_MG_3475

L'actiu principal de Gabriel Rufián Romero (Santa Coloma de Gramenet, 1982) és que treu de polleguera els unionistes. Els independentistes covards disfruten com camells veient com Rufián posa frenètics els partidaris de la unitat d'Espanya, sense necessitat de fer pràcticament res. Tot el menyspreu que l'espanyolista típic gasta davant d'un activista catalanesc, pedagògic i esforçat, es torna ràbia en presència de Rufián i la seva apatia castissa i esmolada. El candidat d'ERC, que és nét d'andalusos i vesteix com un dandi sevillà dels anys setanta, posa els espanyols davant la utilització perversa que l'Estat ha fet de la immigració que va venir a Catalunya durant la dictadura. I esclar, els que no se senten culpables se senten descoberts.

Rufián és com la Inés Arrimadas, però amb tupé i un erotisme vintage, de mascle alfa. Igual que la líder de Ciutadans, el candidat d'ERC té mancances que abans no tenien els polítics de primer nivell. Si l'Arrimadas ha millorat a còpia de practicar, segur que Rufián també anirà aprenent l'ofici. El cap de llista republicà té la virtut que no pretén aparentar allò que no és. Jo el vaig conèixer quan només anava a les tertúlies del Punt Avui i feia els mateixos gestos, tenia la mateixa actitud i anava vestit exactament igual d'estrafolari. Rufián és un patidor contingut i orgullós, que s'ha fet una carcassa per protegir-se de les seves inseguretats i, sobretot, dels menyspreus classistes, que tothom sap com circulen en aquest país de bona gent.

Rufián és com la Inés Arrimadas, però amb tupé i una sexualitat de mascle alfa
Fill de pares socialistes molt polititzats, Rufián va passar la infantesa en un bloc de pisos amb aluminosi ja desaparegut, al barri del Fondo de Santa Coloma de Gramenet. El candidat d'ERC és l'última de les figures joves que ha viscut una carrera fulgurant en aquesta Operación Triunfo que ha posat en marxa la política espanyola. Rufián s'ha fet un lloc amb un discurs de frases curtes i grandiloqüents, ideals per ser piulades i fer molts seguidors a Twitter. Com que té un estil propi, és fàcil de caricaturitzar. Una altra cosa és que el seu èxit sigui fruit d'un ambient grotesc, que ha explotat el xantatge emocional fins a la pornografia.

A Catalunya, hi ha molta gent que espera que reciti els seus tuits a la tarima del Congrés. Els uns ho esperen perquè són morbosos, i els altres perquè són ingenus que voldrien exorcitzar els dimonis de la vella Espanya. Jo tinc més curiositat per veure si és capaç de mantenir aquest encant d'home convençut que el poder no pot robar-li res ni donar-li cap luxe que desitgi. Per ara el fet que sigui tan calmat i parli baix, en un moment en què tothom està tan nerviós, és positiu. A ell li agrada dir que tot sortirà bé, i a mi m'agrada dir que ja ho veurem.