Mentre ens asseiem al bar, després de la sessió de fotos, Sergi Alcàzar em pregunta per què el vull entrevistar. Normalment és l’entrevistador qui fa les preguntes, però Alcàzar està preocupat perquè no sembli que practico l’amiguisme. Les xarxes socials poden convertir Manhattan en un poble de carmetes i jaumets: “Treballem en el mateix diari” –em recorda, com volent dir: “Què dirà la gent?”. 

El mes passat, en ocasió del Docfield, l’espai fotogràfic can Basté va presentar el primer gran reportatge d’Alcàzar. Es tracta un treball de quatre anys dedicat a una zona d’habitatges il·legals anomenada La Catalana, que queda encaixada entre la Mina i el riu Besòs. El reportatge, titulat Vestigium, il·lustra el procés de desaparició d’un barri creat des de zero per famílies de la immigració espanyola.

El reportatge es mereixia una entrevista, tant per la qualitat de les fotografies, com per la història que hi explica, com també pel temperament que va fer possible la qualitat artística de les imatges. Vestigium significa petjada. En el seu treball, Alcàzar documenta el procés d’extinció d’un món ple de pintoresquisme i de dolor en mans d’un cas d’especulació immobiliària dels anys de la bombolla. Tot i així vaig deixar passar l’ocasió expressament.

- No sé què vols que t’expliqui. L’exposició es va acabar la setmana passada.

- L’exposició tant se val. Vull que la gent conegui la joventut que puja amb peu ferm cap a l’olimp! 

Una de les imatges de "Vestigium", La Catalana 2014 / Sergi Alcàzar. Per veure el reportatge fes click aquí i clica sobre la imatge.

Ara que tothom diu que el talent és decisiu, sobretot el talent que marxa a servir cafès a l’estranger, o que queda pervertit per discursos i estructures envellides; ara que el món parla de ciutats globals i el PP guanya les eleccions visitant camps de carxofes, Alcázar crida l’atenció. Igual que l’entusiasme, el 90 per cent del talent s’encomana. Vaig portar Alcàzar a una classe d’alumnes passotes i tots van estar atents a les seves explicacions.

Com totes les històries interessants, la relació d’Alcàzar amb la fotografia va començar d’una manera ingènua i banal. El coneixement mata l’acció –s’ha vist amb la casta que lidera l’independentisme. Sense candor, el càlcul destrueix les causes belles. “El que em va enamorar de la càmera –em diu- va ser el clic que feia l’obturador. Et semblarà una tonteria, però va ser el que em va enganxar. Després, vaig veure en la fotografia una manera de buscar experiències personals i m'hi vaig llançar de cap". 

De petit, quan s’avorria, Alcázar dibuixava tot allò que li cridava l’atenció. Fins i tot arribava a calcar imatges de la televisió posant el paper davant de la pantalla. Als 15 anys, un amic li va deixar una Nikon D-40 i es va passar tota la vetllada fent fotografies a la colla. Per Nadal es va gastar els estalvis en una càmera de pa sucat amb oli i va començar a llegir webs que parlaven de fotografia.

Feia fotografies al carrer, al tren, als parcs. Els caps de setmana sortia a caçar escenes meravelloses vencent la por de semblar massa xafarder o massa estrany, o d'endur-se un moc a casa. Un dia anava en tren i, a l’altura de Sant Adrià de Besòs, va veure un home dalt d'una bicicleta que portava un porc lligat a l’esquena.

- Una imatge tan surrealista et devia semblar treta d’una sèrie dibuixos animats.

- Em va cridar l'atenció. Tot i que em va impactar més un altre dia, també anant a classe, que vaig veure una colla de nens jugant a futbol despullats. 

Alcàzar va baixar a la parada de Sant Adrià a veure què passava, i ja no va deixar d’anar-hi durant quatre anys seguits. Primer, hi anava amb la càmera digital. Després, també hi portava la càmera analògica. “La càmera analògica va ser un descobriment. T’obliga a pensar molt més les fotos i a establir un vincle més profund amb la gent i el seu entorn. Prens consciència del procés tècnic i això t'ajuda a refinar l'estil”.

El reportatge va acabar el 2014, però pel camí, va guanyar un premi que li va permetre de comprar-se un equip professional. Una altra cosa que li va passar és que la seva vocació va començar a madurar. “Vaig anar a La Catalana a divertir-me. Buscava la morbositat de les escenes tràgiques i l’adrenalina que t’embriaga quan tens a l’abast capturar alguna imatge impactant. Però a mesura que vaig conèixer el barri i la seva gent vaig tenir un xoc”.

- Què descobreixes quan vas a un lloc a fer fotos per passar-t’ho bé i acabes intimant amb toxicòmans que es punxen davant teu?

- No ho sé. Ara quedaré ridícul, però prens consciència de la grandesa que té la dignitat humana. 

- Hem vingut a fer el ridícul, no pateixis. 

- Doncs vull dir que veus que fins i tot quan l’ensorrament d’una persona sembla absolut, hi ha una llum que no s’apaga mai del tot.

- Un nucli indestructible.

- Una autenticitat, una cosa que no es pot trencar, ni manipular, ni disfressar, per més misèria i més desgràcia que li posis a sobre. Un coneixement sobre la vida que fa que el fracàs no acabi de ser total i que, després, en altres àmbits diguem-ne més convencionals, t’ajuda a veure què passa més enllà de la superfície. 

- Això no deu passar un dia per l’altre

- No, esclar. Va ser un procés de descobriment molt lent, amb molts alts i baixos, i algunes crisis. De vegades estava tan saturat que em passava setmanes sense tornar, d'altres només pensava a trobar un moment per anar-hi. 

A Vestigium hi apareixen baralles de galls, esquenes tatuades i peludes, toxicòmans punxant-se, eines per preparar la droga, crostes a la pell, cases en estats deplorables, passadissos foscos, menjadors i dormitoris plens de malenconia i de pobresa. Hi apareixen imatges espectaculars que només serien vistoses si no sortissin d’una sensibilitat capaç de captar l’ànima de les coses, més enllà del pintoresquisme i l’explotació del drama tan típic de la cultura espanyolista i catalanesca.

- A La Catalana hi devies aprendre a refredar passions.

- I tant. Per fer bones fotografies has d’actuar i al mateix temps tenir clar on és l’autenticitat. Encara que el cor et vagi a cent has de mantenir una aparença de fredor, i a l’hora buscar maneres de connectar amb les persones perquè es deixin anar i treure el seu encant. 

Els animals són agraits de fotografiar perquè són éssers innocents i és fàcil projectar sentiments humans molt clars en tot allò que fan. Els homes anem acumulant comèdies i mentides. Mirant de protegir-nos del dolor, ens anem enterbolint i, al final, ni nosaltres mateixos no sabem on som. Fer fotografies em sembla que deu ser com donar peixet a la bèstia espantadissa que portem a dins, perquè aviam si ho diem clar: la innocència és bella però també és molt terrible.

- De vegades la càmera deu ser com un escut -li pregunto.

- Sí, perquè et dóna un pretext per no acabar d’implicar-te en el que veus però igualment hi ha dies que la càmera et fa sentir molt valent i d’altres et fa sentir molt covard.

Quan li demano pels referents em parla de Bruce Davidson, de Cartier Bresson, Alberto Garcia-Alix i Antoine d’Agata. Uns dels treballs més coneguts de Davidson és el East 100th Street, basat en l’estudi d’una square de Harlem, quan Harlem era perillós com el pinta el mite. Un altre és Subway, on hi ha una foto d’un negrot amb xandall vermell apuntant al cap d’un altre negrot, amb xandall blanc, dins d’un vagó de metro empastifat de grafits, que fa força efecte.

Cartier Bresson no cal presentar-lo. En comptes de formar-se a la Mina, com Alcàzar, es va formar a Marsella, intentant resumir aquella ciutat canalla amb una sola foto. Pel que fa a Garcia-Alix es va fer un nom documentant la Movida Madrilenya. “Barreja costumisme amb motos, drogues, sexe i bogeria desenfrenada”. Antoine d’Agata també és molt autobiogràfic i toca una temàtica semblant, “però és més torturat, sempre hi ha una distància crítica i dolorosa amb la realitat que retrata”.

Quan ens acomiadem em diu que s’ha deixat d’esmentar dos fotògrafs més: Josef Koudelka i James Natchwey. “Han documentat guerres i retraten la misèria amb un estil molt personal, superior a qualsevol misèria, que jo segueixo buscant”. El veig inquiet:

- És imprescindible que els posi? Fes-te la idea que l’entrevista no sortirà perfecte.

- Ja ho sé, ja ho sé. Però digues que segur que em deixo molts referents. Em fa ràbia no recordar-los, amb tot el que m'aporten.

- Què pensaves quan et feien les fotos de l'entrevista? Estaves seriós.

- És que quan somric no surto bé. 

- Ah. Pensaves: "No he de somriure"?

- No. També, que havia de mirar cap a la teva dreta que és on sortirà el titular.