Milena Busquets arriba puntual a l’Ateneu Barcelonès, em saluda i, amb el seu encant de flor tallada i incompresa, va directe al pati a veure l’ou com balla. “Ohhh, això no ho feien a la catedral?”, em pregunta, mentre es mira l’espectacle amb una barreja de curiositat i de nostàlgia passatgera.

L’he citada a l’Ateneu perquè sabia que li agradaria, el que no m’esperava és que no hi hagués estat mai. 

- Quin pati més bonic, sempre està tan ple de gent? –em pregunta mentre ens instal.lem al bar.

- No, avui és jornada de portes obertes.

- I hi véns molt? No ho coneixia. Sembla un lloc fantàstic.

Li explico que m’hi vaig fer soci anant darrera d'una noia: "La noia ja no hi és però jo encara pago la quota." Els ulls se li il.luminen i somric perquè llegint-la és fàcil veure que, en el fons, escoltar aquestes històries li interessa més que no pas parlar del llibre. M’adono que va sense maquillar. Porta uns texans baixos i gastats i una blusa florejada de colors primaverals, amagada sota una rebeca. 

Em diu que ha dormit tres hores i que no vol fotografies. Busquets encara està en aquella edat en la qual la cara de son ens fa semblar més joves, però la veig atabalada per la promoció del llibre i em conformo a tirar d'agència. La seva segona novel·la, También esto pasará, ha tingut molt èxit –un èxit esclatant, al costat de les 700 copies que va vendre Hoy he conocido a alguien, publicada fa vuit anys. El mateix dia que quedem, The New York Times publica la primera ressenya de la traducció anglesa.

- Estic contenta perquè em deixa bé, però diuen que és un llibre light. Tu creus que és un llibre light? –em pregunta amb un candor que em deixa desarmat, mentre m’ensenya el text pel mòbil.

- Home, és un llibre lleuger. Tot i que parles de temes seriosos, toques molt de peus a terra. 

Li explico que, per mi, la gràcia del llibre és la naturalitat amb què està escrit. En aquest país s’escriu de cara la galeria, els autors tenen una prosa excelsa i fan molta filosofia sobre els textos que publiquen però al final tothom evita ser jutjat per allò que és i coneix millor per experiència. Busquets em diu que potser ella té l'aventatge que no necessita intentar enganyar el sistema de pedanteria dominant per entrar en els cercles literaris perquè, per familia, ja va hi néixer dins.

- Llavors per què t’importa què digui de tu The New York Times?

Com que la pregunta és una mica audaç, miro d'explicar-me: 

- Abans em deies que et feia sentir incòmode que et tractessin d’escriptora. Fins i tot m’has dit que no t’has llegit la traducció catalana de la novel·la, ni la francesa, ni l’anglesa, i que no vols saber res del guió de la pel.lícula del llibre. 

- Ja ho sé que no hi hauria de patir. Em fot perquè uns comencen dient que el llibre és light i després uns altres m’acaben tractant de pija, idiota i frívola. M’han dit coses horripilants des que el llibre va sortir. Jo tenia una vida tranquila i de sobte tothom s’atreveix a opinar sobre mi només perquè he publicat una novel·la que ha funcionat. Segurament no tinc dret de queixar-me. Però creu-me que impressiona. 

Busquets va néixer el 1972 en una família intel·lectual de la part alta de Barcelona. La seva mare, l’editora Esther Tusquets, es va convertir en una autoritat del món de la cultura quan Espanya sortia del franquisme i encara estava tot per fer. Busquets va estudiar al Liceu Francès i, de petita, va veure passar per casa la flor i nata de la vida literària del país. 

En un viatge en interrail per la Gran Bretanya es va pimpar un volum sencer de la Recherche de Proust que havia agafat prestat de la seva mare. “Les meves amigues entraven als museus i jo em quedava fora amb el llibre. El vaig viure tant que vaig deixar el volum fet una merda. Era una d’aquestes edicions de la Pleiade tan boniques, i quan vaig tornar a casa la mare em va dir: Esto es una guarrada. Te lo quedas. I encara el conservo."

A través d’una ficció senzilla però eficaç, También esto pasará parla de la relació d’amor, una mica torturada, que Busquets tenia amb la seva mare, a partir del buit que li va deixar la seva mort el 2012. El llibre és una història sobre la pèrdua però també és una historia sobre la desorientació d’una generació que ha quedat atrapada entre els dogmes ideològics i intel.lectuals dels seus pares i el relativisme descarnat del món d’avui.

Llegint el llibre es nota que Busquets –o la protagonista que fa el seu paper- va ser educada per a un món que no existia i que no sembla que mai hagi d’existir. L’estranyament vers el propi país i la propia classe social formen part del buit i del dolor que ressona en el llibre. Encara que no se'n parli i que la protagonista no sembli ser-ne conscient, diria que aquest detall queda tan ben reflectit que fins i tot ajuda a explicar l’èxit internacional del llibre.

El fet que Busquets no conegui l’Ateneu donaria per una disquisició sobre la profunditat de la fractura que el franquisme va infringir a la cultura urbana del país i la ciutat, però també serveix per explicar aquesta dimensió més general del llibre. Al capdavall si Europa i els Estats Units han convergit en alguna cosa amb Catalunya és amb la degradació de les seves elits.

- Vols dir? –em diu Busquets.

- M’ho sembla. Trobo que la protagonista del teu llibre també és una dona que no té on agafar-se. S’agafa als amants perquè no té la mare, però abans s’agafava a la mare perquè els ideals a través dels quals li havia ensenyat a estimar el món amb prou feines existien més enllà d’ella.

Busquets m’explica una anècdota que em dóna una mica la raó: 

- Quan vaig tenir edat per començar a sortir, ho vaig fer amb amics del meu entorn immediat i la meva mare em va dir: “T’interessaran una setmana”. I va ser exactament així. Per sort ja no hem de viure encaixats en els cercles on vam néixer. La prova és que la meva millor amiga és una cambrera argentina. Però és veritat que en aquest país encara hi ha el mite que la burgesia és una classe culta i llegida. I fa cent anys potser era així. Però avui són gent que no saben absolutament res ni, en general, tampoc els interessa res. I a Madrid encara es pitjor.

- La teva mare sempre parlava amb judicis contundents i sentències curtes, oi? 

- Sempre deia que si una cosa la pots dir amb tres paraules no la diguis amb cinc. Era la màxima sofisticació i la màxima salvatgeria. Era una dona dura. Però va protegir molt la meva llibertat i em va ensenyar a assumir-la. 

Busquets diu que, veient com viu alguna gent de la nostra generació -com es conformen, les mentides que s’expliquen i que expliquen- cada vegada està més convençuda que la seva mare la va educar molt bé. “Em va ensenyar a no sotmetre’m mai, si no és al llit, i a no muntar-me la vida per complaure els altres.” 

Les relacions entre mare i filla són selvàtiques i donen per molta literatura. Amb Wild, Cheril Srayed va vendre un fotimer de llibres explicant l'any de redempció que va passar després que la seva mare es morís de càncer. Busquets és més suau, perquè ve d'un món més glamurós i que a la gent li fa més ràbia.

Potser per contradir els orígens, té una intel·ligència més intuitiva que intel·lectual. A mi em sembla una figura espurnejant sortida d’una novel·la de la Nancy Mitford, que és una escriptora que també va créixer en un món elitista i decadent i també va convertir la seva obra en una recerca de l’amor i les relacions familiars. 

“Trobaràs que sóc una dona antiga però jo crec en l’amor –em diu. A mi si un home no em pot salvar no m’interessa. Jo em salvo sola, per descomptat. Però és impossible que m’enamori d’un home que no em pugui treure en braços d’un edifici en flames.”

- Posa’m un exemple d’home ideal -li demano, mentre per dins penso amb un llamp d'ironia i de tendresa: esclar, i de tant en tant deus ser de les que cremes l'edifici per estar segura que t'estima o per divertir-te, oi?!

- Et serveix Miguel Delibes? Era molt atractiu. Venia a casa perquè era amic de la meva mare i representa bé la imatge que tinc d'un home de veritat, com podien ser el meu avi o el meu pare.

- A més va estar tota la vida amb la seva senyora.

- Sí, i va saber deixar d'escriure a temps. Era un home íntegre, sòlid, fiable. Un home de veritat. Potser em servirà de model per la propera novel·la.