Cayetana Álvarez de Toledo és una mica com Alfonso García Valdecasas, un ideòleg falangista d’orígens republicans que deia que la Falange no era feixista perquè el feixisme no era espanyol. Filla d’un marquès que va lluitar a la Resistència francesa, és hereva d’aquesta elit monàrquica que es creia anglesa en temps de Franco i que ara utilitza la demonització de Catalunya per fer-se un pedigrí democràtic.

Tot i que no es va nacionalitzar espanyola fins el 2008, per la via paterna és descendent del segon duc d’Alba, home de Ferran el Catòlic i l'emperador Carles V. Entre els seus ancestres també hi ha un virrei de Nova Espanya que va ser ennoblit per Felip V i del qual n'ha heretat el marquesat de Casafuerte. Per via materna, la seva família ve d’un conqueridor que va fundar la ciutat argentina de Córdoba. El seu marit, Joaquín Güell, és una patum de la banca espanyola en hores baixes per la seva relació amb Rato.

Establert a Madrid, el cónjuge d’Alvárez de Toledo és descendent del famós mecenes de Gaudí, Eusebi Güell, i d’aquell alcalde de Barcelona que va escriure en el Journal d’un exilé catalan: “Companys va cometre molts errors a la vida, però els catalans no oblidarem mai la seva mort.” En els arxius del The Times recordo haver trobat una peça que reproduïa una conversa entre aquest Güell i el general Primo de Rivera.

- Parlar català és la meva manera de ser espanyol! -deia el comte, després d'haver finançat el cop d'Estat del general.

- El català només porta cap al separatisme -responia inflexible el marquès d'Estella.

Educada a la Gran Bretanya i a l’Argentina de la dictadura, Álvarez de Toledo es va establir a Espanya a mitjans dels anys 90, després de fer el doctorat a Oxford sobre un virrei anterior al fundador del seu marquesat. El seu arbre genealògic explica perquè el passat espanyol té interpretacions tan diferents segons si es mira des del punt de vista de l’aristocràcia cortesana que va configurar l’imperi o des del punt de vista de la Catalunya comercial que va perdre el 1714, va fer la revolució industrial i va impulsar la democràcia.

Álvarez de Toledo va néixer el 1974 a Madrid per accident i té una història familiar i un discurs polític que em recorda un passatge del volum de Josep Pla El que hem menjat. Tot parlant de la dificultat de lligar la maionesa, l'escriptor deixa caure que és un error barrejar per interès dinàstic dos pobles que no volen viure junts. Com per deixar clar que també parla per ell, afegeix que els problemes d’Espanya venen del fet que els castellans es van enriquir amb els diners que van obtenir de la persecució dels jueus. 

Vist així, s’entén millor per què ni el marquesat ni l’educació en escoles d’elit no li han impedit esdevenir la portaveu d'un col·lectiu que es diu Libres e Iguales. Responsable de l’àrea d’internacional de la FAES, Álvarez de Toledo s’ha passat la vida buscant una causa que la posi a l’altura del seu pare, que va combatre contra els nazis. Darrere d'aquesta èpica, va canviar la carrera acadèmica a Oxford pel periodisme i, més tard, el periodisme per la política, quan Ángel Acebes la va fitxar com a cap de gabinet. 

Intel·ligent, individualista i despòtica, Álvarez de Toledo hauria fet carrera al PP amb els mateixos defectes i unes quantes virtuts menys. Quan s'hi va afiliar el 2006, Rajoy explotava l’anticatalanisme per sobreviure. Tot i que va arribar a posicionar-se bé, aviat va constatar que no hi ha diferència entre Rajoy i els líders de la vella CiU, més enllà del vernís de dignitat que, per defecte, dóna el poder. Aquesta decepció la va portar a extremar el to de les seves crítiques, fins que, marginada, va renunciar a anar a les llistes electorals. 

Protegida per Aznar, Alvárez de Tolelo propugna una democràcia espanyola militant, a l’estil alemany, en la qual els catalans paguin els plats trencats de la guerra civil i del franquisme i, en definitiva, de la història. Com que no entén que l’imperi hispànic dominat per Castella es va construir encavalcat sobre un imperi català preexistent, tampoc no entén que era més èpic lluitar per la llibertat el 1714, o fins i tot el 1940, quan el seu pare va agafar el camí difícil, que no pas intentar-ho ara en una Europa pervertida per una Guerra Freda que les elits franquistes van guanyar. 

Perseguint una èpica que se li escapa, Álvarez de Toledo va assistir al judici del 9-N per encàrrec d’Aznar o de la monarquia. Com passa a molts espanyols, en el fons no comprèn que un moviment dirigit per polítics tan petits tingui tanta extensió i profunditat. Com més l’enervi aquesta contradicció, més tractarà de xenòfobs i antidemocràtics els independentistes. Ben edulcorada, la unitat d'Espanya és ideal per justificar la seva lluita quixotesca contra un enemic que la faci mereixedora del marquesat de Casafuerte i de l'honor de ser filla del seu pare.

Si conegués un català normal potser trobaria una manera de sortir de l’entramat humà que manté el seu esperit rebel i la seva set de glòria en una gàbia daurada. Álvarez de Toledo és una de les defensores més fermes de la suspensió de l'autonomia de Catalunya. Si entengués per què Rajoy ha guanyat la partida a tots els idiotes que s'han cregut que eren més intel·ligents i més sofisticats que ell, també veuria fins a quin punt l'autonomia és la mentida pietosa que permet que pugui creure's el seu paper de Joana d'Arc de la regeneració i la democràcia.

Igual que els catalans exquisits que embogien amb Pujol sense entendre que eren part del combustible necessari perquè Catalunya seguís fent pudor de col bullida, Álvarez de Toledo cada dia està més a prop de l'esperit dels alemanys de 1940 i més lluny de l'esperit de la Resistència francesa. Si li tingués una mica de confiança, un dia li preguntaria, gairebé xiuxiuejant, després d’uns quants gintònics:

- Cayetana, no sents la presència espiritual del Canigó? Recorda Jerusalem. Sí, aquella bandera amb la creu vermella de Sant Jordi.

Llavors potser cauria del cavall i s'adonaria que el sentit de la grandesa i l'autenticitat que està buscant des que va arribar a Espanya, no es troba on ella voldria que es trobés perquè tot fos tan net i tan senzill com en les pel·lícules de la Segona Guerra Mundial i els contes de fades.