Pilar Zabala, la candidata de Podemos a les eleccions del País Basc, és l'últim recurs que li queda al règim de la Transició de mantenir viu el terror que ha forjat la unitat d’Espanya. Qualsevol que observi la vitalitat espectral amb què es mou i parla, i escolti el seu discurs, comprendrà per què Franco va governar durant més de tres dècades i per què la campanya dels 25 años de Paz va calar tan fondo que fins i tot encara avui es recorda.

El terror, quan no aconsegueix destruir les seves víctimes, sovint les torna inofensives. Conec persones que han optat per un camí ideològic oposat al de Zabala i, malgrat que no ho diries, actuen impulsades pel mateix pànic al conflicte i a la marginació. Encara que no ho sàpiga, Zabala també representa aquells que un dia van acostar-se al franquisme, o més tard al PSOE i al PP, no pas per conviccions sinó per assegurar-se que a ells no els passaria el mateix que va passar als seus pares o als seus avis.

Zabala és candidata de Podemos a la presidència del País Basc perquè el seu germà va ser torturat, assassinat i enterrat en calç viva per representants de les forces de seguretat de l’Estat espanyol. Per mal que faci, és important recordar-ho. Si el seu germà no hagués volgut la independència del País Basc, la força simbòlica de Zabala s’esvairia. La seva figura no serviria per intentar explotar el dolor de les víctimes de la història d’Espanya a base de sublimar-lo en un discurs angelical i esterilitzador.

El silenci sepulcral que Zabala va deixar caure enmig del plató d’Euskal Telebista, quan el candidat del PP, Alfonso Alonso, li va explicar que la llei espanyola no reconeix la seva condició de víctima del terrorisme, posa de manifest quines limitacions té el seu discurs polític i fins a quin punt fa mal a la causa que va costar la vida al seu germà. Cada vegada que Zabala diu que la desigualtat social és més important que el plet nacional, o que abans d'un referèndum cal blindar els drets humans, de manera conscient o inconscient intenta destruir el passat per sobreviure.

Nascuda el 1968 a Tolosa, la vida de Zabala va quedar marcada amb la desaparició del seu germà Joxi el 1983. Com explicava un periodista d’El Mundo que la va entrevistar, 32 anys després la candidata de Podemos encara sembla que es vagi a trencar quan parla d’ell i del dolor que la seva tortuosa mort va produir a la família. Abans de dedicar-se a la política, Zabala va treballar d’odontòloga, disciplina que va decidir estudiar després de veure horroritzada les restes que havien quedat del seu germà i de José Antonio Lasa.

Durant la campanya electoral, un vídeo gravat a casa seva ha aixecat crítiques entre els que troben incompatible defensar els interessos de la gent que no té feina i el fet de viure en una casa de més d’un milió d’euros. Zabala viu a Zarautz, un antic poble de pescadors de balenes amb fums de ciutat balneari, que Isabel II va convertir en residència estival per acontentar les oligarquies basques durant els anys forts del carlisme. 

Zabala ha rebut moltes més crítiques per viure en un pis car que per postergar el referèndum

Zabala s’ha justificat explicant que va comprar el pis amb els diners d’una indemnització que va rebre després de patir un accident de trànsit. En un vídeo que va gravar per respondre als atacs, explica que en l’accident va perdre dues falanges de la mà dreta i que això la va obligar a deixar l’odontologia. Tot i que és curiós que Zabala hagi rebut més crítiques per viure en un pis car, que per condicionar el referèndum a la reforma de la Constitució, no cal ser massa espavilat per veure que un país que premia la desgràcia per sobre del talent està condemnat a la decadència, i a una conflictivitat progressiva.

En totes les èpoques d’inestabilitat, el sistema dóna protagonisme als sectors humiliats per xuclar-los la sang i després tornar a llençar-los per la borda, una vegada han servit per legitimar canvis estètics. Encara que Zabala sembli el camí més ràpid per superar el trauma del terrorisme, aviat es veurà que ni Espanya ni el País Basc no podran començar a deixar enrere ETA fins que els presos no comencin a sortir de la presó i a reivindicar per la via democràtica el mateix que van reivindicar amb la violencia temps enrere. 

Zabala és una ferida amb potes que lluita per anar cap a la llum, però també és l'exponent més pervers de l’explotació de l’odi i del ressentiment que Podemos fa de les víctimes del sistema per assaltar el poder. La tàctica de promoure gent ferida per dominar-la i per explotar-la a través del seu dolor, l’hem patit tant a Catalunya que produeix una barreja de temor i de satisfacció diabòlica veure com les forces de l’Estat van escampant-la pel conjunt d’Espanya.

Quan Zabala condiciona la celebració d'un referèndum al País Basc a una reforma consitucional, perquè "el conflicte no es pot resoldre amb més conflicte", em fa pensar en una dita dels indígenes del Quebec: "Preferim un racista anti indi que un blanc anti caça, perquè ens fa menys mal". Tot i així, com que Déu no s'equivoca estic segur que l'emergència de Zabala aconseguirà l’efecte exactament contrari del que esperen aquests que utilitzen el seu drama amb la fredor de llangardaix típica dels polítòlegs i d'altres acadèmics de les ciències socials.