Jaume Cabré (Barcelona, 1947) ho veu claríssim: rebre el premi Trajectòria vol dir fer-se vell. Aquest premi (que atorga la Setmana del Llibre en Català a qui ha treballat per la divulgació de la cultura catalana) no el reben òbviament els autors joves. 

I és que d'ençà que va publicar Faules del mal desar l'any 1974 que no s'ha cansat d'escriure. Cada llibre — explica en roda de premsa a La Setmana— és un esgraó més en experiència i tècnica d'escriptura. Sense L’ombra de l’eunuc (1996) o Viatge d’hivern (2000) no hauria pogut escriure Les veus del Pamano (2004). O sense Frau Junoy (1984) no hauria pogut escriure Senyoria (1991). Tampoc hauria pogut escriure Jo confesso (2011) sense tots ells.

Al seu últim llibre, Quan arriba la penombra (2017), que és un recull de relats, hi explica el que no va poder explicar a Jo confesso —on el seu personatge principal explora el tema del mal d'una forma més assagista. Aquí recupera la mateixa temàtica però s'hi apropa de forma menys racional, amb la barreja de sentiment i d'intuïció que possibilita la narrativa més breu.

Jaume Cabré és l'autor en català més traduït del moment. I tot i que explica que se sent cansat dels tours literaris, també diu que parlar amb els lectors —que tenen la possibilitat d’enfrontar-se al seu text de forma verge— l'estimula, perquè les lectures més dispars de les seves obres poden ser veritat. Li preguntem si geogràficament percep diferències en les lectures, i  ens diu que no, que per a ell el lector de Cracòvia o el de Berlín és igual que el de Llavaneres, que tots s'interessen pels mateixos temes. “Tots els traductors han fet molt bé la seva feina. No hi ha diferència respecte el lector del text original. Anant pel món, jugues a casa”, ens diu.

Només ha notat diferències en el sector editorial en castellà. En altres èpoques a Espanya hi havia reticències a traduir un autor que escrivís en català. “Ara ja no hi són i això és una conquesta”, diu. I explica que després de l’èxit de Jo confesso en castellà fins i tot van publicar una nova traducció de Les veus de Pamano.

"Tots els escriptors busquem la normalitat literària". I en aquest sentit, la fira de Frankfurt del 2007, va suposar un gir per als escriptors catalans. “Als alemanys els va sorprendre descobrir una realitat i una vitalitat que l’estat espanyol amagava". A partir d’aquell moment les traduccions d'obres en català no han parat d’augmentar. 

Com ho demostren les vint-i-una traduccions que ronden pel món del Jo confesso, les setze de Les veus del Pamano, les onze de Senyoria o les vuit de L'ombra de l'eunuc. Amb aquest balanç tampoc és estrany que li sembli jugar a casa aterri on aterri amb l'avió.