Patxi López és l'última reminiscència dels somnis de la Transició, el porter que apaga la llum quan tothom ja ha marxat. Si l'observes té cara de nen mimat, fa pensar en el típic mestre babau d’una assignatura fàcil al qual sempre se li està a punt de descontrolar la classe. Els diputats que han parlat amb mi diuen que és un bon jan, cosa que tractant-se d’un polític és gairebé un insult, com dir d’una noia que t'assalta amb minifaldilla que és bona persona.

Una mica com li ha passat a la França d'Hollande, a mesura que l'Espanya de 1978 s'ha anat apagant, ha elevat polítics cada cop més mediocres i aigualits -primer a les províncies i després a la capital. En els temps àlgids de l'esperit Constitucional, quan l’Estat tenia la moral alta, la presidència del Congrés l’ocupaven figures molt castisses, d’una mala llet a prova de bombes. Penso en Gregorio Peces Barba, José Bono o Federico Trillo –“manda huevos”-. 

Nascut a Baracaldo el 1959, López no forma part del nucli dirigent que ha sostingut l’Estat en les darreres dècades. Tot i els càrrecs que ha encadenat, no ha tingut prou entitat per crear-se enemics de relleu al llarg de la seva dilatada i lucrativa trajectòria. L’anunci de la rendició d’ETA, la tardor de 2011, el va enxampar desprevingut, tot i que llavors era lehendakari. El primer comunicat el va emetre des dels Estats Units, amb una gravació improvisada dins d'un tren. López no va suspendre el viatge per atendre un moment tan important. La seva gran virtut ha sigut no molestar ni fer enveja a ningú.

Patxi López va ser el diputat més jove del Congrés juntament amb Rodríguez Zapatero

Fill d'un matrimoni antifranquista, el dirigent basc va néixer amb el carnet del PSOE a la boca. Com que la dictadura va desterrar el seu pare i la seva mare a Almeria i a Càceres, respectivament, es va criar amb els avis. El pare, Eduardo López Albizu, era el responsable de les finances del PSOE en la clandestinitat i va estar empresonat diverses vegades. Quan Patxi s’enyorava, l’avi li recordava que no era un criminal, sinó un heroi. L'home, que s’havia quedat mig cec a còpia de treballar en uns alts forns, es guanyava la vida fent de taquiller en un cinema de Portugalete. L'àvia cuinava per les famílies riques de la riba dreta del Nervión. 

Quan no estava detingut o desterrat, el seu pare adoctrinava activistes a la cuina del pis familiar, mentre Patxi feia els deures a la seva habitació. De vegades la Guàrdia Civil entrava a registrar el domicili i els papers compromesos acabaven amagats al llit del fill, que feia veure que dormia. Amb la Transició la sort de la família va canviar. Convertit en l’hereu d’un dels membres de la nova aristocràcia dirigent, Patxi López va decidir dedicar-se a la política el mateix any que el PSOE va arribar al govern. Només cinc anys després, el 1987, ja era el diputat més jove del congrés, juntament amb Rodríguez Zapatero. La carrera d’enginyeria industrial que cursava a la Universitat del País Basc quedar en els llimbs per sempre. 

A la seva colla de joventut –la famosa quadrilla- hi tenia amics de tots els partits menys del PP. Això el va situar durant molts anys en els sectors contraris al frontisme espanyolista. La reticència a pactar amb el PP el va enfrontar amb el seu amic de joventut Nicolás Redondo Terreros, que també venia d’una coneguda nissaga socialista. El 2001, l’aliança de Redondo amb el PP va donar uns resultats pèssims. Els socialistes es van enfonsar i el fracàs del front unionista va obrir a Patxi López les portes de la secretaria general del PSE-EE.

La política de marcar distàncies amb el PP, combinada amb l’arribada de Zapatero a la Moncloa, van ajudar-lo a millorar els resultats del seu partit. Amb el seu projecte “progressista, autonomista i basquista”, el 2005 va renovar el càrrec amb el suport més gran que fins aleshores havia obtingut un dirigent del PSE. El 2007 el Tribunal Superior de Justícia del País Basc el va acusar  de desobediència juntament amb Ibarretxe per haver participat en una reunió amb la il.legalitzada Batasuna, durant la treva d’ETA. El 2009, López es convertia en lehendakari, poc després que la causa fos arxivada. Un acord amb el PP per desbancar el PNB, que havia guanyat en vots i en escons un altre cop, li va permetre convertir-se en el primer president espanyolista de la història basca, fent tot el contrari del que havia predicat sempre.

De la seva etapa com a lehendakari n’han quedat un parell d’anècdotes il·lustratives. D’una banda, el 2011, quan el govern de Zapatero agonitzava, es va publicar que ETA havia planejat atemptar contra ell amb un fusell de mira telescòpica, notícia que la banda armada va atribuir a una fabricació propagandística de Rubalcaba. L’altra anècdota té relació amb uns comentaris que Antonio Basagoiti va fer quan Rajoy ja es veia a la Moncloa i López havia deixat de ser útil al PP. “Tiene menos estudios que Homer Simpson”, va dir el president dels populars bascos en una conferència, per deixar caure tot seguit que el ritme de treball del lehendakari era més aviat "lent".

Fa uns mesos, quan López va ser nomenat president del Congrés, els diaris van destacar que era el primer polític sense formació universitària que ocupava el càrrec. Només un any abans havia dimitit com a secretari general del PSE demanant una “revolució” en el socialisme basc. El pacte amb el PP per ocupar el govern va passar factura i López va deixar el càrrec després de treure els pitjors resultats de la història del partit. En aquell mateix discurs va assegurar que no tenia ambicions en el PSOE. Fos veritat o no, López sempre ha contribuït a dissimular febleses de l’Estat fent feines brutes amb cara de bon jan. Ara ja pot afegir al seu currículum farcit de càrrecs que ha estat president el Congrés i dedicar-se al seu famós bloc polític, en el perfil del qual hi escriu: "Me encantan los espacios abiertos como el mar y las nubes..." (sic)

Al capdavall tampoc no és tan estrany que la legislatura hagi estat curta.