Sin duda, Francesc Cambó es uno de los políticos catalanes más destacados y con una participación más directa en el debate sobre la cuestión catalana, tanto como creador –con Prat de la Riba- de un partido político catalanista moderno hegemónico hasta 1923, la Lliga Regionalista, como especialmente por su papel de representante del catalanismo conservador en las Cortes.

Los inicios políticos de Cambó se sitúan en sus años de estudiante de Derecho y Filosofía y Letras, cuando se integra en el Centre Escolar Catalanista, donde coincidió con de otros jóvenes como Narcís Verdaguer i Callís, Enric Prat de la Riba, Josep Puig i Cadafalch y Lluís Duran i Ventosa, vinculados también a la Lliga de Catalunya. El año 1895 fue elegido presidente del Centre. Entretanto, Cambó entró como pasante del despacho de Narcís Verdaguer, que lo introdujo en el semanario La Veu de Catalunya, que dirigía, y donde hizo un seguimiento del movimiento catalanista y de los movimientos regionalistas de todo el mundo.

En 1899, Cambó, Prat de la Riba y Verdaguer y Callís fundaron el Centre Nacional Català, que en 1901 se fusionó con la Unió Regionalista para dar origen a la Lliga Regionalista. Desde el primer día, Cambó tendría en ella un papel destacado. Cambó y los suyos impulsaron la candidatura victoriosa de los Cuatro Presidentes, que acabó con el caciquismo y consolidó el papel político del catalanismo. Aquel mismo año fue elegido concejal del Ayuntamiento de Barcelona, donde demostró sus dotes organizativas y su dinamismo. En 1904 se dirigió a Alfonso XIII exponiendo las reclamaciones catalanas, en un acto que rompió el boicot decidido por la Lliga al viaje real, y que provocó la ruptura de los sectores más republicanos y liberales, encabezados por Jaume Carner e Ildefons Suñol, que constituirían el Centre Nacionalista Republicà.

Aquel fue su primer cargo político, y en 1907 –tras sufrir un atentado durante la campaña solidaria–, sería elegido diputado por Solidaritat; un escaño que revalidaría varias veces –por diferentes distritos– y desde donde impulsaría la constitución de la Mancomunitat y la campaña frustrada por la autonomía de 1919. A la muerte de Prat, se convirtió en el líder de la Lliga y afirmó su posición de colaboración con los gobiernos de Madrid, que lo llevarían a ser ministro en dos ocasiones, durante un breve periodo: en 1918, de Fomento, y en 1921, de Finanzas, en sendos gobiernos de Antonio Maura.

Su política de colaboración con los partidos dinásticos y el conservadurismo que imprimió al partido produjeron la escisión en 1922 de los elementos más jóvenes, que fundaron Acció Catalana. Al hundirse la dictadura de Primo de Rivera –y marcado por la enfermedad–, se afanó por salvar la monarquía con el llamado Centro Constitucional, que fracasó.

La proclamación de la República supuso un golpe –sobre todo los gritos de "Mori Cambó" que tuvo que sufrir–, pero participó activamente en la política republicana y fue elegido diputado en 1933. El estallido de la guerra lo sorprendió –como otras veces durante hechos trascendentales – en el extranjero, donde permaneció. Pese al carácter anticatalán de los sublevados, les dio apoyo público y económico, y organizó propaganda favorable, creyendo que una vez que ganaran, los antiguos lligaires volverían a tener un papel determinante. Después de la guerra, muy desengañado, se autoexilió en Argentina, donde murió en 1947.

El artículo seleccionado es uno de los más tempranos firmados por Francesc Cambó, apenas llegado a La Veu. En él se pone de manifiesto el carácter conservador y vinculado a su catolicismo en términos sociales de los jóvenes de Centre Escolar y su crítica al pensamiento liberal y republicano, pero al mismo tiempo, la vocación política diáfana de Francesc Cambó, sus dotes de polemista y su compromiso catalanista incipiente. Años antes de su acción política, en el texto queda patente una de sus contradicciones: la dicotomía entre los objetivos revolucionarios que perseguía el catalanismo –la autonomía y la reforma de España– y su carácter conservador.

 


Missió del regionalisme

Francesc Cambó
La Veu de Catalunya, 13 de juny del 1897

És molt xocant el que passa ara, d’ençà que el catalanisme s’ha fet de moda.

Tothom ho vol haver sigut, de catalanista. No miren que som una colla de “locos y criminales”, no miren que volem (ei!, aixís ho diuen) desmembrar l’esquarterada Espanya.

Només hi troben una cosa. Els uns diuen que som massa catòlics, que representem una reacció de velles i sagristans contra les llibertats modernes, conquista, al dir d’ells, la més enorgullidora de nostre segle. Ben al revés, els altres hi veuen una mena de manera de liberalisme encobert, disfressat de beata, però, al capdavall liberalisme.

Els avançats nos diuen que parlem un xic massa de Déu i que volem que la crossa d’un bisbe desperti la Catalunya nova; els altres, que parlem massa poc i que volem que la nova Catalunya surti d’una lògica maçònica; diuen que entre nosaltres s’hi veuen massa corones de capellans; altres, que tot això de catalanisme put a republicà.

Entre els mateixos catòlics, a qui nos dolem veure destriats com l’oli i l’agua, n’hi ha uns qui nos feliciten “por los antecedentes religiosos de los que felizmente están ahora al frente de ese movimiento”; altres, qui no es fien de nosaltres perquè a Girona no parlàvem de religió, ni d’Inquisició, ni d’unitat catòlica.

¿Com quedem? ¿A qui hem de creure? ¿Som avançats o retrògrads?

Uns diuen que som massa catòlics, que representem una reacció de velles i sagristans contra les llibertats modernes. Altres hi veuen una mena de liberalisme encobert, disfressat de beata

Per sort el catalanisme té fetes sobre aquest punt declaracions ben clares i manifestes; i ho són tant, de clares, que ho ha vist qui ho ha volgut veure.

Sí, som una reacció social, política i religiosa; una reacció social que ve a afinar les balances desnivellades de la societat moderna; una reacció política que ve a enderrocar aquest centralisme absorbent i enervador de les energies individuals i col·lectives dels pobles; una reacció religiosa qui ve restablir la doctrina cristina, única i veritable font de civilització.

La restauració política ha de basar-se en una restauració social, i ambdues han de tenir per fonament la restauració religiosa.

I tenim per cosa ben certa, i n’estem plenament convençuts, que, si bé la restauració religiosa ha d’ésser la base, el fonament del benestar social i polític, no obstant, si no és per un miracle de Déu, seguint el curs natural i planer de les coses, la restauració religiosa no serà mai un fet, si abans no se li prepara, no se li obre el camí de la restauració social.

Recordem haver llegit que la vida social i la catòlica són simultànies, van plegades de manera que, morta l’una, morta també l’altra; quan decau la vida social, deu també la religiosa. Encara que fos no més que això, indicaria que un nexus estretíssim lliga ambdues vides i que l’una té l’altra per fonament i base.

I bé deu ésser això una gran veritat, quan nostra S.S. Pare Lleó XIII aprovà el pensament de M. Radini, autor, si mal no recordem, de la susdita frase.

El fet és que, si la religió és divina, és també molt humana i molt avinent a les coses d’ací

Cal dir-ho ben alt i que ho sentit i meditin i rumiïn bé els que de cor treballen per a la restauració de la societat cristiana i pel regnat social de Crist sobre la terra, com ara s’acostuma a dir: pot Déu menar la societat onsevulla i fer renéixer i propagar el cristianisme per camins oposats i contraris a la prudència humana, però el fet és que, si la religió és divina, és també molt humana i molt avinent a les coses d’ací.

La història té la seva filosofia, de la qual en diem els cristians providència; i per lo que es veu estudiant filosofia de la història, tota restauració religiosa ha vingut després d’una restauració social i, quan no, se li ha preparat a aquella una terra verge on pogués néixer i créixer la llavor divina, perquè, humanament parlant no grana mai gaire aquesta llavor en terres gastades i consumides. Cal fer foc nou i purificar la societat perquè pugi força la llavor divina. Però no es cregui ningú que el regionalisme ve a predicar novetats, sempre perilloses, si no han passat abans pel gresol de l’experiència i de la història; si per cas, són novetats molt velles i ràncies com aquell vi del racó que no es treu sinó el jorn d’una malaltia. No s’espantin els qui amb son criteri miren de reüll les novetats de qualsevulla ordre que siguin, no s’espantin, perquè el regionalisme no predica res de nou; alliçonat per la història de casa, i de fora i tot, predica lo que ha sigut causa de la benanança social, política i religiosa de les antigues edats qui ja passaren a la història, mestra de les nacions i consellera dels bons governs.

No cal que tinguen por els partits catòlics; el catalanisme no els farà pas nosa, no els farà cap mal; ben al revés, els esbrossarà els camins per al triomf de les llurs idees que són també les nostres.

Per ço molts qui ho són de cor, de catòlics, sense aditaments ni afegidures de partit a la madrilenya, s’han tirat de cap al catalanisme; per ço és també que no ens sap pas ni gens ni mica de greu sinó que ho tenim a alta honra, anar darrere de la crossa d’un bisbe; però nos agrada, però molt, veure-hi blanquejar corones de capellans entre nosaltres, i tant de bo que cada dia n’hi haguessin més, perquè ells són els qui més nos han d’ajudar en aquesta santa obra de desvetllament social, polític i religiós de la nostra terra catalana.

Catalans de bon temps, tapeu-vos les orelles i obriu ben bé els sentits de l’ànima, que tots la sentireu a dins vostre pit, aquesta veu de la pàtria, catòlics i no catòlics

Si açò és lo que tot justament més los cou, als avançats, si d’açò ne diuen ells una reacció de velles i sagristans, los direm que molt bé, que ja ha passat aquell temps de la Gloriosa, del Progrés i la Llibertat i que avui el poble ja n’està tip i cuit, de tant carn de capellà com li han fet menjar tothora. Volien que el poble fos descregut i escèptic, i ja ho tenen ara, perquè s’hi ha tornat tant i tant que, ensucrades i tot li tornen a la boca les píndoles progressistes. Les campanades i esquellots de certa premsa, no són ja per a les masses música escoltívola, sinó eixordadores veus i esgarrifoses que fan tapar les orelles, perquè no deixen sentir-ne una altra, de veu més dolça i delicada, que surt del fons del corm com la veu de la mare; la veu de la pàtria se deixonda, veu trista i feble suara com la d’una malalta, veu avui tan forta i potent que fins ha despertat els del ventrell d’Espanya, que enervats dormin la son dolça d’una bacanal.

Catalans de bon temps, tapeu-vos les orelles i obriu ben bé els sentits de l’ànima, que tots la sentireu a dins vostre pit, aquesta veu de la pàtria. Catòlics i no catòlics cal bé que la sentin i escoltin aquesta veu, perquè, desfent-se uns i altres de compromisos polítics que no duen enlloc, reconeguin aquells que també nosaltres aspirem a la restauració religiosa i se desenganyin aquests de les insanes i malastrugues prèdiques que nos han portat no sols al malestar de la nostra terra catalana, sinó fins a la més gran de les decadències de l’Estat espanyol.