Antoni Fernández Teixidó té una vida elevada com a divulgador del liberalisme entre els joves de l’upper Diagonal i una vida més baixa com a polític del femer autonòmic. A mi, de vegades em fa pensar en aquells burgesets catalanistes que es diu que parlaven castellà amb la querida per no pecar amb la llengua de la pàtria. D’altres vegades, em recorda la Carme Forcadell, que signa grans declaracions de desobediència com a presidenta del Parlament i després recorre les sentències de la justícia espanyola. 

Igual que molts polítics del país, l’impulsor de Lliures i Solidaris viu dues vides que no es toquen, però que es protegeixen l’una a l’altra. En el pla teòric, és un seguidor del liberalisme austríac de Hayek i Von Mises. En el pla pràctic, és un producte de la Catalunya protegida per l’Estat, en la qual la política i els negocis es barregen per quatre duros. La primera vida li permet mirar-se al mirall i conservar un aire d’home seriós i digne, mentre que la segona se li ha fet imprescindible per tenir una existència confortable prop dels ambients on figura que es remenen les cireres.

Nascut a Barcelona el 1952, Teixidó fa més de 40 anys que es dedica a la política. El 1975 va entrar a la Lliga Comunista, probablement perquè el comunisme era, com a bona ideologia totalitària, la més ben organitzada per assaltar el poder en la lluita contra la dictadura. Durant uns anys, va militar amb el pseudònim de Demian, títol d’una novel·la de Hermann Hesse que parla de la dificultat de conciliar la moral i les passions i desenvolupar la potencialitat de l’individu. Després d'un acostament a la UCD, el 1983 es va afiliar al CDS i es va convertir en una de les seves figures destacades.

Entre 1986 i 1993, Teixidó va ser president del partit d'Adolfo Suárez a Catalunya, portaveu del grup al Congrés i secretari general a Espanya. Quan el CDS es va enfonsar, de seguida va passar a Convergència de la mà de la família Pujol. A Teixidó li devia semblar el partit més adient per portar a terme els seus ideals polítics. A la família Pujol segurament li va semblar un home fàcil de controlar i de posar al seu servei. Com algunes figures similars que han anat quedant obsoletes aquests darrers anys, el fet que Teixidó no tingués amistats o connexions familiars dins del món nacionalista feia més barata i més segura la seva fidelitat.

Descartada la possibilitat de fer-se un lloc en la política espanyola, Teixidó va exercir de diputat del parlament entre 1993 i 2015. En el darrer any de l'últim govern Pujol també va dirigir la superconselleria de Treball, Indústria, Comerç i Turisme. Tot i que va ser un dels màxims responsables de l’àrea econòmica de CiU, i que va impulsar el corrent de Llibergència, no se li coneix una defensa dels ideals liberals gaire combativa. Ni tan sols la llei catalana de parelles de fet es va impulsar gràcies a ell. A la pràctica el seu liberalisme no ha passat mai d’aquesta meleneta blanca que es va deixar en els darrers temps a Convergència.

Un exemple de la tendència que ha tingut a fer servir la política pels seus petits negocis és la relació que va establir amb el dirigent de la màfia georgiana Malchas Tetruashvili, quan era diputat de CiU. Quan Tetruashvili va ser detingut i empresonat per blanqueig de diners, es va saber que Teixidó li havia fet diverses feines d'assessoria. El capo georgià, que ja havia estat detingut per ocupar mà d'obra sense papers, va explicar al jutge que havia contractat Teixidó després que l’aleshores diputat li organitzés una reunió a la Delegació del Govern espanyol a Catalunya.

Amb l’esclat de l’independentisme i l’arraconament de la família Pujol, Teixidó es va anar sentint cada cop més sol i més incòmode dins de Convergència. La deriva esquerranosa del president Mas, perpetrada per fer-se perdonar els casos de corrupció del partit i la política de confrontació amb l’Estat, li van anar donant arguments per reivindicar-se davant dels sectors enyoradissos, que voldrien tornar a la política del peix al cove i de l’oasi català. 

Com que la llibertat que no s’hereta a través de la família o de l’Estat, s’ha de conquerir, el liberalisme de Teixidó viu millor contra la retòrica de les esquerres catalanes que no pas contra els abusos de Madrid, encara que pensi que Madrid actua de manera injusta. El protagonisme de la CUP, i l’ascens d’Ada Colau, promogut pels diaris que sempre demanen seny i moderació, han acabat de donar-li el pretext que necessitava per mirar d’obrir un espai polític que desgasti l’independentisme.

Acomboiat per Roger Muntañola i Xavier Cima, i per un bocamoll que es diu Luis Torras, Teixidó va presentar fa uns dies el seu projecte Lliures i Solidaris en un ambient de pentinats i de gomines business friendly. Tot i que el nou públic no semblava tenir res a veure amb l’antiga Convergència, Teixidó se’n reclama hereu, com tants altres unionistes que ara troben a faltar Pujol després d'haver-lo criticat tota la vida. 

La impressió que fa és que la seva plataforma és un intent de reconstruir el negoci de Pujol en petitó, per després vendre’l a Ciutadans, que ja comença a demanar el pacte fiscal. Quina ironia, que la ideologia d’uns intel·lectuals valents i maltractats per la història, com és el cas de Hayek i Von Mises, serveixi per envernissar la manca de qualitat d'uns sectors que voldrien figurar entre les elits del país i que lluny de tenir l'esperit que cal per liderar o per crear alguna cosa, només saben recollir de quatre grapes les engrunes que els deixen els autèntics homes lliures.