Henry David Thoreau (Concord, Massachusetts, 1817-1862) va ser fabricant de llapis, agrimensor, naturalista, filòsof, i autor de dos papers, dels més llegits al món: La desobediència civil (1849) i Walden o la vida als boscos (1854).

El primer llibre és un assaig, la posada entre cobertes d’una conferència pronunciada un any abans. Exposa els perquès del desacatament als governs, a les lleis. Enalteix la insubordinació individual però compromesa, pacífica però en cap cas passiva, tothora regida per la pròpia consciència. Una manera de participar en política que inspiraria, temps després, persones com Gandhi, Luther King i Xirinacs.

El segon llibre és una autoficció. Thoreau es basteix un clos (una cabana) arran del llac Walden. Domestica el sotabosc i planta un hort, i no s’allunya gaire del Concord natal, però passa dos anys, dos mesos i dos dies rebutjant la societat, ascètic i espartà, atent a la sonsònia i a la crueltat de la natura. Més d’un segle després, tan aviat va repicar en els contes de Barbapapà com en la vida salvatge d’Unabomber –el terrorista ludita.

A Caminar, Thoreau sembla que temptegi la resistència física i mental, abans de decidir-se per l’adéu definitiu

Entre un paper i l’altre, Thoreau va escriure i pronunciar la conferència Caminar (1851), revisada durant els nou anys posteriors i publicada de manera pòstuma (1862). Ara ens arriba en català, de la mà d’Angle Editorial. Traduïda per Marina Espasa, que també s’encarrega d’una introducció formidable (d’una bona genealogia), hi trobem una prefiguració de les idees fortes que configuren Walden. L’autor posa en pràctica el retorn diari a la natura, a partir de passejades llargues i erràtiques, cada vegada més aventurades. Sembla que temptegi la resistència física i mental, abans de decidir-se per l’adéu definitiu –l’adéu que serà la futura cabana i l’autosubsistència contumaç.

A Caminar anticipa el que sovint s’ha anomenat el mal d’Occident. L’individu viu sotmès a l’adotzenament que encomanen els mitjans de masses, i viu empresonat pels Estats extractors, edificats gràcies al control de la força de treball col·lectiva. Així mateix, Thoreau anticipa la música dels moviments ecologistes, fins arribar al redescobriment comercial de la natura en clau terapèutica. Però seria injust llegir Caminar des d’un punt de vista tan propi dels estudis culturals, tot i que en justifiqui l’actualitat.

Per repensar la comunitat, les normes, els lligams i les flaques, no hi ha res millor que allunyar-se’n 

A dreta llei, Thoreau propugnava un retorn a la natura per pensar millor. Una purificació. És veritat que, esbarzers a través i a base d’una dieta de cireres d’arboç, l’home modern, desentrenat i carregat de necessitats, nota els estralls al cos i amb tot plegat s’ha de ser d’una pasta per no fracassar en l’intent. Però no és menys veritat que, per repensar la comunitat, les normes, els lligams i les flaques, no hi ha res millor que allunyar-se’n. I aquí és quan entren en joc les boscúries, els espais inexplorats.

Per això Caminar és un despull. És un exercici de rebuig conscient de la civilització heretada. I al mateix temps és un panegíric sobre l’ignot. No en va, ho diu amb encert Joan Todó a la revista L’Avenç d’octubre, Thoreau fimbra per anar cap a l’oest, a la percaça de la creació intocada, tot fugint del que representa l’est: la vella Europa i l’Amèrica ja conegudes.

El malestar de la persona en societat és la condició per enforcar idees sobre com millorar-la

Thoreau no és el primer ni serà l’últim que materialitzarà aquesta mena d’osmosi. D’una banda, el malestar de la persona en societat és la condició per enforcar idees sobre com millorar-la, sobre com tornar a provar-ho. De l’altra, qualsevol terra promesa pot actuar de desllorigador –la dèria per anar a Mart d’Elon Musk.

En qualsevol cas, no deixa de ser curiós que un agrimensor (amidador de terres, és a dir un partidari de la parcel·lació) i al mateix temps un fabricant de llapis (l’eina per expel·lir el certificat de propietari, és a dir un legalista), de retruc fos l’home que hi estava radicalment en contra, a fi i efecte de salvar-nos del moltonisme. L’home que va escriure «la política no és sinó el fum del cigar d’un home» i que avui fa de tan bon llegir, per animar-se a no seguir cap pastanaga.