Fèlix Millet és el simulacre esperpèntic d'aquella gran burgesia catalana, culta i cosmopolita, que va ser vexada i desvertebrada durant la Guerra Civil i el franquisme. El seu pare era un financer d'Unió Democràtica, director del diari El Matí, que primer es va jugar la vida combatent per Déu en el bàndol de Franco i després va pagar de la seva butxaca la preservació del país i la cultura que la dictadura destruïa.
Per donar una explicació tranquil·litzadora del desfalc del Palau de la Música s'ha arribat a dir que, de petit, Millet ja robava els caramels dels seus germans i els venia als companys de l'escola. En els anys durs de la dictadura, mentre el seu pare ajudava la cultura catalana a través de fundacions clandestines i semiclandestines, Millet va coincidir a l'escola Virtèlia amb Jordi Pujol, Pasqual Maragall i d'altres protagonistes de la Transició.
Tot i que l'escola era cara i tenia qualitat, la trajectòria de Millet no s'explica sense la incapacitat de les famílies que la pagaven per transmetre als seus fills els valors que les havien fet importants i riques. Penúltim de cinc germans, Millet no ha sigut només un barrut sense escrúpols. També ha sigut víctima d'una concepció atrofiada de la filantropia i d'uns desitjos de grandesa que dificílment podien trobar cap base moral o intel·lectual on recolzar-se, en la Catalunya autonòmica.
La mateixa educació professional de Millet va transcórrer a la Guinea Espanyola dels anys 60, en el període anterior a la descolonització. No cal saber gaire història per fer-se una idea de quina concepció dels negocis, del catalanisme i de la vida social devia trobar a Fernando Poo. Mentre jugava a tennis i tocava el saxo amb un grup de colons que es deia Banana Boys, Millet dirigia una societat de la seva família que explotava plantacions de cacau i de cafè.
El 1967, Millet va tornar a Barcelona amb motiu de la mort del seu pare, que era llavors un dels herois de la resistència antifranquista. El senyor Millet havia contribuït a la creació d'Òmnium i de Banca Catalana i havia donat feina als pares de Miquel Roca i de Pasqual Maragall. De seguida, el seu fill va entrar de vicepresident a l'Orfeó, avalat pel tiet del futur alcalde de Barcelona.
Mentre conspirava per descavalcar Joan Anton Maragall de la presidència de l'Orfeó, va crear una societat d'inversions sota el paraigua de Banca Catalana que el portaria a la presó unes setmanes. Els antecedents judicials no li van impedir de prosperar i, si el seu germà Xavier va ser el primer candidat de CDC a l'Ajuntament de Barcelona, Millet va entrar en l'entramat d'institucions civils que havien aguantat el país durant la dictadura i que s'anirien fent malbé a mesura que traïen l'esperit culte i altruista que les havia originat.
El 1978 Millet va ser escollit president de l'Orfeó i va emprendre la restauració del Palau de la Música, que es trobava en un estat lamentable i era menyspreat pel fet, tan prestigiós avui, de ser modernista. El 1983 va crear un consorci format per la Generalitat, l'Ajuntament i la Diputació que li va donar plens poders per gestionar els diners de les obres. El 1990 va crear la Fundació Orfeó Català-Palau de la Música Catalana per recollir diners de les grans empreses de l'IBEX.
Com passa amb el Barça, el Liceu o la Caixa, el Palau és una institució massa gran per no tenir un Estat darrere i sense un propòsit nacional es va convertir en una tapadora per acontentar les elits barcelonines i fer-hi negocis embolicats amb la senyera. El 1999 Millet va començar una ampliació del Palau amb el suport d'Aznar, amb el qual va travar amistat. Dels 24 milions d'euros que va costar oficialment, l'Estat en va aportar més de la meitat, mentre les institucions catalanes en donaven poc més d'un parell totes juntes.
El 2002, en plena majoria absoluta del PP, Hisenda va desestimar una denúncia detallada de l'espoli que patia el Palau a mans de Millet. En aquell moment, el president del Palau era membre del Patronat de la Fundació del Conservatori del Liceu i vicepresident de la Fundació FC Barcelona. Els anys següents esdevindria patró de la branca catalana de la FAES i ocuparia la presidència de Bankpime, de l'Agrupació Mútua i de la immobiliària AMCI Habitat, entre una trentena més de distincions i càrrecs.
Tot i comportar-se com si el Palau fos seu, fins que va saltar l'escàndol ningú no va es va indignar. Les auditories externes fetes entre 2001 i 2008 no van detectar cap irregularitat. El diner negre amb el qual es pagava artistes i col·laboradors no va alçar protestes. Tampoc ningú no va dir res quan Millet va utilitzar l'edifici de Domènech i Muntaner per celebrar la boda de la seva filla, el mateix any en què Aznar oferia un casament a la seva primogènita que era un autohomenatge de rei moro.
El 1997 el Palau havia estat declarat Patrimoni de la Humanitat i Millet semblava que tenia carta blanca. Tot i que parlava massa de diners, vestia sense estil i les grans famílies el tenien per un aprofitadet, Millet passava per un senyor de Barcelona. Aznar estava encantat de tenir un català de pedigrí al seu servei. A Pujol li anava bé mantenir viva la memòria del catalanisme purità i carrincló a través d'un home pràctic i hedonista, capaç de treure quartos de Madrid.
Amb l'emergència de l'independentisme i el desastre de l'Estatut, el clima que protegia Millet es va esvair. L'estiu de 2009, poc abans de les consultes d'Arenys, una investigació el va imputar per una desviació de diners de 2003. El PSC de Montilla va veure en el cas una oportunitat de convertir la corrupció en arma contra el discurs de CiU, que cada cop era més nacionalista i tenia més adeptes, empès per la pressió del Barça de Laporta i els petits partits independentistes.
El cas Millet de seguida va escampar una ferum de Place de la Concorde en temps de Robespierre que ha anat rebrotant a temporades. Amb cada atac d'indignació i cada drap brut s'ha veient millor fins a quin punt Catalunya recorda la pel·lícula Casablanca. Les ganes que la gent ha tingut de parlar de Fèlix Millet diuen gairebé tant del ressentiment acumulat per tants anys de vexació, com la mateixa dimensió grotesca de l'estafa.
La pregunta és qui sabrà instrumentalitzar tot aquest dolor i per a fer què. De moment veig una lluminosa relació entre la Catalunya que va deixar que Franco es morís al llit i aquesta que ara intenta netejar la seva dignitat proferint escarnis i discursos venjatius contra un vell vençut desfet en una cadira de rodes.