Felipe González va néixer a Sevilla el 1942 en una família d’ideals republicans que tenia una petita vaqueria al modest barri d'Heliópolis. Tot i que va començar militant en organitzacions democratacristianes, el 1964 es va afiliar al PSOE, que llavors operava en la clandestinitat i era dirigit des de l’exili. Deu anys més tard n’esdevenia el Secretari General amb només 32 anys.

La carrera de González no s’entén sense l’interès que tant la dictadura com el bloc occidental van tenir de promoure una Transició descafeïnada, que no posés en risc l’estabilitat d’Europa i l’estructura de l’Estat. El líder socialista va veure clar que el món li posaria un pont de plata si era capaç d’apartar-se del marxisme, del folklore andalús i dels seus orígens socials modestos. Hi va posar la banya amb tan enginy que, per no perdre l'oportunitat, va acabar sent president d'Espanya.

González va buscar el suport de grups interessats a oblidar l’Espanya republicana  

Els primers passos de González van anar dirigits a desplaçar els dirigents que tenien una vivència massa personal de la guerra civil i de la dictadura. Igual com ara el sistema promou joves unionistes catalans sense gaire ideologia per blanquejar la Transició i intentar aturar la independència, les esquerres espanyoles van veure com González buscava el suport de grups interessats a tancar el record de la República a les golfes de la història per poder negociar a la baixa el restabliment de la democràcia.

Després de dos anys de cisma intern, el líder socialista va vèncer les vaques sagrades del PSOE en el famós congrés de Suresnes de 1974. Amb el suport de vedets de la socialdemocràcia com Willy Brandt i Olof Palme va aconseguir que el seu partit abandonés els postulats marxistes i arraconés els hereus de Largo Caballero. Ja instal·lat a Madrid amb la seva dona –que era socialista però filla d'un militar–, es va convertir en un dels màxims líders de l’oposició democràtica.

Un cop legalitzat el PSOE, en les eleccions constituents del 1977 va situar el seu partit com la segona força del Congrés darrere de la UCD de Suárez, amb qui va començar un duel ferotge. El traspàs massiu de vots comunistes cap al seu partit va donar la raó a la seva estratègia antimarxista i li va permetre explotar amb més determinació les ganes que la majoria de la població tenia de passar pàgina sense arriscar-se a patir un altre daltabaix polític. 

El 1979 els militants van tombar el seu projecte de convertir el PSOE en un partit de centre interclassista, però el van acabar acceptant amb entusiasme després d’una dimissió estratègica de pocs mesos. Durant el govern de la UCD, la seva política de “acoso y derribo” el va ajudar a apropiar-se de l’espai de centre, però també va contribuir a impedir l'emergència d'una dreta civilitzada i va alimentar l’ambient de crispació que va portar al cop d’Estat de Tejero, el febrer de 1981. 

A partir de la majoria absoluta de 1982, González es va dedicar a fer des de la esquerra el que Espanya no tenia múscul per fer des de la dreta –en part a causa de la dictadura, en part a causa de la demagògia comunista i també perquè Fraga no va tenir valor de retirar-se a temps–. Des del govern, González va vendre molt bé, fins i tot al seu electorat més radical, l’optimisme i els progressos gairebé inevitables d’una Espanya que s’havia tret de sobre la dictadura i en la qual estava tot per fer.

En arribar a la Moncloa, va abandonar el discurs neutralista i va defensar la pertinença d’Espanya a l’OTAN

La progressiva integració d’Espanya a la vida internacional, la lenta però implacable reforma de l’exèrcit i de la policia, algunes lleis llargament esperades com la de l’avortament o la de la seguretat social van fer que l’electorat perdonés reconversions industrials traumàtiques, inflacions i bombolles financeres evitables i el terrorisme d’Estat, que va posar en evidència les renúncies d’una Espanya governada per un partit que, en la teoria, defensava el dret a l’autodeterminació.

Només arribar a la Moncloa, el PSOE va reciclar el seu discurs neutralista i antiamericà i va passar a defensar la pertinença d’Espanya a l’OTAN pactada per la UCD de Calvo Sotelo. Les fotografies de González amb Miterrand o amb Kohl van tenir un poder immens en un país acomplexat per segles d'obscurantisme i tirania. Cal pensar que el 1985 encara es va avortar un intent de cop d’Estat que preveia matar mig govern i tota la família reial durant una desfilada a Galícia.

A partir dels anys noranta, González va trobar-se en una situació cada vegada més difícil. Els escàndols de corrupció i l’enquistament de la violència al País Basc van anar minant la seva credibilitat. L’hegemonia socialista i les renúncies fetes des d’un primer moment van escampar una barreja de cinisme i de confiança infantil en la democràcia que va soscavar el mateix govern i la paciència d’una dreta que també volia beneficiar-se de les noves institucions polítiques.

Quan González va deixar el poder, el Rei li va oferir un títol nobiliari com ja havia fet amb Suárez i Calvo Sotelo.

El 1994, la situació era tan agònica que Brussel·les es va plantejar de posar González al capdavant de la Comissió Europea en substitució de Jacques Delors, però el líder socialista no va voler abandonar el poder quan Espanya es jugava l’entrada a l’euro. El 1996, el PSOE encara va perdre per la mínima, no tant pel talent de González com per la política de terra cremada que havia practicat durant tants anys en l'àmbit de la cultura i la simbologia. Tot i que el PP li va fer la mateixa oposició que ell havia fet a la UCD, Aznar va haver de radicalitzar el seu discurs anticatalanista per guanyar els vots que li faltaven.

González va parlar de "derrota dolça" i va declinar l'oferiment que Jordi Pujol encara li va fer per continuar en el govern. Tot i així, el PSOE va entrar en una profunda desorientació produïda per l’esgotament de tants anys d’hegemonia i també pel buit que el pragmatisme va anar produint en la identitat política del partit; per embolicar més la situació, només va faltar que el mateix González maniobrés per destronar Josep Borrell a favor de Joaquín Almunia.

Quan González va deixar el poder, el Rei li va oferir un títol nobiliari 

Quan González va deixar el poder, el Rei li va oferir un títol nobiliari com ja havia fet amb Suárez i Calvo Sotelo. El líder socialista el va rebutjar adduint la necessitat de ser coherent amb la seva pertinença a un partit d’origen obrer. Aquest gest no va impedir que se li accentuessin els tics de nou ric i que la seva imatge s'allunyés irremissiblement de la d’aquell jove andalús que anava amb jaquetes de pana i publicava llibres com El discurso ético. També és veritat que era una altra època i que ja ningú no valorava que el Rei fos "campechano"

Els iots i les portes giratòries han marcat tant els darrers anys de la vida de González que no va saber preveure l’emergència de l’independentisme ni de la crisi europea, i encara menys reaccionar-hi amb una mica d'imaginació i gràcia. De poc va servir que el 2007 el fessin president d’un pompós comitè de savis internacional que pretenia estudiar el futur del continent i potenciar l’acostament entre Brussel·les i els ciutadans de la Unió. Divorciat de la seva primera dona des del 2008, els mentideros de Madrid diuen que no s'ha preocupat gens pel càncer que pateix i que viu tan abduït pel seu món de gent important que tampoc visita els néts.