Alícia Sánchez-Camacho és una combinació de Duran i Lleida i de Jorge Fernández Díaz en versió femenina. Si amb Duran i Lleida comparteix una carrera política dedicada a passar-s’ho bé i a pujar en l’escala social, amb Fernández Díaz comparteix el patriotisme espanyol i el sentit de la disciplina dels cossos de seguretat del règim franquista.  

Nascuda a Blanes el 1967, la presidenta del PP català és filla d’un Guàrdia Civil de Ciudad Real que va treballar de pagès fins als 21 anys. Els seus pares es van conèixer al protectorat del Marroc abans d’emigrar a Blanes, on les primeres onades de la immigració devien produir un caldo de cultiu tant o més sensible que el que intentava atiar i manipular García Albiol a Badalona. 

Educada en una casa quarter fins als 18 anys, Sánchez-Camacho fa l’efecte d’haver-se passat la vida perseguint el món de somni de la Nancy patinadora o de la Barbie princesa que els seus pares no li acabaven de comprar. Coqueta i extravertida, la premsa ha dit que als catorze anys ja s’havia llegit la Constitució espanyola i que quan es començava a obrir camí en el PP de Girona, Jordi Pujol se la mirava amb molts bons ulls.

La líder del PPC és llesta i té memòria de cavall, però la seva carrera no s’explica sense aquell adagi que assegura que és més important de caure en gràcia que no pas ser graciós. Prou ingènua per confondre l’amor romàntic amb l’afany de poder, i la generositat amb els seus interessos més concrets, la seva trajectòria política va lligada a una alegria de viure entendridora, una mica esverada i compulsiva. 

Sánchez-Camacho va entrar de diputada al Parlament el 1999 i es va donar a conèixer a les tertúlies amb un estil que després ha fet fortuna entre les files unionistes, basat a parlar de pressa per evitar les interrupcions i una discussió ordenada. La seva imatge de femme fatale, pintoresca i impostada, també li va donar una empenta en un país de tietes com Catalunya i un partit de carques reprimits com el PP.

Sánchez-Camacho va ser una de les primeres a explotar la feminitat amb objectius polítics. Al seu costat es veia fins a quin punt Carme Chacón era quica i el catalanet corrent un calent mental. Per un senyor de Pontevedra com Rajoy, avesat a Rita Barberá i Esperanza Aguirre, aquella necessitat adolescent que Sánchez-Camacho tenia de fer-se mirar li devia semblar un element de picantor ideal per contrarestar l’agror de l’herència aznarista.

Després d’una trajectòria irregular, complicada per algun atac de rauxa, la seva carrera va fer un salt el 2008, amb el buit que va deixar Josep Piqué i el breu mandat de Daniel Sirera. Recolzada per Rajoy, Sánchez-Camacho va guanyar la presidència del PPC en un congrés molt dividit en què Montserrat Nebrera va aconseguir gairebé la meitat dels vots. 

Tot i que es va presentar com una candidata de consens, a la pràctica, Sánchez-Camacho va tornar el control del partit als germans Fernández Díaz, amb els quals comparteix un espanyolisme poc elaborat i molt obedient a Madrid. Si amb Vidal Quadras i Piqué el PP va tenir uns anys en els quals va voler construir una alternativa a CiU, amb Sánchez-Camacho el partit va tornar al vell sistema d’equilibris dels primers anys del pujolisme. 

El PP tornava a deixar l’espai del centredreta civilitzat a CiU, a canvi de mantenir el país en ordre. Si Nebrera era catedràtica i massa teòrica, i Vidal-Quadras catedràtic i massa individualista, Sánchez-Camacho era perfecta per alimentar el cofoisme i el complex de superioritat de l’electorat convergent al mateix temps que disputava l’espai metropolità a un PSC que ja començava a anar de baixa.

El moment més dolç de la pepevergència va ser el 2010. Sánchez-Camacho va aprovar els pressupostos de CiU a canvi de col·locar gent seva en llocs importants i era tractada com una princesa a la premsa. Llavors l’independentisme ja començava a bullir fort i, mentre els baixos fons sobiranistes alimentaven Ciutadans per mantenir centrat el pujolisme, Sánchez-Camacho anava recollint informació.

La dirigent popular treballava per importar el model valencià a Catalunya i va tenir més d’una topada amb Duran i Lleida reivindicant el paper d’interlocutora amb Madrid. Curiosament el darrer acord que Mas va intentar amb Rajoy va ser un pacte fiscal que, en part, Sánchez-Camacho ja havia explorat entre burles dels seus companys de partit. Quan Mas va avançar eleccions dient que havia arribat l’hora d’exercir l’Autodeterminació, la relació amb el PP es va col·lapsar i la lluita pel poder va emergir amb tota la cruesa. 

Atrapada entre el desbordament de l’independentisme i les ordres de Madrid, que no tenien en compte la seva posició personal, Sánchez-Camacho va començar a fer sortir del sotabosc polític allò que l’Estat hauria pogut treure si hagués volgut de figures com Rodrigo Rato. La presidenta del PPC  va continuar la feina que ja havia començat el PSC de Montilla amb l’ajut del Rasputin del Reino, Jorge Moragas. Després, l’Estat s’hi va afegir amb tots els seus recursos.

Fent la feina bruta a Madrid per donar valor al seu desgast, la relació amb CiU va arribar a uns nivells de salvatgina que no es veien des dels temps de Narcís Serra. Escoltar Sánchez-Camacho parlant de “corrupció institucionalitzada” havia de produir un cert estupor en els cercles convergents. Per la banda del PP, Mas no deixava de ser un criat insolent que ja no era de fiar, mentre que Pujol era la peça que calia abatre per demostrar qui manava a Catalunya.

En la compareixença de Jordi Pujol al Parlament, el setembre del 2014, fa la sensació que l'expresident parla amb l’Estat, més que no pas amb els diputats. Quan diu allò d’obrin una causa general o que si es comencen a sacsejar les branques cauran tots els nius, Pujol està avisant que pensa presentar batalla. El menyspreu que l'expresident destil·lava aquell dia vers Sánchez-Camacho només era comparable al que Mas ja havia patit llavors dels espanyols. 

Des que CiU es va veure arrossegada per l’independentisme, la dirigent popular s'ha dedicat amb cos i ànima a servir l’Estat i ha mirat de ser útil al seu partit per tal de garantir la seva supervivència econòmica i honorar una idea d’Espanya autoritària però genuïna. Tenir un Estat és com tenir una família estructurada, dóna resistència a les bufetades i ofereix una sortida d’emergència a tota mena de problemes.

Amb les enquestes del PP català per terra, Sánchez-Camacho es va veure obligada a cedir el seu lloc a Xavier García Albiol en les eleccions del 27-S. Mentre feia una guerra sense quarter a CiU, la líder popular va aconseguir col·locar persones de confiança a Madrid per defensar-se de les petites conspiracions que anaven sorgint per desbancar-la, dins del seu mateix entorn.

Com a premi als serveis prestats, Sánchez-Camacho va aconseguir un lloc a la mesa del Congrés que és ideal per mantenir el seu estil de vida i les opcions a renovar la presidència del PP català. Informacions recents de Público asseguren que va utilitzar Victoria Álvarez sense cap escrúpol per treure-li informació sobre el primogènit de Pujol. Es diu que les filtracions vénen de l'expresident i que seguiran apareixent d'acord amb l'agenda judicial empresa contra el processisme. 

Diuen, diuen, diuen, que Sánchez Camacho és filla del Cuerpo i que si cal tornar a pactar una treva, sempre resultarà més de fiar que García Albiol, més inflexible i difícil d’humiliar públicament pels dos bàndols en guerra. Com ja he dit, la dirigent popular és una versió combinada de Duran i Lleida i dels germans Fernández Díaz. A més del todo por la patria també sap entonar perfectament el que me quiten lo bailao.