d’adults que no ens entén. No som capaços de mantenir relacions estables, no tenim consciència de classe social i ens la pela una mica tot. Individualistes i immadurs. I liberals, escèptics i autosuficients. Lolites i Peter Pans quarantins enamorats d’una idea d’amor que ens aboca, per sistema, al pou i més avall.

Som la Generació Peter Pan: molts encara compartim pis, no tenim cotxe, ni casa, ni fills

Nabokov encara ho peta. El món és ple de Lolites. Però jugar a fer de Lolita als quaranta és tan ximple com anar de Peter Pan a la mateixa edat. No parlo d’estètica indumentària, sinó d’actitud, de forma de vida. Dones quarantines que miren amb la barbeta alçada, somriuen de gairell i pensen que sedueixen nois més joves que elles pintant-se els llavis molt vermells. Dones que volen semblar adolescents d’hormona remoguda però en realitat s’apropen a una menopausa imminent. Caràcter infantil, conducta en retrocés i un rostre que, un dia, sense bosses ni arrugues incipients, podia resultar simpàtic de mirar. El mateix passa amb la síndrome de Peter Pan, un trastorn de caràcter acceptat des de l’any 1983, quan Dan Kiley publica The Peter Pan Syndrome: Men Who Have Never Grown Up. Quarantins narcisistes, amb problemes sexuals, rebels, irats, dependents, infantils, insegurs. Homes angoixats amb les emocions d’un cranc, que només mantenen relacions superficials i surten fins a hores petites perquè encara són joves. El seu plaer és immediat, però fugisser i efímer. Tothora reclamen atenció i el compromís per ells és un destorb per a la llibertat. Lolites i Peter Pans d’avui: cal madurar una mica i deixar de viure com si fóssim imbècils. Això sí, tothom emprenyat perquè els nens no llegeixen. I tu? Llegeixes gaire?