La celebració aquest dissabte, 12 de maig, de la 53a edició d’Eurovisió, torna a posar sobre la taula el debat de la presència de Catalunya com a país participant en aquest festival europeu de la cançó que, de fet, no representa estats independents, sinó corporacions televisives. Més enllà de l’episodi de Josmar del 1998, el cas és que TV3 reuneix, des de la seva fundació el 1983, tots els requisits per participar-hi, i si no ho ha fet ha estat, principalment, per la negativa del govern espanyol i de RTVE a permetre-ho. Un fet que, en les actuals circumstàncies polítiques, pren relleu en tant que la participació catalana es traduiria en una eina per a la projecció i el reconeixement de la llengua i cultura catalanes i, també, en un actiu més en la internacionalització de l’independentisme català.
La UER agrupa des de 1950 la immensa majoria de les corporacions públiques audiovisuals europees i dels països veïns: 73 corporacions de 56 països en total. Aquesta xarxa europea vetlla pel foment del servei públic audiovisual de qualitat a través de la coordinació i la cooperació de les emissores membres. L’organisme europeu no només aplega corporacions nacionals, també les d’àmbit regional han trobat una fórmula per formar-ne part.
Segons l’article 3.4 dels estatuts de l’organització, les televisions que representen una àrea lingüística pròpia d’un Estat plurilingüístic es consideren corporacions nacionals i, per tant, poden demanar la seva adhesió a l’òrgan europeu. Televisió de Catalunya, dins l’espai català de comunicació amb una cobertura plena pels territoris de parla catalana, compleix les condicions d’accés a la UER.
Història de Catalunya a Eurovisió
Tot i que TV3 té la llei del seu costat, el govern espanyol i la direcció de la televisió estatal han impedit, reiteradament, l’ingrés català a l’organisme europeu. La disposició addicional cinquena de la Llei del Tercer Canal (1983) havia de permetre l’adhesió de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió (CCRTV) a la xarxa europea mitjançant un Reial Decret, però aquest va quedar al calaix per ordre ministerial durant el mandat dels directors de TVE Pilar Miró i Luis Solana.
L’any 1998, quan es van complir 30 anys del vet franquista a Serrat i el seu La, la, la en català pel Festival d’Eurovisió 1968, TV3 va presentar la seva primera candidatura al concurs europeu de la cançó, però no hi va participar formalment. Només de forma lúdica i reivindicativa, el programa Malalts de tele de Toni Soler va apadrinar el cantant gironí Josmar i És super fort, que promocionen la llengua i cultura catalanes dins i fora les nostres fronteres.
Tanmateix, el debut d’Andorra al certamen el 2004 és, pels aficionats catalans d’aquest espectacle, el més a prop que ha estat mai Catalunya de competir a Eurovisió. En aquest cas, TV3 es va implicar de valent amb Andorra Televisió per la primera candidatura andorrana i l’estrena del català al festival. La coproducció 12 punts es va emetre a ambdós territoris i els espectadors van poder votar per la seva proposta preferida: Marta Roure i Jugarem a estimar-nos.
Arran d’un acord del Congrés dels Diputats l’any 2006, la CCRTV va sol·licitar per segona vegada el seu ingrés a la UER. La resolució de la xarxa europea el 2007 va negar l’entrada a la corporació catalana aquest cop perquè no complia els requisits de corporació nacional. Però, des que els estatuts de l’organització europea van canviar el 2013, la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) s’ajusta als criteris d’entrada com a membre de ple dret.
Les nacions sense Estat d’Europa als concursos de la xarxa d’Eurovisió
Eurovisió és una eina de projecció i reconeixement internacional, no només pels països que hi participen, també pels que aspiren a participar-hi algun dia. Al cas català, s’hi sumen Escòcia, Grenlàndia i les Illes Fèroe, que ja han manifestat la seva voluntat d’adherir-se a la UER i participar en els seus concursos. Per l’altra banda, s’hi troba Kosovo amb un peu dins i l’altre fora, o els dos en el cas del país de Gal·les, dintre de l’organisme.
La televisió pública gal·lesa és un referent per a les emissores de les nacions sense Estat d’Europa perquè és membre actiu de l’organisme europeu, des de 1982, amb el vistiplau de la cadena britànica BBC. Gal·les és una de les nacions constituents del Regne Unit i pot participar, en nom propi, en els esdeveniments internacionals. En aquest cas, els gal·lesos competeixen des del 2017 al Festival d’Eurovisió de Corals, on s’han endut la seva primera medalla de plata, i debutaran aquest 2018 al Festival d’Eurovisió júnior.
Pel que fa a Kosovo, que celebra 10 anys d’independència, preveia competir al famós concurs europeu aquesta edició. Els kosovars tenen el suport de la UER per a participar-hi, tot i el seu reconeixement internacional limitat, però tenen condicionada la seva estrena a Eurovisió a l’assoliment d’un acord amb el país que organitzi l’espectacle. Aquest any, però, amb la tornada de Rússia a la competició i els vets serbi i espanyol, es quedarà a casa.
Amb el precedent kosovar, la República catalana no necessitaria el ple reconeixement de la comunitat internacional per a la seva participació a Eurovisió, tot i que veuria les seves possibilitats reduïdes pel vet espanyol i el d’altres països. Per la contra, una Catalunya amb més autogovern, també podria competir en els concursos de la UER seguint la via gal·lesa, és a dir, per un acord amb TVE o bé, la via andorrana, a través d’una nova candidatura conjunta.
11 artistes catalans han representat a l’Estat espanyol al Festival d’Eurovisió, i cap d’ells amb una cançó en català: Víctor Balaguer (1962), Josep Guardiola (1963), Salomé (guanyador l'any 1969), Peret (1974), Bacchelli (1981), Nina (1989), Sergio Dalma (1991), Beth Rodergas (2003), Rodolfo Chikilicuatre (2008), Manel Navarro (2017) i l’Alfred Garcia (2018). La presència de la llengua catalana al certamen va ser una iniciativa d’Andorra durant els seus anys de participació (2004-2009).
A l’edició d’enguany, encara no hi ha un clar vencedor, tot i que les candidatures d’Israel, Noruega, Estònia, França, Txèquia, Xipre i Bulgària tenen molts números d’endur-se la victòria. Per altra banda, l’Estat espanyol, que se situa prop dels 10 preferits, no ha acabat de convèncer la premsa i els aficionats durant els assajos. Més enllà de l’Alfred Garcia, Polònia posa el toc català d’aquest any amb una candidatura que promociona la ciutat de Barcelona.
Aquest article forma part del projecte “Eurocat, el Festival d’Eurovisió en català” d’en Joel Cava. El llibre, una iniciativa personal, estarà disponible al públic en els propers mesos.