Quaderns de l’Exili fue publicación de lucha de un grupo de jóvenes expatriados, todos ellos excombatientes republicanos: El escritor y editor Joan Sales i Vallès, el escritor Lluís Ferran de Pol y Josep Maria Ametlla i Peris, hijo del dirigente republicano Claudi Ametlla, y el antropólogo Raimon Galí i Herrera, hijo de unos de los más importantes pedagogos catalanes: Alexandre Galí, alma de la Mútua Escolar Blanquerna. Durante la II Guerra Mundial, apostarán por la recuperación del espíritu militar genuinamente catalán y la formación de una división integrada por catalanes que luchara al lado de los aliados contra los nazis. Marcados por la experiencia de la Guerra Civil, bautizada como el "Desastre Nacional", tomaron una actitud de no resignación, muy crítica con la experiencia vivida y con la historia reciente del país.

Sus puntos programáticos eran seis: 1. Es misión de nuestra época hacer la unidad nacional de catalanes, valencianos y baleares. 2. Nuestra nación tiene que aspirar a la soberanía, pero no al aislamiento. 3. Toda libertad es ilusoria si no cuenta con los medios para defenderla. 4. No hay un auténtico nacionalismo sin sentimiento de igualdad de todos los compatriotas. 5. La cultura tiene que basarse en los caracteres nacionales y estar al servicio del hombre. 6. El desastre nacional de 1939 marca el principio de una nueva época.

La contundencia de sus ideas los hizo recibir adhesiones de la comunidad catalana expatriada y, al mismo tiempo, sostener intensas polémicas con los catalanes de América y de Francia. El año 1947, después de la Entronización de la Virgen de Montserrat, plegaron velas y empezaron a preparar el retorno. Como decía Joan Sales, "vale más poner un ladrillo en Catalunya que una catedral en el exilio".

Entre los hombres de Quaderns, Raimon Galí i Herrera, antiguo oficial del ejército republicano y antropólogo y arqueólogo en México –donde colaboró con Pere Bosch Gimpera, ex rector de la Universitat de Barcelona–, fue uno de los miembros más destacados del grupo y el más influyente de todos ellos entre las nuevas generaciones. Compartió sus ideas, junto a Sales, con los jóvenes del Grupo Torras i Bages, reunidos en la casa familiar de Joan Reventós. Allí se encontraban, aparte del futuro líder del PSC, Jordi Pujol, Hilari Raguer, Pere Figuera, Albert Manent, Francesc Casares o Josep Maria Ainaud. También participó en la fundación del CC y mantendría vinculación con la Acadèmia de la Llengua Catalana de las Congregaciones Marianas. Influido por Charles Péguy y Antoine de Saint-Exupéry, intentó traspasar sus ideas de voluntarismo, sacrificio, disciplina y compromiso, formando parte del mundo scout, y fue uno de los maestros de Jordi Pujol, públicamente reconocido, junto con Jaume Vicens Vives y Josep Benet, en un momento en que los cuatro se relacionarían.

El artículo seleccionado, publicado en Quaderns de l'Exili en plena II Guerra Mundial y sólo cuatro años después de la derrota de 1939, es una síntesis del pensamiento de Galí y sus compañeros sobre la relación entre Catalunya –en unión de los Países Catalanes o Países de Habla Catalana– con las otras tierras de la Península, para dejar atrás la España fratricida hegemonitzada por Castilla y representada en su última encarnación por Franco. Galí utilizando argumentos históricos y la experiencia apenas vivida –incluso matizando o polemizando con su maestro Bosch Gimpera–, desmonta los tópicos sobre los orígenes medievales de España –incluso el uso del término– y los vínculos entre Catalunya y Castilla, y clama por una unión libre y confederal de los pueblos peninsulares y una renovación espiritual de Catalunya.

 

Espanya i els nostres països

Raimon Galí
Quaderns de l’Exili, 2 d’octubre del 1943

Ja és ben significatiu que, en aquest tombant de la nostra història i de la història del món, aparegui una generació jove, unida en el pensar i en el sentir, capaç de fer donar la virada de 180º que la causa de la Nació i la causa de l’esperit reclamen; unida enmig del daltabaix més gran que ha sofert la nostra terra, i a través de la dispersió geogràfica.

Però hi ha altres fets que ens omplen també d’esperança. Tal, la noble actitud del meu estimat mestre, el doctor Pere Bosch-Gimpera, davant la intel·lectualitat i els polítics espanyols i enfront de certa miserable política catalana d’intransigències patrioteres amalgamades amb covardies. Els seus darrers escrits i la seva conferència al Centro Espanyol fan reviure la millor tradició catalana de parlar cara a cara, sense subterfugis ni estridències, basant-se en una irreductible honestedat científica.

1. Inconsistència del pensament polític català
La nostra inconsistència política es reflecteix d’una banda, en el confusionisme entorn del mot Espanya, i d’altra, en la limitació geogràfica de la Nació. Reivindicada la unitat dels Països de Llengua Catalana, calia definir què significa Espanya per a nosaltres. Els catalans, en general ens hem mogut fins ara dins una manera de pensar –complex social– característica d’una època, i que concordava força amb la tesi del Dr. Bosch-Gimpera. La guerra, l’exili, l’imperatiu de l’hora present i la mateixa lleialtat envers els nostres companys d’armes espanyols –companys en la lluita de l’esperit–, ens han obligat a fer una revisió. Les conclusions del Dr. Bosch no aclareixen gens en aquest sentit. Són, això sí, una magnífica síntesi post mortem de la posició política catalana que nosaltres –i el mateix Dr. Bosch sense adonar-se’n– ens proposem enterrar.

2. Quin és l’abast del mot “Espanya”
L’argument essencial del Dr. Bosch consisteix a assenyalar una entitat espiritual hispànica ja des de l’Edat Mitjana, i que aquesta entitat va ser desfigurada per les superestructures austríaca i borbònica, a través de les quals es va identificar el concepte Espanya amb el de Castella. Però aquestes superestructures no eren artificioses sinó que encaixaven com un guant amb l’esperit hegemònic de Castella, del qual els Àustries i els Borbons eren simples executors. I quant a la unitat espiritual que el Dr. Bosch intenta demostrar –entre d’altres– amb una cita de Ferran Soldevila que parla d’un sentiment més o menys precís de connexió espiritual hispànica, nosaltres la deixarem en els seus justos límits amb una altra cita del mateix autor:

“He esmentat la frase on Muntaner reclama la unió dels reis catalans; és similar a aquella en què propugna la unió dels reis hispànics; però així com l’una és única dins la Crònica, l’altra es repeteix de tal forma que arriba a constituir una de les idees polítiques centrals bàsiques, de Muntaner. L’anhel d’unió hispànica és accident fugacíssim dins la Crònica; l’anhel d’unió dinàstica mediterrània, imperial és essencial dins la Crònica”.

Aquest accident fugacíssim no representava altra cosa que una reminiscència cultural d’una entitat tan morta com el mateix llatí: la Hispania romana. Cal evitar de prendre per característiques espirituals coses que només són culturals, és a dir, fòssils del passat. Aplicades a l’Edat Mitjana, expressions tals com sentiment de connexió espiritual hispànica, o España que va siendo una entidad espiritual, només poden referir-se a una simple coincidència d’esperit cristià i de croada contra els musulmans.

Resumint: per a entendre’ns nosaltres, i per a dialogar amb els castellans, no és possible utilitzar un mot com Espanya, subjecte a l’equívoc i tan indissolublement lligat a la causa de l’hegemonia castellana sobre la península. Podem emprar-lo, això sí, per designar tot allò que, pertanyent a la Península, no pertany als Països Catalans ni als Bascos ni als de llengua galaico-portuguesa.

Ni la denominació Espanya és valida per a comprendre les nacions peninsulars, ni molt menys, representa una unitat espiritual. Amb els fets de l’esperit no hi valen compromisos, ni ser una mica de cada cosa. Els grans esperits universals comencen per ser molt ells mateixos. El primer deure dels catalans si volem incorporar-nos de plena a la causa de l’esperit i de la universalitat és contribuir-hi tal com som i amb el patrimoni que tinguem. Que la gloriosa i noble tradició de la cultura espanyola ens sigui esperó i guiatge, mai causa de servitud espiritual.

3. Es el present qui dóna sentit al passat
Si la historia és, en la seva darrera essencialitat, evolució, no hi ha dubte que pren sentit a través del present, el qual vertebra  estructura el passat, evitant que esdevingui un pes mort. Ferran Soldevila defensava la història catalana enfront de les preteses imparcialitats: així toca ara la nostra generació defensar el sentit de la nostra història, per tal que pugui fer front a les exigències de l’hora present. Si amb les armes de l’erudició era possible, almenys, discutir el sentit del terme Espanya, no és possible ja fer-ho a la llum d’una anàlisi conscient dels darrers esdeveniments. La guerra de Franco és, en el sentit peninsular, el darrer esforç d’Espanya-Castella per mantenir un estat de coses que s’enderroca, a conseqüència de la crisi de l’home i de l’esperit –que ha fet pujar a la superfície forces que semblaven ja enterrades, fins dins la pròpia Castella. No endebades, Franco invoca els Reis Catòlics, altrament voldria saber: ¿què significa l’afusellament del President Companys? La República no volia dir res per a l’esperit tradicional espanyol; i, en canvi, malgrat les seves limitacions, tenia una transcendència enorme per a Catalunya: la República era un status entre Catalunya i Espanya. Recordeu, per exemple, l’expressió tan freqüent i popular a casa nostra: “la bandera espanyola”, referint-se a la monàrquica (la de Franco); l’altra era la republicana. No endebades la República fou defensada unànimement als Països Catalans, mentre Franco aplegà el major nombre d’espanyols a les seves rengleres.

4. Catalunya i els republicans espanyols
Em preguntareu què signifiquen, però, tants d’altres espanyols que han lluitat per aquesta República, per aquest compromís amb Catalunya. Simplement, la fi d’Espanya! Espanya ha arribat al final de la seva existència, a un impasse històric, aquesta gent s’ha vist obligada a escollir entre la tradició i l’esperit. O seguir una vegada més, en ple segle XX, sota el signe fratricida dels Trastàmara, en la seva reedició franquista; o admetre la fi d’aquesta Espanya que els Trastàmara forjaren. ¿No és significativa la desorientació els antifeixistes espanyols en tot el que fa referència a Catalunya? Les solucions que cerquen enfront del problema catalán fluctuen entre els mètodes de Franco fins a les fórmules més afalagadores per a nosaltres. Fa quatre cents anys, els temps i la història jugaren contra Catalunya: ARA JUGUEN AL NOSTRE FAVOR. Espanya és Franco, o s’ha acabat... I s’ha acabat de totes maneres!

5. La condició prèvia d’una confederació hispànica
La veritat crua i neta sobre Espanya no ens fa oblidar l’hora del món ni la causa que per damunt de tot, es juga: La de l’esperit. No podem oblidar que hi ha espanyols que han sacrificat l’Espanya tradicional a aquesta causa. Per a cercar contactes espirituals, no cal pas desenteranyinar documents del passat i fer exploracions arqueològiques. Hi ha el factor de la proximitat geogràfica; hi ha, sobretot, una terrible lliçó que hem après, lluitant junts contra la barbàrie, molts de joves catalans i castellans. Vet aquí una autèntica coyuntura hispánica, que a grans trets difereix ben poc del doctor Bosch, però la traducció política de la qual hauria de ser la Confederació de Nacions Hispàniques. Aquesta conjuntura resta així supeditada a la integració prèvia de la nostra Nació en els tres Països i plena sobirania. No podem pensar a integrar comunitats espirituals d’ordre superior, sense haver integrat materialment abans la nostra unitat nacional. L’acceptació de qualsevol compromís previ a la nostra alliberació significaria ser arrossegats de nou pel carro dels equívocs i de la servitud espiritual fins a la fi. Llibertat, llibertat primer que tot, llibertat veritable. Que cadascú es desenrotlli tal com és, i tots ens entendrem. La unió fecunda és l’espontània, el lliure agrupament dels pobles. Seria difícil cercar en aquestes paraules de joventut d’Unamuno altre sentit del que tenen.