Mario Conde va néixer el 1948 en una família de classe mitjana de Tui, un poblet gallec a tocar de la frontera portuguesa que es va resistir més del previst a Franco i va patir una repressió ferotge. De petit va estudiar als Maristes d’Alacant, una altra població traumatitzada per la dictadura on va ser destinat el pare, que era inspector de Duanes. No sabem quina ideologia tenia el seu progenitor però quan Conde va fer els 13 anys li va regalar un llibre de Nietzsche i li va dir: “Fill meu, un llibre és una arma, aprèn a utilitzar-la”. 

Fins entrada la vintena, Conde va ser un xicot obedient i una mica encantat. Un dia anava pel carrer i va ensopegar amb tanta mala sort que una bicicleta li va passar per damunt del coll i gairebé el mata. Va estudiar dret a la Universitat de Deusto perquè el seu pare així ho va decidir. Va fer oposicions a advocat de l’Estat també per voluntat del pare que volia que fos diplomàtic, però després va canviar d’opinió. A l’escola era un estudiant normalet. Les seves notes no es disparen fins al segon curs de la facultat, quan coneix la seva primera dona.

Després de llicenciar-se a Deusto en el número u de la seva promoció i de passar les oposicions d’advocat de l’Estat amb la qualificació més alta de la història del cos, Conde es casa i es comença a veure en cor de contradir el pare. Amb només tres anys de carrera funcionarial, abandona el dret públic i passa al sector privat. Els 28 anys fitxa per una empresa farmacèutica i als 35 ja té la vida resolta. El 1987 tanca l’operació econòmica més important realitzada a Espanya fins aleshores juntament amb Juan Abelló –l’home que l’havia contractat deu anys enrera.

Amb els diners i l’eufòria de les comissions, Conde i Abelló compren accions de Banesto i són nomenats vicepresidents de l’entitat. Llavors Banesto s’enfronta a una OPA hostil del Banc de Bilbao. Per defensar la inversió i sense saber massa on es ficava, Conde aconsegueix que el facin president contra la voluntat del Banc Central i les grans famílies del negoci. Amb 39 anys, salva el banc de l’OPA i es converteix en un dels homes clau del sistema financer. És a punt de descobrir com funciona el poder i fins a quin punt els bancs són un instrument polític de l’Estat.  

Envanit pels èxits que havia encadenat i per les relacions que anava fent, l’ambició de Conde es desborda. Alhora que fa amistat amb Felipe González, amb Joan de Borbó i amb el mateix Rei Joan Carles, comença a alliçonar polítics, jutges, empresaris, banquers, periodistes, tothom que té poder a Espanya. Conde vol ser el millor banquer, el millor polític, el millor empresari i, si cal, el millor ballarí de flamenc. Vol ser el millor en tot i s’indigna quan descobreix maneres de fer poc legals o ètiques que qualsevol fill d’una família amb pedigrí donaria per descomptades. 

No entén per què les entitats regalen diners a fons perdut als partits, amb factures falses. O per què les esferes de poder estan plenes d’inútils nomenats a dit. Acostumat durant molts anys a triomfar només amb el concurs de la intel·ligència i l’esforç, no entén que hi pugui haver persones menys brillants que ell amb més poder, o que a mesura que puja en l’escalafó social no trobi persones més ben preparades o amb un esperit més vertebrat i coratjós.

Amb el canvi de mentalitat que introdueix la caiguda del Mur de Berlín i la crisi que pateix Espanya a primers dels anys noranta, Conde acarona la idea de convertir-se en el líder d’un partit que regeneri el país. Fraga declara, mentre Aznar intenta afermar el seu poder dins del PP, que no li faria res que el banquer liderés la nova dreta espanyola. El 1993 el president de Banesto és nomenat doctor honoris causa per la Universitat Complutense de Madrid. La cerimònia, presidida pel rei Joan Carles, aplega la flor i nata de la capital i sembla que ha de consolidar una ascensió que l’ha convertit en l'encarnació del somni americà a l’espanyola. 

A partir d’aquí, Conde entra en una espiral de conspiracions i lluites pel poder que acabaran portant-lo a la presó. Algunes fonts diuen que Narcís Serra va convèncer Felipe González que es posés d’acord amb Aznar per acabar amb ell. Anys després, en la presentació del llibre Memorias de un preso, Luis Maria Anson va explicar que el govern va oferir a Conde comprar-li les accions de Banesto a canvi que marxés uns quants anys d’Espanya. Una mica com si fos Oscar Wilde, segons aquesta versió -confirmada per d'altres fonts- el banquer hauria decidit que preferia anar a la guerra i hauria tingut el seu De Profundis.

Convertit en el cap de turc de la cultura del pelotazo, la nit de Nadal del 1994 Conde ingressava a la presó per primer cop, acusat d’apropiació indeguda, delicte que ell continua negant i que, en tot cas, en un país on els partits es financen amb factures falses per força havia de percebre com una mesura arbitrària. El mateix any Conde publica el seu primer llibre: El sistema. Mi experiencia del poder. El 1998 torna a ingressar a la presó i, acabat de sortir, es presenta sense èxit a les eleccions generals del 2000 al capdavant d'un CDS en ruïnes. El 2001 l’Audiència Nacional el condemna  a 14 anys i quan Conde recorre al Suprem, la justícia li augmenta la pena fins a 20, desoint una sentència de l’ONU que demanava repetir el judici. 

Cada cop més sol, Conde es va convertint en una figura quixotesca, que tant pot recordar Ruíz Mateos com Johan August Suter, Sebastian Casteillo i tantes altres ombres de la història. La gent se'l mira amb una barreja de pena, curiositat i escepticisme, per la tenacitat amb la qual insisteix a proclamar la seva innocència i a carregar contra jutges i polítics. Durant 12 anys, el sistema que ell denuncia el mantindrà ocupat vivint pendent dels tribunals. Conde complirà uns sis anys de condemna repartits durant 12 anys. A la presó, es lleva més d’hora que la resta de reclusos. Salta a corda durant una hora i realitza diversos exercicis per no parar boig ni desmoralitzar-se. De tant en tant manté correspondència amb alguns fans, com ara un plançó de la nissaga Valls i Taberner, del Banc Popular.

El 2007, quan comença a remuntar, la seva primera dona -que sempre li va fer costat- mor d’una malaltia que ell atribuirà a l'impacte emocional provocat per la seva desventura. A partir d’aquí, l’exbanquer mira de reinventar-se amb un discurs de caire místic basat en l’experiència de la presó i les lectures que va fer per sobreviure a la caiguda. Cita Buda, cita Jesucrist, parla dels càtars que es llençaven cantant a la foguera de Montsegur. Assegura que s’ha desenganxat de les vanitats terrenals i que la presó l’ha ajudat a conèixer-se millor. Fa el discurs de l’home desenganyat que es resisteix a deixar-se dur pel rancor.  

El 2009 publica La palabra y el Tao, Memorias de un preso i Cosas del camino. El 2010 treu l’autobiografia Dias de gloria, que ven més de 100.000 exemplars la primera setmana i que inspirarà una minisèrie emesa a tele 5 que el deixa com un heroi. El mateix any publica Economia y espiritu, un dietari que explica la crisi a partir dels executius que es pensen que si saps què és el cash flow ja estàs eximit de tenir una formació espiritual i humanística. A la portada del llibre, Conde hi apareix amb aires de gurú, vestit amb camisa blanca oberta a l’estil dels anuncis de colònia. 

El 2011 el financer publica De aquí se sale, també sobre la crisi, i registra el partit Sociedad Civil i Democracia. El 2012 es presenta a les eleccions al Parlament gallec, sense èxit, amb un discurs semblant al de Ciutadans, de regeneració i unitat nacional, però revestit de misticisme i de capitalisme de cor gran. El 2013 dimiteix de la presidència del seu partit, però no es desanima: Publica La hora de la Sociedad civil, un altre llibre en la línia dels anteriors i també, si es vol, del discurs que havia fet en la cerimònia de l’honoris causa, vint anys enrera, en la qual ja va parlar de corregir els excessos del mercat i d’aprofundir en els mecanismes democràtics.

Fugisserament casat per segona vegada el 2010 amb una professora de Dret Constitucional, els darrers anys Conde s’ha passejat per tertúlies i programes com El gato al agua, 12 mujeres sin piedad o Las noches blancas de Sánchez Dragó. Algú més prudent hauria marxat a l’estranger a gaudir de la fortuna que li quedava. Però Conde havia de demostrar que no era un home derrotat, mentre esperava l’ocasió d'assaltar el poder polític una altra vegada, ara que les institucions trontollen i que Podemos ha popularitzat el seu discurs sobre la casta i les perversions de la democràcia espanyola.  

La setmana passada, quan tothom parlava dels papers de Panamà, la policia el va tornar a detenir. Un financer em deia que probablement els diners que tenia a l’estranger són seus “de tota la vida”, no pas de Banesto. Després del que hem vist amb els bancs els últims anys, el cas de Conde diu més del que passa quan algú desafia el poder tot sol que no pas de la corrupció d’un home que va arribar a la vida pública més ric que un xeic àrab. Una altra cosa és que els articulistes engreixats de Madrid venguin la pel·lícula de l’avarícia, que contribueix més a l’estabilitat social –com la castedat de les dones en d’altres èpoques.

A Conde l’ha matat la vanitat de voler guanyar, la necessitat tenir raó en un món irracional i un país bastant absurd, picaresc i obscurantista. Als triomfadors que vénen del no-res, que a Espanya són molts, sovint els costa entendre que el progrés necessita temps i sedimentació. El cas de Conde hauria de servir perquè molts polítics aprenguessin que la indignació sempre és contra un mateix. Tu comences indignant-te, li agafes el gustet i, com li ha passat al financer, acabes els teus dies anant a tertúlies fatxes i sortint amb noies molt més joves que beuen pepsi quan les portes a sopar al restaurant.