Basada en la novel·la de Jay Asher, 13 reasons why és la sèrie del moment. Ho és per la seva evident qualitat, però sobretot perquè ha reobert el debat de l’accessibilitat del públic adolescent a un determinat tipus de ficció, i més quan aquesta tracta frontalment les complexitats d’aquesta etapa vital. L’argument, en aquest sentit, no pot ser més demolidor, ja que explica la història d’una alumna de secundària que decideix treure’s la vida i deixa enregistrades tretze cintes per a les persones que hi ha tingut alguna cosa a veure. Aquesta premissa, sumada a la conversió de la sèrie en un fenomen de masses, ha generat una immediata controvèrsia: és aquest punt de partida, i la seva evolució dramàtica, una apologia del suïcidi? És un producte idoni per al públic juvenil, tenint en compte la duresa amb què desgrana els seus enunciats?

El primer que convindria dir és que, per ser una apologia, hi hauria d’haver una sublimació del suïcidi en què la sèrie no incorre mai. És més, tenint en compte que l’estructura narrativa es basa, principalment, en les devastadores conseqüències de la decisió de la protagonista, veure-hi un enaltiment només s’explica en la falta d’anàlisi dels seus (nombrosos) matisos. 13 reasons why no és una sèrie sobre el suïcidi d’una adolescent, sinó un acuradíssim anàlisi de les causes i efectes que poden conduir a tan dràstica resolució. Hi ha, doncs, un aprofundiment gens convencional en els mecanismes socials que porten a l’aïllament de l’individu, i també en els perills d’una era virtual en què hi ha més eines a l’abast que no pedagogia per a utilitzar-les. Que la controvèrsia que envolta la sèrie s’articuli exclusivament en la seva visibilització del suïcidi és, a més de reduccionista, molt equívoc, perquè la sèrie el que pretén és fins i tot erigir-se en un instrument de prevenció: hi ha una escena al darrer capítol, absolutament esfereïdora, que desmenteix qualsevol acusació. I s’endinsa en molts altres temes: la sexualitat, les xarxes socials, l’assetjament escolar, la indolència de l’entorn, la confiança, la incomunicació generacional, la lluita de classes, la dependència emocional, la toxicitat afectiva i un llarg etcètera.

 

Ara bé, dit això, és cert que 13 reasons why, com a ficció capaç de generar interrogants tan necessaris com dolorosos, potser requereix que el seu públic natural la vegi amb un adult per contrastar els temes que planteja. I aquí resideix la seva grandesa: això és exactament el que està passant. Mares, pares, files i fills han trobat aquesta sèrie un mirall que contribueix a obrir debats que pocs productes audiovisuals moderns encerten a tractar. No és estrany que ajunti adults i adolescents davant del televisor, però sí que els confronti a realitats tan properes i tangibles. Només per això ja paga la pena que hi hagi qui s’aboni a polèmiques que no fan altra cosa que ampliar l’abast de la sèrie. Estem davant d’un producte magnífic, rodat amb criteri i encara millor interpretat, en què se’ns arrossega a un univers que tots, grans i joves, podem identificar com a propi. Perquè el que mostra, tristament, ho hem viscut, ho vivim o estem abocats a viure-ho.