Un parell de dies abans del referèndum vaig llegir un article molt bo de l’escriptora americana Carson McCullers. Es titulava “Nosaltres que portàvem pancartes. Nosaltres que també érem pacifistes”. L’article està recollit al llibre d’assaigs de l’escriptora nord american que acaba de publicar l’Altra Editorial: Entre la solitud i el somni.

Mc Cullers explica a l’article per què la seva generació de hippies i pacifistes van entendre en un moment donat que Amèrica havia d’entrar a la Segona Guerra Mundial. És un article que parla sobre com la gent se n’adona, en moments crucials, que no només és important lluitar per allò que creus, així en general, sinó que hi ha coses amb les que no es pot transigir ni negociar. 

És un article que parla sobre com la gent se n’adona que hi ha coses amb les que no es pot transigir ni negociar

Dissabte, acampant al col·legi electoral, només l’angoixa reprimida evitava que se m’escapés el riure, sobretot quan a les dues de la matinada vam haver de baixar d’incògnit al soterrani de l’edifici, on teníem amagades les urnes. Ens havien trucat d’un altre col·legi per saber si ens sobraven brides de plàstic, d’aquestes que es fan servir per precintar les urnes.

Mentre apartava les cadires que bloquejaven la porta i desfeia les bosses d’escombraria que dissimulaven les urnes, vaig pensar en l’enorme diferència que hi havia entre la solemnitat del text de McCullers i les nostres tronades operacions per despitar la policia. “Estàvem disposats a lluitar per millorar la Democràcia, i a lluitar amb mitjans democràtics; i aquesta no és pas una lluita insignificant”, diu McCullers.

No va ser fins a la matinada de l’1 d’octubre que el panorama va començar a agafar la solemnitat que respirava l’article de McCullers. Mentre preparàvem les taules per la votació, vèiem com la cua de gent que havia vingut a defensar el col·legi no parava de créixer. Aquelles persones sabien que faltaven quatre hores per obrir i, tot i això, ja s’anaven posant en fila.

A les nou del matí, quan tothom va veure les primeres imatges de la policia entrant als col·legis, es va fer un silenci tens. Ningú va marxar del seu lloc. La brutalitat de les imatges creixia i el sistema informàtic estava paralitzat, però a la porta una legió de gent esperava impassible. Al col·legi se sentia el 3/24 de fons. Van petar els vidres d’una escola. Algú va tancar la televisió i la cua ja feia la volta a l’edifici.

L’article de McCullers no sonava tan sever ni tan retòric: “ens ha calgut massa temps, massa temps, per reconciliar-nos amb nosaltres mateixos, per ajustar les nostres tradicions a la necessitat, per arribar a l’estat de convicció que ens empeny a actuar. Hem hagut de tornar a examinar els nostres ideals i deixar moltes coses enrere; hem hagut d’afrontar una crisi moral per a la qual estàvem molt preparats. Però finalment hem arribat a unes conclusions i estem a punt per actuar. Ho hem aconseguit”.

L’1 d’octubre, mentre venien a buscar-nos i estomacar-nos, tothom es va fer conscient de la seva necessitat de resistir i de defensar-se. De no deixar-se intimidar. Tots els qui no ens vam moure dels col·legis sabíem que estàvem defensant una dignitat que no ens havíem atrevit mai gaire a reivindicar.

L’1 d’octubre, mentre venien a buscar-nos i estomacar-nos, tothom es va fer conscient de la seva necessitat de resistir i de defensar-se

A les cinc de la tarda vaig sortir a saludar els meus pares, que havien aguantat a la porta des de les cinc del matí. Bloquejàvem el carrer per si venia la policia, que ja havia entrat a una ciutat veïna. “Estan dient que ve la guàrdia civil amb tota les atrocitats que han fet tot el dia i aquí no es mou ningú sinó que ve més gent. ¿Que no ho entens, que això és molt fort?”, em deia el meu pare.

“La democràcia”, segueix McCullers, “juntament amb la llibertat intel·lectual i moral, la llibertat per treballar i viure de la manera que ens resulti més beneficiosa, el dret d’establir els nostres valors espirituals individuals: aquesta és l’essència de l’ideal americà. I nosaltres, els americans, lluitarem per preservar-la. Hem tancat el nostre puny enorme i no l’obrirem fins que no hàgim guanyat”.

Diumenge, Carson McCullers em va fer companyia però també em va recordar que, com diu ella, no caurem en una idea enganyosa i embriagada de la glòria perquè hem de ser conscients en tot moment del preu que cal pagar per defensar la llibertat.