Como poeta e intelectual de máximo prestigio, Joan Maragall es, sin duda, la conciencia moral y el orientador de la Catalunya de su tiempo. Tanto su poesía como sus artículos contienen en muchos casos una reflexión profunda e intensa sobre la Catalunya, la España y la "Iberia" que anhela.

Nació en una familia de la burguesía industrial en 1860. Era el único varón y su padre quiso que se hiciera cargo del negocio, pero chocó con su resistencia. Así pues, Maragall cursó Derecho, y en paralelo empieza a introducirse en la literatura. En 1884 se licencia e inicia una crisis personal que lo hace debatirse entre el espíritu romántico y apasionado y la vida burguesa que se le prepara desde el entorno familiar.

Como principal poeta del modernismo, colaboró con la revista L'Avenç –donde publicó La vaca cega– y ganó la Englantina de los Jocs Florals de Barcelona de 1884, con La sardana. Al año siguiente publica "Poesies", editado por L'Avenç. En 1896 se lleva la Viola d'Or i Plata en los Jocs Florals de Barcelona con El mal caçador. En 1904 sería nombrado Mestre en Gai Saber.

Su integración en la sociedad de su tiempo se produce con su entrada en el Diario de Barcelona, que dirige Joan Mañé i Flaquer, y su boda con Clara Noble, con quién tuvo 13 hijos. Consciente de los acontecimientos a su alrededor, escribe la Oda a Espanya, referida al desastre colonial y a la crisis subsiguiente. En este sentido, tiene una intensa relación epistolar con Miguel de Unamuno, con quien comparte puntos de vista pero con quien tiene también profundas divergencias.

El vitalista Maragall se identifica enseguida con el catalanismo. El artículo "La Patria Nueva", publicado en el Diario el 11 de septiembre de 1902, le supuso un procesamiento. En 1903 dejó el Diario de Barcelona por discrepancias políticas con la dirección, al que regresaría años más tarde, antes de abandonarlo definitivamente. A partir de entonces escribió en La Veu de Catalunya. Elegido presidente del Ateneu Barcelonès en 1902, para su discurso inaugural escribe el "Elogi de la paraula". En el ámbito político, Maragall rehusó ser candidato a diputado, como le ofrecían Prat de la Riba y Cambó.

Maragall fue uno de los cofundadores de la Secció Filològica del Institut d'Estudis Catalans. Impresionado por los hechos de la Semana Trágica, reaccionó con indignación escribiendo tres artículos que tenían que ser publicados en La Veu de Catalunya. El tercero de estos, La ciutat del perdó, donde clamaba contra la represión y por el perdón y el amor para acabar con las tensiones sociales de la ciudad, a la vez que reprendía a la burguesía por su falta de compasión y capacidad de asumir su propia responsabilidad. Dos años después, muere en su casa de Sant Gervasi.

Cuatro años antes, en plena campaña de la Solidaritat Catalana, Maragall había escrito y publicado en La Veu "L'Alçament", un artículo donde queda patente su compromiso con el catalanismo y el entusiasmo por aquella oleada unitaria formada por regionalistas, republicanos y carlistas y en el cual ve, esperanzado, la renovación catalana ante una España incapaz de comprender qué simbolizaba aquel espíritu.

 

L’alçament

Joan Maragall
La Veu de Catalunya, 13 d’abril de 1907

Vine-ho a veure –m'ha dit l'amic–; és una cosa que mai s'ha vist ni potser se tornarà a veure mai més. La gent va de poble en poble a grans corrues; els del camp acuden al poblat amb les dones i els fills; els dels racons de muntanya ho senten dir i també en volen la seva part: tothom la vol la paraula redemptora; i els que tenen el do de vibrar-la vivament, van de poble en poble desitjats com els que fan miracles, rebuts com triomfadors, escoltats com apòstols i convertint a gentades totes en pes, lo mateix que feien els taumaturgs a l'Edat Mitjana.

Les passions polítiques han sigut ofegades com un no res sota aquesta rierada patriòtica. Aquest fet, que és el que majorment ha escandalitzat als fariseus de partit o de conveniència, és el signe sagrat d'aquesta causa, és lo que fa la seva grandesa. Arriba el duc de Solferino, el carlí major de Catalunya, i qui l'espera en l'estació?: tres-cents republicans que l'aclamen; i a on va com a primer hostatge?: al centre republicà invadit per centenars de carlins. I des d'on pontifica el pontífex republicà, aquest vell flamejant de la idea nova, el castellà gloriós?: des del balcó del círcol catalanista rodejat de carlins, i les veus aclamadores se fonen en un sol esclat al toc de foc de la seva paraula. Ara sí que ha trobat la seva república aquest gran somniador, la veritable, a on hi és tothom. I aquest bon pagès d'en Raventós, quin nou empelt ha trobat que les encontrades acuden al voltant seu i converteix tota gram en planta fecunda? Aquest empeltador de ceps se'ns és tornat un empeltador d'homes, amb el rústec verb català que amb admirable senzillesa els anuncia. I veuràs l'elegant de ciutat, de vida fins ara refinadament ociosa, alçar-se transformat entre pagesos i pastors, meravellat de la seva pròpia eloqüència, revelat de nou a si mateix com a germà de les multituds, esborronant-les amb l'alè d'una eloqüència impensada.

Les passions polítiques han sigut ofegades com un no res sota aquesta rierada patriòtica. Aquest fet és el que majorment ha escandalitzat als fariseus de partit o de conveniència

Hauries vist al principi aquesta gent del camp, desconfiats de son natural, avars de son sentiment per la duresa de sa lluita per la vida amb la terra, entrar en el recinte de l'oratòria amb la mirada de través i una freda rialleta als llavis. Però de mica en mica la paraula penetrava en ells, i les cares se'ls anaven trasmudant, perdien el color; el sentiment de pàtria, tan endins del seu cor i per això tan pur i tan fort, començava a derramar-se'ls per totes les entranyes, i ells tremolaven, s'encenien sos ulls i... oh, miracle! a la fi ploraven. Ploraven! Jo els he vist plorar... Vine-ho a veure!

Solidaritat! Aquesta paraula inventada Déu sap com i després tan arrossegada pels diaris i tan mal parlada pels que no sabien o no volien entendre-la, ara ha pres son veritable sentit al posar-la en contacte amb el poble que en duia el secret a l'ànima. I quan una paraula pren son veritable sentit, el popular, quan se torna viva, llavores es quan obra la potència creadora del verb, el fiat diví, i no hi ha potència humana que l'aturi.

Suposem que un candidat centralista hagi dit: “si no gano por los votos, ganaré por los mausers”. Ai! malaurat! Quina paraula que un poble hagi fet santa ha sigut mai aturada pels màusers? Els màusers foraden parets, foraden homes, maten homes; però, on has vist mai que una bala de fusell mati una paraula? Al contrari; les paraules ne viuen d'això; i en prenen un increment; la sang vessada els dóna una realitat, que pobre d'aquell que s'hi trobi al davant d'una paraula ensagnada! Malaurat aquell que té tan mort el sentit que li calgui sang per a entendre una paraula!

La terra no és carlina, ni republicana, ni monàrquica, sinó que és ella mateixa, que crida, que vol son esperit propi per a regir-se

Solidaritat és la terra, ho sents? és la terra que s'alça en els seus homes. No has sentit mai dir allò de: ”si tal cosa succeís, fins les pedres s'alçarien”? Doncs ara som en això: que les pedres s'alcen; que cada home és un tros de la terra nadiua amb cara i ulls i esperit i braç; i la terra no és carlina, ni republicana, ni monàrquica, sinó que és ella mateixa, que crida, que vol son esperit propi per a regir-se; i ho crida en tots els seus fills, republicans, monàrquics, revolucionaris, conservadors, pagesos, ciutadans, blancs i negres, rics i pobres. I mentre duri el crit de la terra no hi ha pobres, ni rics, ni ciutats, ni pagesies, ni partits ni res més sobre d'ella que un gran afany d'acallar-la, i satisfer-la, perquè sols quan ella sia en pau podrà cadascú ser republicà o carlí, pagès, blanc o negre, pobre o ric, d'una millor manera que abans: de la única manera en què un home pot ésser ben bé lo que sia: així és, en conformitat a la naturalesa que la terra mateixa li donava.

Sempre me'n recordo de lo que tantes vegades m'havia dit don Joan Mañé: “El dia en què Catalunya tingués quaranta diputats ben seus al Parlament espanyol, ningú més li faria la llei.” Doncs, que n'estaria de content al veure que aquells quaranta diputats són els que ara anem a buscar! I si en aquelles eleccions memorables en què per primera vegada lluità i triomfà el catalanisme amb quatre o cinc diputats per Barcelona ell ja hi posà tant el coll que determinà o accentuà segurament la gran girada de la nostra burgesia, què no faria ara al sentir la immensa arrencada de Catalunya en pes, i al veure de carn i ossos aquells quaranta diputats de què ell parlava com d'un bell somni? perquè, és clar que ell no podia pas pensar que tots quaranta diputats fossin del seu partit, ni d'un partit sol; sinó que entenia que d'aquests diputats cadascú tindria la seva especial manera de pensar, però que el seu llaç d'unió seria l'amor i la fidelitat a la terra.

Tantes vegades m'havia dit don Joan Mañé: “El dia en què Catalunya tingués quaranta diputats ben seus al Parlament espanyol, ningú més li faria la llei”

Doncs, quina altra cosa que això és la Solidaritat? Si no vingués la mancança de sentit moral des de fora o la desnaturalització d'alguns de dintre a voler fer falsa la representació de Catalunya a les Corts, no caldrien pas aquestes avinences, aquesta organització, aquests contubernis que tant escandalitzen als que en tota sa vida política no han fet ni fan altra cosa que pactar amb el dimoni si els convé, i no pas per un fi sant com és el nostre.

Si no fos així, no caldria sinó encomanar a cada partit que triés un candidat ben seu, però ben català de naturalesa o de cor, i anar a la sort de qui guanyés havent-hi la seguretat de que sempre guanyaria Catalunya. Però ara això no pot ésser: els partits catalans dividits en la lluita d'idees polítiques serien vençuts fàcilment per la corrupció forastera compacta en mans dels caciques. I heus aquí la necessitat de la unió, de l'avinença, del contuberni, del montón. Sant contuberni el de tots els amors d'una terra! Sagrat montón el de tots els fills d'una mare! Sols d'aquests, montons surten les grans gestes històriques, les fortes afirmacions nacionals, les guerres d'independència o reconquista més glorioses, les creuades de tota mena i, sobretot, les resurreccions dels pobles. I trist del fill de mare que no hi sia llavores en el seu montón!

No és un montón, senyor Maura, amb la companyia. Que no ho veu? És un alçament.